Arts escèniques
Pep Plaza
Actor que arrenca temporada d'"El substitut" al Teatre Borràs aquest vespre
“Tenim famosos petits”
Faria encantat l’anunci de la Damm, però com a Pep Plaza; no imitant Julio Manrique
Pep Plaza, actor autodidacta, va aprendre a tocar el piano durant la pandèmia. Ara es reivindica com a intèrpret més enllà de les seves capacitats d’aconseguir fer riure a tothom per la seva faceta d’imitador. El substitut, que avui enceta la temporada de tres setmanes al Borràs, és una autoficció d’ell mateix.
El substitut es rebel·la.
La gent em coneix per veure’m al Polònia caracteritzat. No m’han vist mai al teatre, ni fent monòlegs. Es desconeix la meva part actoral, i sense màscares.El substitut és una trama escrita a quatre mans amb el Pere Anglas (jo hi aporto informació d’autocreació i ell ha fet la dramatúrgia i la direcció). Aquest personatge vol deixar de ser els altres i ser ell mateix. Vol seguir fent riure a la gent a l’escenari, però com a actor. L’aventura comença abans de néixer ell. Hi ha parts que són reals i altres, ficció. Els que han vist algun passi després fan apostes per veure si ho endevinen. La gran diferència és que ara deixo d’improvisar a l’escenari imitant el personatge. Ara els personatges venen motivats per un fil conductor, no entren de forma gratuïta. Hi ha un company de viatge (Espartac Peran) que va acompanyant el protagonista. Ell és un amic de la infància. Ell va ser el que va insistir fins que vaig anar al càsting d’El Terrat (i em van agafar el Set de nit). Ara anem al Borràs per oferir l’oportunitat al públic de conèixer totes les disciplines que jo he fet, però dins d’una trama, que és ja una obra de teatre. No hem perdut l’essència de parlar al públic, però sempre explicant la història.
Els imitadors poden desenganxar-se del vostre personatge en la vida real? Us sentiu que teniu valor per la imitació i no tant per la vostra pròpia interpretació?
El leitmotiv de la història és aquesta. Com ser tu mateix i no morir en l’intent. A El substitut va de menys a més; primer comença com una broma. Ell descobreix que, per gens familiars, té capacitat per imitar gent. El que comença a ser una aptitud que li reporta beneficis acaba sent una feina però que se’n vol sortir.
Se sent esclau.
És clar. De fet, tinc ganes que el públic pugui veure no sent un altre (em feliciten per com faig Quim Monzó, Bertín Osborne o el Pedro Sánchez…). Quan algú ha vingut a veure un monòleg ja ha vist que tens un personatge propi d’escenari, que tampoc soc jo. Ara a El substitut està molt més marcat. Fins ara, jo he estat autodidacte a l’escena. Per primer cop amb aquesta coproducció amb Teatre de Guerrilla hem trobat el punt de la trama i la vessant actoral (des dels 13 anys que faig teatre). Ara el públic pot veure com es pot fer el viatge per tots els personatges sense necessitat de perruques ni màscares, només a partir de la coreografia i de la llum.
Els imitadors, com els mags, teniu una capacitat que és molt vistosa d’ensenyar. Però mostrar-la sense més estructura és com si fóssiu la dona barbuda del segle XXI, com una atracció de barraca del Paral·lel de fa 200 anys. Per poder-vos fer valdre, busqueu la part teatral?
Jo no podia fer un monòleg en què no hi haguessin personatges. Hem trobat la fórmula que hi siguin els personatges però d’una forma gens gratuïta. No és una demostració d’a veure quanta gent soc capaç d’imitar. Fem una història i la gent la segueix, amb les interaccions. també a pantalla amb el Quim Masferrer, amb el Joan Pera... Hi ha moments d’autèntica bogeria. Hi ha l’imitador que fa bé la seva feina i el que també és actor, que és el que em considero. Abans d’imitar jo ja actuava amb directors amateurs d’un teatre com la Sala Cabanyes de Mataró, d’on han sortit actors com Joan Pera, Boris Ruiz o Jordi Bosch. No he parat d’aprendre. La gent que em coneix pels monòlegs també veurà que és molt diferent, perquè la història va de principi a final.
Com arriba un actor de Mataró a tenir una coproducció amb Teatre de Guerrilla (de Sant Feliu de Buixalleu)?
Amb el Quim Masferrer ens coneixem de quan treballàvem a El club, amb l’Albert Om, quan Teatre de Guerrilla eren els tres. Compartíem camerino i tenim molt bona relació. Amb el Quim hi he col·laborat en diverses coses i, ara, coincidim moltes vegades voltant per festes majors. Un dia, el Quim em va proposar de fer un xou més teatral perquè sabia que venia del teatre. I així va sorgir la idea de la coproducció.
I sense màscara.
És que hi ha molt bons imitadors però no fan d’actors. Sap fer les veus, és com un bon doblador. També hi ha actors o dobladors i altres que només són dobladors. D’imitadors, n’hi ha que només fan ràdio. Ara sumem tot el que es pot fer. Però que no hi hagi res més. Entro amb una americana i surto amb una americana. Totalment neutre. El desgast físic és molt més gran que amb el monòleg. Però és molt divertit. Fins ara, em movia per ítems escoltant el públic. Hi ha qui diu que això és més difícil; per a mi, aquesta és la zona de confort. Ara faig un text i la gent connecta amb riures constants. També soc autodidacte amb la música. Hi incloc la guitarra, i des de la pandèmia he après a tocar el piano. El protagonista no vol fer dels altres però acaba fent de Lluís Llach i de tots els que li demanen.
Quan es caricaturitza un personatge públic, s’hi acaba empatitzant. Per exemple, el Joan Carles I campechano li ha servit d’escut per fer moltes barbaritats, que ara es van destapant. Els polítics ja fa anys que volen sortir al ‘Polònia’, perquè els humanitza.
El Quim Monzó va fer un article a La Vanguardia en què demanava al director del diari un augment de sou perquè ja no només era columnista sinó que des de llavors sortia al Polònia: Volia cobrar-se la popularitat. Quan fèiem els Cara a Cara va venir al Polònia i a mi em feia angúnia, però ell estava supercontent. Entenc el que dius més enllà de si és bo o no fer-ho. Al substitut li toca fer aquests personatges, en situacions molt surrealistes. El que volem demostrar és que aquest monòleg va molt més enllà del patró d’El Club de la Comedia.
Imitar algú demostra que ja és popular. Però nosaltres no hem aconseguit tenir famosos de premsa del cor. És una font d’inspiració d’espectacles de Carlos Latre. No tenim la nostra Lola Flores. Com no sigui la Terribas… però són comptadíssimes.
No et sé dir per què. Ara sí que en tenim alguns. Per exemple, en comptes de Boris Izaguirre, tenim un Marc Giró. Un presentador, podria ser l’Òscar Dalmau. Potser sí que els tenim a petita escala, més reduïda: tenim famosos petits. Però també ens passa amb el teatre. Per què a Madrid la gent fa cues en espectacles encara que no hi ha personatges mediàtics? Els és igual; volen consumir oci. També és cert que és una capital en què molta gent de fora vol anar al teatre.
Potser la nostra caricatura és menys simpàtica.
A l’espectacle d’El substitut no és tan important la imitació com la història que expliquem. Hi ha un moment que el protagonista ha d’anar al psiquiatre i jo li he posat la veu del Dumbledore, de Harry Potter). Tots els personatges tenen un paper i els més menuts potser no els reconeixen (el Quim Monzó o el Peñafiel, l’assessor de la Casa Reial) però te’ls compra igual perquè està explicant una història. Cada personatge serveix per desencadenar la trama.
Fa uns anys van tancar sales com ara el Capitol o la Sala Muntaner que anaven molt bé per la proximitat amb el públic. El Borràs és més gran.
La planta de baix del Borràs té el mateix aforament que el de la sala 1 del Club Capitol. Sí que és cert que la sala de dalt era petita, i és on jo vaig fer l’I ara, què? Allò era més xou, com el que va fer el Latre.
Que hi hagi 200 o 500 persones deu fer més fàcil connectar amb 200, no?
És cert que m’agraden les de 200-300 persones. En la darrera funció, a Castellar del Vallès vam connectar molt. Estic descobrint que es pot connectar sense sortir del personatge. Ara fem tres setmanes al Borràs i després voltarem.
El Bosque9 o i l’Espai Texas són equipaments que alternen cinema i teatre. És un cant al teatre més popular? La propera vegada que busqueu un teatre a Barcelona, procurareu anar al Texas o repetir al Borràs?
Anirà en funció de les oportunitats. Ara la sala disponible era aquesta. Hi ha moltes propostes que volen fer temporada i molt poques sales. De moment fem les tres setmanes convidant els programadors i que ens entrin a la programació d’arreu.
Al ‘Polònia’ hi ha hagut força reciclatge d’imitadors. És poc habitual que un programa s’allargui tants anys. És dels més antics del repartiment a hores d’ara.
Jo vaig entrar quan va començar el Crackòvia, ara fa 15 anys. Els més antics som l’Agnès Busquets, Cesc Casanovas, Xavi Serrano, el Queco Novell i jo.
Hi ha una escola diferent amb els nous imitadors? Us substituïu personatges?
A vegades, sí. Al principi jo no feia el Xavier Trias però el Queco anava molt penjat de feina i va demanar si el podia agafar algú altre. I ara faig el rei (Felip VI), que abans també feia el Queco.
Ara el Julio Manrique, nou director del Lliure, no sembla raonable que faci l’anunci de la Damm, l’imitaria a l’anunci?
Si em diuen de fer-ho, jo encantat. Però voldria fer de Pep Plaza, no de Julio Manrique.
Si li oferissin un paper en una producció teatral, com van proposar al Pavlosky en algunes òperes, s’hi atreviria?
Estic obert a fer-ho.
Però com ho rebria el públic de sempre?
Si entrés en una producció estaria dins d’un repartiment i crec que no hi hauria problema, més que el de fer bé el paper o no. Sí que podria ser conflictiu si fes un Infantillatgeso un Hamlet o un drama o un monòleg amb un altre punt de partida. Però tampoc tinc necessitat de fer-ho. En canvi, fer un paper en un repartiment de dos o quatre actors no és gensdescartable, i m’agradaria.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.