La Ludwig Band, al “carrer E”

Primer va ser la Trobada de Cantadors d’Espolla, sobre la qual Quim Carandell, cantant, guitarrista i compositor de La Ludwig Band, va arribar a fer el treball de recerca de final de curs a l’institut. “Són un capítol important pel que fa als precedents del grup!”, reivindica convençut el músic, que ens explica que va dedicar tot un capítol del treball a la importància que té la garnatxa en aquestes trobades quan li preguntem, entaulats en una guingueta del parc de Joan Miró de Barcelona, per les moltes referències a l’alcohol que hi ha a Gràcies per venir (The Indian Runners / Ceràmiques Guzmán, discogràfica fundada pels integrants del grup Manel), el tercer –i més esperat– treball de llarga durada de La Ludwig Band, publicat ahir.

Després dels cantadors va arribar Pau Riba. “Ens va obrir una porta a l’hora d’escriure lletres que ni tan sols sabíem que existia”, admet Carandell, probable nova baula, gràcies a cançons com El fill del rei i S’ha mort l’home més vell d’Espolla, d’una estirp de lletristes catalans en què es podria incloure Sisa, Pau Riba, Quimi Portet, Adrià Puntí i Guillem Gisbert. “Ens vam adonar que, de fet, amb aquells heptasíl·labs i aquelles històries, no era tan lluny, Pau Riba, del que vèiem en aquelles trobades de cantadors d’Espolla...”

El Bob Dylan dels anys seixanta –a qui, a Gràcies per venir, La Ludwig Band torna a invocar amb Manela, no vull currar per vostè, inspirada (“amb visió de territori i apel·lant a les nostres pròpies experiències amb feines precàries de joventut”) en aquella Maggie’s farm a la qual Mazoni va fer també referència amb La granja de la Paula– ha ressonat sempre en la manera que té Carandell d’arrossegar tot el que canta.

Guanyar, la penúltima de les onze cançons de Gràcies per venir, és pur Els Pets. “Si parleu de les nostres influències, si us plau, no us deixeu en [Lluís] Gavaldà!”, ens supliquen Andreu Galofré i Gabriel Bosch, dos dels altres músics, juntament amb Roger Cassola, Pau Esteve i Lluc Valverde, a més de Carandell, de La Ludwig Band. “Moltes estructures de les cançons cal dir que les havíem arribat a copiar no únicament de Dylan sinó també directament d’Els Pets”, confessen.

Espolla, Pau Riba, Bob Dylan, Els Pets... Si hi ha algú, però, que ve constantment al cap quan escoltem Gràcies per venir és Bruce Springsteen i la E Street Band, als quals cinc dels sis membres de la banda van anar a veure el maig passat a l’Estadi Olímpic (“jo em vaig quedar sense entrada!”, s’excusa el més desafortunat) i a qui l’autoproclamat “segon millor grup d’Espolla” sembla homenatjar obertament en cançons com El meu amor se n’ha anat de vacances, Contraban i Per allà Lesseps. “Hem estat immersos en una cosa així com l’any del Bruce, que vindria a ser com el Xacobeo”, expliquen. “Ens interpel·la el seu carisma, el poder dels seus directes... Vam pensar que si copiàvem el so de la caixa d’aquella bateria potser algun dia podríem arribar a ballar com ells!”

La litúrgia, el llenguatge i la connexió amb l’audiència dels concerts del Boss esperonen també els disbauxats directes de La Ludwig Band, que avui actuarà a l’Auditori de Girona i, entre la resta d’octubre i tot novembre, a Reus, Mataró i Lleida. “La nostra manera d’afrontar els concerts és fruit de la nostra extrema timidesa”, asseguren, però. “Al principi, en Quim cantava assegut i, si hagués pogut, ho hauria fet d’esquena. La resta no ens movíem mai un pam del peu de micro...”

Per primer cop La Ludwig Band ha gravat totes les cançons amb metrònom i, amb l’excepció de la participació de Joan Borràs en quatre dels temes, no ha volgut posar-se en mans de cap productor. Pel que fa a les lletres, Carandell assegura que s’ha sentit més “lliure” en qüestions de mètrica i que, a diferència del “realisme màgic” d’entregues anteriors, aquí tot és més “autoreferencial”. “I això d’haver estat assenyalats insistentment els últims anys com a «grup revelació» ha estat una llosa?”, els preguntem. “Bé, una mica de pressió ha existit...”, confessa Esteve. “Però ni per part d’Indian Runners, que són una associació cultural sense ànim de lucre, ni per part de Manel hem tingut exigències de cap mena, la qual cosa ens ha permès treballar amb una tranquil·litat total.”