Camaraderia, harmonies i bon gust

“Sabeu què?”, va preguntar Roger Usart al públic de La Nau quan es disposava a cantar Everything Blooms In Spring amb l’acompanyament de Joana Serrat a la guitarra. “La Joana, quan jo cantava amb un grup que es deia La Fellatio De Cupido, era la meva groupie...“. “És que eres un súper crush!”, va recordar, tot somrient, la vigatana. “Ara sóc jo qui s’ha convertit en el seu groupie”, va reblar finalment Usart.

Diàlegs com aquest, i les còmplices mirades, sobretot, que Usart i Serrat, amb Matthew McDaid i Víctor Partido, van regalant-se mentre entreteixeixen harmonies d’alta volada i sonoritats refinades amb tres guitarres (almenys dues de les quals, acústiques) posen en relleu la camaraderia que regna en Riders of the Canyon, un projecte compartit per aquests quatre músics que, com les últimes aventures en solitari de Serrat, ha rebut grans elogis de la premsa especialitzada britànica més fiable.

El quartet, ampliat a quintet amb Toni Serrat, germà de Joana, a la bateria, va presentar dijous a Barcelona el seu primer llarga durada després d’haver-ho fet fa uns dies a Vic i, la sensació, com ja passa escoltant el disc, va ser la d’estar davant del projecte més sòlid fet mai a Catalunya en qüestions d’allò que Gram Parsons anomenava “cosmic american music”.

Fluïdesa màxima, zero indicis de les lluites d’ego que es desencadenen sovint en projectes com aquest i molt d’olfacte, també, per saber què cal tocar i, sobretot, què no tocar. Tot el concert va ser de traca, però les versions del final –Sunflower de Low i, ja entre el públic, Birds de Neil Young i la tradicional americana Will the Circle be Unbroken– seran difícils d’oblidar.