Carlota Gurt torna al conte en el seu millor llibre

Ho diu ella mateixa en el text promocional que Proa l’ha invitada a escriure per presentar el seu nou llibre: “Per mi, Biografia del foc és clarament un pas endavant. Per primer cop, tinc la sensació que publico un bon llibre. I això, pels que em coneixeu una mica, és una cosa insòlita.” Els que la coneguin menys, però l’hagin llegida, reconeixeran en aquesta confessió l’autoexigència d’una autora que aparenta el contrari (una desimboltura afavorida per la projecció pública i el seu passat teatral), però sobretot coincidiran amb ella que aquest és, en efecte, el seu millor llibre. Ho és sense desmerèixer gens els altres, que, al contrari, engrandeix, per com han servit de camp de proves d’una escriptora que es llança damunt del text com una kamikaze, disposada a morir a cada frase. No ho fa pas tothom, això, no hi ha pas tants autors, i menys de cert èxit, amb aquest coratge.

Amb Biografia del foc, Carlota Gurt (Barcelona, 1976) torna al conte, el gènere amb el qual va irrompre com una fera fa cinc anys amb Cavalcarem tota la nit (premi Rodoreda, 2019), i després de la seva primera incursió en la novel·la amb Sola (2020), que era de fet un exercici per demostrar-se a si mateixa que podia prolongar la intensitat de la seva prosa (la llengua viva, l’allau de metàfores, les imatges, l’honestedat) més enllà dels marges digeribles d’un relat curt.

Si a Biografia del foc, on aplega catorze contes escrits en els últims tres o quatre anys (alguns, per descansar de les exigències de corredor de fons de la novel·la: ara ja n’està escrivint una altra), ha trobat el to que buscava sense sacrificar-hi ni la ironia, ni l’arravatament, ni la visualitat que caracteritzen la seva literatura, és perquè ha assumit quina proporció d’ella mateixa està disposada a posar en cada història, en cada imatge, en cada frase, i perquè ha assumit que ja no li cal emmascarar-se amb trames d’una simbologia a vegades críptica, sinó que pot mirar-se de cara, desafiant i alhora rendida, per assumir el seu pessimisme vital arran de terra, com a mare, com a divorciada, com a filla d’una dona que perd la memòria per l’Alzeimer, com a desplaçada que viu entre Barcelona i l’Empordà, com a escriptora que busca el seu lloc sense tenir-ne en realitat cap on arrelar. Que ningú no hi busqui, de tota manera, pistes autobiogràfiques: els contes funcionen com a artefactes independents de la vida de l’autora (“n’hi ha dos d’autoficció, però amb unes quantes mentides”), que els presta només la veu per construir situacions possibles, com ara la d’una nena que decideix viure dins un tanc de combat de joguina (“Els meus tancs”), l’empleat d’un telefèric que simula la sordesa per no fer front al món (“Prohibit especular”), o la d’una mare que fa memòria dels incendis reals i figurats de la seva vida mentre porta els fills a celebrar la nit de Sant Joan (“Encara queda oxigen”).

A diferència de la novel·la, l’argument del conte “pots tenir-lo sencer dins del cap”, comenta Gurt a propòsit de l’ofici que ha adquirit a apamar la mesura del conte, i en moments de “dispersió vital” com els que afirma que travessa, és el gènere “més assequible i gratificant”, encara que només sigui, afegeix amb el seu acostumat escepticisme, pel fet que “si un et falla, el pots deixar i escriure’n un altre”. El desgast de la novel·la no tolera tan fàcilment aquestes derrotes. Planificats tant al detall que, al principi del llibre, Gurt, que ha aparcat la traducció per dedicar-se de ple a la carrera literària, insta el lector a llegir-los en l’ordre de publicació, “i no més de dos seguits” per evitar la saturació emocional (no és que facin plorar, és que toquen el moll de l’os), els ha pensats com un tot i no com un recull, amb referències intertextuals entre ells i certs elements recurrents (els vehicles, els ocells, el foc, la destrucció, fins i tot a escala apocalíptica), i una gradació que va del to més juganer del primer (“Dinosaures”) fins als més dolorosos del final. “En certa manera processo tot el que em passa per explicar-m’ho a mi mateixa, perquè de fet cadascú escriu tal com és”, afirma, encara que la literatura li permet formalitzar l’angoixa, “aquell animal que tens a dins”. De tota manera, creu que alguns contes s’obren a una certa esperança, “com si m’ho digués a mi mateixa”. Si li preguntes pels seus models literaris, arrufa el nas: “M’agrada molt Thomas Bernhard, i Natalia Ginzburg, i no escric pas com ells.” I sobre la suposada “literatura femenina”, en què s’encasella qualsevol dona que escrigui, opina: “Dels homes també es podria dir que sempre escriuen sobre l’ambició.”