“Pixar dona l’espai per crear històries trencadores”

Ja no hi estic, vaig marxar-ne fa tres anys, però Pixar segueix tenint la mateixa autonomia creativa i ha seguit fent pel·lícules d’èxit. Quan Disney la va comprar, les pel·lícules de Pixar eren genials i tenien molt més èxit, així que Disney no havia d’imposar res a Pixar. Però això és un món que canvia permanentment, i si mirem Disney amb perspectiva, ha tingut grans èxits d’animació i períodes en què no tant. Fer pel·lícules és un negoci complicat, i no hi ha cap garantia que l’èxit sigui constant, però l’important és que Pixar dona l’espai per explicar històries inusuals, per arriscar i donar l’oportunitat de ser innovadors i trencadors. Intentar dir alguna cosa sobre la humanitat que no s’hagi dit sembla una ximpleria, però quan estàvem pensant Buscant en Nemo no pensàvem a guanyar diners, sinó a explicar una història diferent del que havíem explicat fins aleshores. Sembla parlar per parlar, perquè va tenir molt èxit, però és important saber per què fem les pel·lícules: no és perquè sigui molt gran, tingui molt èxit i faci molts diners, volem explicar històries que siguin importants per a nosaltres. I no ens ha d’importar què pensa la gent.

Espero que sí! Si mirem les pel·lícules de Toy story o totes les que hem fet amb Pixar veiem que les històries que expliquen han anat evolucionant al llarg de la nostra vida. Ens hem convertit en gent més madura, hem viscut més victòries i fracassos en les nostres vides. Tots vivim la nostra vida, a la nostra manera, passem per diferents experiències, trobem significat a les coses que sentim que poden acabar funcionant a les històries que expliquem. És evident que hi ha històries infinites per explicar. Es podria dir de les pel·lícules en general, no només de Pixar.

No té una resposta fàcil. Moltes de les escenes de Toy story 3 són emocionants i arriben al públic d’una manera diferent, depenent de l’etapa de la vida en què es troben. Quan estàvem fent la pel·lícula no sabíem que tindria aquest impacte en la gent. Per exemple, al final de tot de Toy story 3, quan Andy regala les joguines a la nena, la gent s’emociona molt perquè els recorda quan tenien joguines al voltant i la sensació de regalar-les feia por i era trist. És com regalar la teva infància. I això que fa l’Andy d’explicar per què és especial cada joguina va arribar als adults, t’adones que la teva vida ha significat alguna cosa, i la gent agraeix que hi siguis.

Segurament. Totes les meves pel·lícules han tingut la influència de la meva vida personal.

No ho sé. L’únic que estic explorant ara mateix és la meva vida fora de les pel·lícules. Vaig fer-ne sense parar durant 35 anys si necessitava parar una mica. De vegades em plantejo si és bo fer pel·lícules tota la teva vida. Hi ha gent que ho fa, però jo, personalment, necessitava parar, descansar una mica i així després sé què voldré fer.

El meu pare no anava gaire sovint al cinema, però a la meva mare li agradava molt i em portava a veure qualsevol pel·lícula que li vingués de gust, que potser no era gaire adequada per a la meva edat. Vaig aprendre molt del cinema d’adults, de les emocions... Vaig descobrir moltes més coses que si només hagués vist pel·lícules per a nens. Vaig veure La resplendor amb dotze anys. No crec que fos massa d’hora, era un punt de la vida molt formatiu i crec que per això forma part de la meva imaginació i em va fer decidir que volia dedicar-me a fer pel·lícules.

La resplendor m’ha obsessionat des de fa més de 40 anys, i de vegades no sé per què, la meva dona pensa que estic boig, perquè m’importi tant una pel·lícula. Com moltes pel·lícules de Kubrick, tenen una manera d’escalfar-te sota la teva pell i quedar-se amb tu. Van evolucionant amb el pas del temps, i amb La resplendor ha estat així. Quan em vaig fer cineasta, volia sentir les històries de com es fan les pel·lícules. Vaig tenir sort perquè com a director, vaig tenir la confiança de la família Kubrick per poder aprofundir en la història i poder explicar-la d’una manera com penso que ningú altre la podria haver explicat.