Inquietants passadissos

T de Teatre ha tornat, en certa manera, el seu bressol de monòlegs de personatges que són caricatures d’unes estimadíssimes antiheroïnes. Amb la dramatúrgia de Mariano Tanconi i, aquest cop acompanyat per dos músics (en comptes dels seus habituals Jordi Rico i Albert Ribalta) passegen per inquietants passadissos, escales amunt i avall, com ànimes en pena. Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca són quatre professores de mitjana edat, desorientades en un món fluid. Elles pensen que les escales de l’escola són sempre les mateixes. No s’adonen dels esperits que hi habiten i de les transformacions que es despleguen amb el pas del temps.

T de Teatre, amb més de 30 anys de trajectòria, sí que sap què significa créixer i evolucionar. El 2007 van decidir (després de rodar el seu espectacle dels millors monòlegs dels seus primers muntatges, 15) fer un salt mortal per canviar de rumb amb el dramaturg Javier Daulte (Com pot ser que t’estimi tant). El salt endavant s’ha demostrat que era necessari per mantenir despert l’esperit de la companyia. El cert, però, és que aquest canvi ha estat molt més difícil per mantenir els títols en cartell. Ara l’aventura és amb una nova aposta per Tanconi. Aquest autor i director va fer un treball de camp amb les actrius per acabar bastint un text amb quatre grans monòlegs i alguna escena coreogràfica pels passadissos de l’escola (potser un dels jocs més vistosos) i un epíleg delirant. Li agrada usar formes no teatrals com els dietaris, les cartes i els poemes que reciten (o fan veure que escriuen) les protagonistes. I això converteix, de nou, les quatre actrius en monologuistes. Avui dominen millor les pauses. Només cal veure l’arrencada de Marta Pérez, que ja aixeca rialles sense ni dir una sola paraula. Fitant per sobre de les ulleres, com qui escaneja l’ànima de l’aula abans d’espolsar la seva tragèdia romàntica perquè el seu marit l’ha abandonat. Les quatre actrius se senten còmodes amb els seus personatges, que viuen contradiccions que les anul·len; són supervivents que procuren conservar el seu hàbitat eternament. Però l’univers de les mestres no és inamovible. Les mares moren per negligències mèdiques (comprova el personatge de Mamen Duch); els marits ensopits s’encapritxen per noies més joves (pateix la mestra que interpreta Marta Pérez); els enamoraments no poden traspassar la frontera de l’heteropatriarcat (comprova la professora de català amb la veu d’ÀgataRoca), i els fantasmes sempre apareixen per als qui tenen fe(ai, dissortada mestra que torna d’una llarga baixa amb el cos de Carme Pla). Incorporar la memòria històrica com un gir més sembla poc decorós per al que es vol reivindicar. Tampoc es busca l’equívoc del viu i mort dels fantasmes. La Xirgu, al Romea, es deu remoure incòmoda.