Arts escèniques

ÒPERA

John Adams explora Shakespeare al Liceu

John Adams, com­po­si­tor d’Antony & Cle­o­pa­tra, diri­girà per pri­mer cop la seva òpera, en què explora la lite­ra­tura de Shakes­pe­are. Ho farà al Liceu, des del 28 d’octu­bre fins al 8 de novem­bre (sis úniques fun­ci­ons). L’òpera s’ins­pira en la relació al cim del poder entre Marc Antoni i Cleòpatra. El lli­bret va ser un encàrrec que es va estre­nar l’any pas­sat amb motiu del cen­te­nari de la San Fran­cisco Opera. El Liceu ofe­reix l’estrena euro­pea d’un títol que ha coproduït jun­ta­ment amb San Fran­cisco i el Metro­po­li­tan de Nova York.

Adams admet que és el pri­mer cop que s’ins­pira en un fet de fa 2.000 anys, quan habi­tu­al­ment parla de fets recents. Li va interes­sar l’amor d’Antoni i Cleòpatra, perquè van viure un amor adult (a diferència del de Romeu i Juli­eta i El somni d’una nit d’estiu, per exem­ple): ella havia estat mare feia deu anys i era una dona molt ins­truïda que havia de vigi­lar les contínues traïcions d’una cul­tura que s’estava des­com­po­nent. Per con­tra, Antoni és un mili­tar que repre­senta Roma i que arriba a Egipte a pas­sar-s’ho bé, com els ciu­ta­dans d’avui “que es tras­lla­den a Flo­rida o a Bar­ce­lona” a gau­dir d’una pla­te­jada vellesa. Hi ha un ter­cer pro­ta­go­nista en discòrdia, Cèsar, al qual sem­bla que tots els favors li som­ri­guin. Adams deia irònic que sem­bla que tot el que faci Antoni sigui un error, men­tre que Cèsar sem­pre surt airós de tots els pas­sat­ges. El com­po­si­tor, resi­dent a San Fran­cisco, es com­para amb l’èxit dels cre­a­dors de You­Tube, Face­book i Twit­ter, “que sem­pre tenen la raó, com el Cèsar jove”.

En el repar­ti­ment del Liceu repe­teix el baríton Gerald Fin­ley fent d’Antoni, com a San Fran­cisco (“va ser una cele­bració l’estrena; però en John Adams no ho vol dir perquè és massa humil”). Adams recu­pera la soprano Julia Bullock, que ja havia can­tat amb Fin­ley en la gra­vació de Doc­tor Ato­mic, del mateix com­po­si­tor. Com­pleta la paleta el tenor Paul Appleby, en el rol de jove Cèsar.

És molt poc habi­tual que un com­po­si­tor hagi diri­git la seva pròpia òpera al Liceu. El direc­tor artístic, Víctor García de Gomar, cita casos com ara Igor Stra­vinsky, Manuel de Falla i Edu­ard Toldrà. “Mai tinc la sen­sació que la conec, fins que la diri­geixo”, diu Adams. Res­pecte a l’estrena de San Fran­cisco, ha reta­llat una mica la par­ti­tura ori­gi­nal de dos actes (amb una durada pro­pera a les tres hores).

És la pri­mera vegada que Adams s’atre­veix amb Shakes­pe­are (després d’alguna cita de Mac­beth a Girls of the Gol­den West (2017), una òpera en què par­la­ven dels bus­ca­dors d’or que, segons la docu­men­tació apa­re­guda, en els temps de des­cans reci­ta­ven Shakes­pe­are). La para­doxa els va ser­vir per posar-hi una nota de con­trast: que els pro­ta­go­nis­tes de la febre d’or, bruts i enfan­gats, reci­tes­sin poe­sia.

Per a la direc­tora d’escena, Elk­ha­nah Pulit­zer, està sent molt cons­truc­tiva la revisió de l’òpera, amb la incor­po­ració de Bullock aquests dies d’assaig. Els dos pro­ta­go­nis­tes repre­sen­ten dues cul­tu­res dife­rents. És accep­tant la diver­si­tat que poden crear una cul­tura més rica, una ense­nyança que topa amb la rea­li­tat d’aquests dies amb la pugna entre Israel i Pales­tina a la Franja de Gaza. L’obra s’ins­pira en una pel·lícula de Hollywood que adapta la història ori­gi­nal, als anys trenta del segle pas­sat. Amb espais d’art-déco, es com­prova la vul­ne­ra­bi­li­tat de dos líders fantàstics que tenen con­flic­tes interns pro­pis. Per això, per Fin­ley, “és una obra molt con­tem­porània”. Hi ha la màscara que uti­lit­zen per repre­sen­tar el poder, i hi ha les per­so­nes huma­nes que viuen en la inti­mi­tat. La mirada de Cleòpatra fuig de la misogínia de les adap­ta­ci­ons habi­tu­als, que la hiper­se­xu­a­lit­zen i la con­ver­tei­xen en un mons­tre mani­pu­la­dor.

Com sona la música de John Adams? Ell admet haver tin­gut una influència mini­ma­lista des dels ini­cis, però sem­pre s’ha interes­sat per posar-se en la pell del públic que escolta les seves par­ti­tu­res. Ara, no pretén sim­pli­fi­car la com­ple­xi­tat com­po­si­tiva, ni doble­gar-se a la cadència del vers de Shakes­pe­are. Admet que en la pri­mera funció hi ha una certa bar­reja “entre il·lusió i con­fusió” (reco­mana anar a una segona funció per assi­mi­lar millor el text, la música i l’escena). Ara, acon­se­gueix emo­ci­o­nar. Per Bullock, “la música d’Adams fa ballar”, tot i que admet que aquesta òpera furga de manera més pro­funda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.