Darrers dies a la colònia
Quim Gutiérrez i Nadja Tereszkiewicz interpreten el film francès ‘La isla roja’
“He fet moltes comèdies, però m’hi enfronto com si fossin drames. Tinc un sentit romàntic d’aquest ofici: pretenc, no només entretenir, sinó oferir alguna cosa amb qualitat humana. És el meu repte personal i el que em fa vibrar en aquesta feina.” Quim Gutiérrez (Barcelona, 1981) té les idees així de clares, les posa en pràctica i n’obté resultats. Tot i que ja hi havia fet alguna escapada, els darrers anys ha obert tot un camp per córrer en el cinema francès, amb els films Madeleine Collins, al costat de Virginie Efira; Un año, una noche, d’Isaki Lacuesta, i ara La isla roja , de Robin Campillo, que ha competit en el darrer festival de Sant Sebastià i arriba avui als cinemes. “Quan trobes un director brillant com Robin Campillo que et reconeix i li agrades, tens la sensació que hi ha algú que entén el que estàs fent, i això és molt reconfortant –explica en una entrevista a El Punt Avui feta a Sant Sebastià–. M’ha donat corda per vint anys més d’intentar dotar d’humanitat i veritat els personatges que faig.”
La isla roja se situa a Madagascar a principis del setanta. Quim Gutiérrez interpreta un oficial de l’exèrcit francès d’origen espanyol, amb dona (interpretada per Nadja Tereszkiewicz) i tres fills. Viuen en una base aèria, al costat d’altres militars amb les seves famílies. Són els darrers temps de l’illa com a colònia francesa. Una sensació de violència soterrada, a punt d’esclatar, impregna l’atmosfera d’un lloc paradisíac. “Des del primer moment vaig tenir la sensació d’estar davant d’una oportunitat excepcional, per com de contradictori i alhora complementari resultava el personatge que m’estava explicant el director –comenta l’actor–. Parlo d’algunes certeses i de molts dubtes, i agraeixo que un director tingui molt clar el que busca però no sàpiga si ho trobarà, i que plantegi interrogants més que certeses.”
Mirada sense nostàlgia
El director, Robin Campillo, és fill d’un militar francès i va viure de nen, també, en antigues colònies franceses a l’Àfrica. La seva, però, no és una mirada amb nostàlgia, en opinió de l’actriu Nadja Tereskiewicz: “Quan tornem als nostres records, volem immortalitzar algun moment, reviure’l. Robin volia tallar amb aquest tipus de nostàlgia. S’inspira en la seva vida, però converteix els protagonistes en personatges nous, se’n distancia, i així pot fer una pel·lícula en completa llibertat. No es bloqueja en els seus records.”Una violència latent sembla habitar aquesta terra de sol enlluernador i crepuscles vermellosos. “La població d’allà només són extres, es converteixen en protagonistes després de la revolució –comenta Nadja Tereskiewicz, que també va venir al darrer BCN Film Fest a presentar Mi crimen, de François Ozon–. La violència és allà, també en la família, però és una violència oculta, amagada. Jo la vaig descobrir en veure la pel·lícula, vaig veure que hi havia aquesta sensació allà. El fet de no veure-la és el que dona força a la pel·lícula, la fa més pertorbadora.” Quim Gutiérrez ho veu de manera semblant: “La violència amagada està present en altres pel·lícules de Robin Campillo. Hi ha una atmosfera que et fa pensar que passarà alguna cosa. Hi ha violència, però en cap moment és una agressió, és molt subtil.”