Arts escèniques

Crítica

teatre

Aquella ‘mera-vellesa’ olor

De la nostàlgia s’arriba a la commoció d’una vida deixada anar

Els ame­ri­cans tenen una dèria a feli­ci­tar-se la seva forma de viure. Thorn­ton Wil­der en fa un retrat cru en una obra estre­nada el 1938 i que és un dels clàssics més repre­sen­tats als Estats Units, encara avui. Els pot la nostàlgia, encara que, en rea­li­tat, somiïn tenir cotxe, casa i jardí en una urba­nit­zació decent d’una ciu­tat mit­jana. Sobre­tot, en anys en què, sense que hagués cai­gut cap bomba al seu país, sen­tien el dolor dels fills per­duts en les guer­res mun­di­als. L’any pas­sat, el Lliure va emo­ci­o­nar-se amb Tots eren fills meus. Ara, el bis­turí dra­matúrgic de Llàtzer Gar­cia i la direcció de Fer­ran Utzet (el mateix duet de Sopar de pollas­tre amb ordi) car­re­guen d’atmos­fera la Fabià Puig­ser­ver.

De la nostàlgia s’arriba a la com­moció d’una vida dei­xada anar, un qua­dre que, a Bar­ce­lona, ens podria sonar a Una vella cone­guda olor als patis inte­ri­ors de la capi­tal, d’en Benet i Jor­net. La nos­tra ciu­tat són dues hores de tea­tre que va atra­pant, ten­sant fins a com­moure ínti­ma­ment, que va de la façana ama­ble fami­liar al desor­de­nat hor­tet del pati inte­rior. De la mera­ve­lla aplau­dida al car­rer a la vellesa inte­rior del final dels dies.

En la funció hi ha 15 actors però no s’arriba a veure ple l’esce­nari ni en el casa­ment. El bullici del pri­mer qua­dre del car­rer Major de la vila de Gro­ver’s Cor­ners és més sonor que core­ogràfic. S’actua des del fons, cap al pros­ceni. Tot emer­geix esti­lit­zat, encara que el ves­tu­ari i les inter­pre­ta­ci­ons apel·lin al con­cepte de teia­tro del qual van apar­tant-se, acte a acte. Rosa Renom és una encan­ta­dora nar­ra­dora omnis­ci­ent, capaç de fer interes­sant aco­ta­ci­ons d’un pai­satge que mai pas­sarà a ser cen­tral. La nar­ra­dora es va fonent en la trama, pas­sant a moure’s com un per­so­natge secun­dari. Paula Malia (Emily) i Gui­llem Balart (George) són la pare­lla de veïns que flir­te­gen des de l’ado­lescència. En rea­li­tat, res indica ambició. Només emu­lar l’exem­ple de vides tri­vi­als i apa­rent­ment exem­plars dels seus pares. Les desgràcies s’assu­mei­xen com el gaudi d’obser­var la lluna plena, o que el fill fumi d’ama­gat. O que el direc­tor del cor apa­gui cada esga­rip musi­cal amb un glop de la petaca. La vida és veure com surt i com es pon el sol. I, tot i obviar les pres­ses de la capi­tal, fins a la tomba es lamen­ta­ran no haver escu­rat prou la vida.

Aquest clàssic ame­ricà no denun­cia res. El con­flicte és que ningú prova de rebel·lar-se. Pot­ser el que ho prova acaba mar­xant i el poble, sim­ple­ment, l’oblida. La seva mort no dei­xarà làpida al cemen­tiri de dalt del turó. Utzet pro­clama un carpe diem tant per a joves con per a adults. Però ho fa des d’uns per­so­nat­ges que no s’atre­vei­xen a aga­far el timó de la seva vida. Una pre­ci­osa bui­dor escènica però sobre­tot una ter­ri­ble des­es­pe­rança. De la des­cripció super­fi­cial, es viatja a la consciència íntima (la veu final, en anglès, de Jenny Bea­craft es clava a l’ànima).

La nostra ciutat
Autoria: Thornton Wilder
Dramatúrgia: Llàtzer Garcia
Direcció: Ferran Utzet
Intèrprets: Guillem Balart, Jenny Beacraft, Rosa Boladeras, Tai Fati, Oriol Genís, Paula Malia, Carles Martínez, Biel Montoro, Lluís Oliver, Mercè Pons, Rosa Renom, Xavier Ripoll, Isabel Rocatti, Josep Sobrevals i Albert Triola
Dimecres, 11 d’octubre (fins al 12 de novembre), a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.