Retrobament gloriós amb els Long Ryders

Un cop d’ull al públic que omplia diumenge la Sala Upload del Poble Espanyol portava a concloure que difícilment hi ha ningú en aquest país de menys de quaranta anys que conegui The Long Ryders. Però l’entusiasme tant de la banda nord-americana com de la seva parròquia, que, tot i els cabells blancs, va cantar amb ímpetu juvenil cançons com Tell it to the judge on sunday o Looking for Lewis and Clark, primer i últim tema d’un concert vibrant, ens feien recordar que la banda de Sid Griffin, Stephen McCarthy i Greg Sowders (Tom Stevens, ara reemplaçat per Murry Hammond del grup Old 97s, va morir fa un parell d’anys), com tants altres grups de l’aleshores anomenat nou rock americà, va arribar a tenir dècades enrere cert predicament a Catalunya: en les festes de la Mercè de l’any 1986 van actuar a la recta de l’estadi i la revista barcelonina Ruta 66 –que Griffin, diumenge, va citar dues vegades– els van tenir com un dels seus grups fetitxe.

Amb un nou disc per presentar (September November) i una gran bandera d’Ucraïna al fons de l’escenari, Long Ryders van anar diumenge de menys a més en un concert que ens va fer recordar que grups sorgits amb més èxit en la dècada posterior –Wilco, per exemple– els deuen unes quantes coses. Amb Griffin fent sonar una formosa guitarra Rickenbacker i gravant la reacció del públic amb el seu mòbil per, tal vegada, explicar als seus cunyats com se l’estima a Barcelona, els Ryders van fer-se valer com una banda més que solvent amb vells temes i versions, també, dels seus admiradíssims The Byrds (I’ll feel a whole lot better), NRBQ (I want you bad) i Tom Petty (Walls). “No sé si tornarem mai a tocar a Barcelona, però quin gran lloc!”, va dir Griffin en marxar.