Jordi Solé: “Ava mentia i no va voler ferir Sinatra”

L’aura i el glamur que desprenia l’estrella de Hollywood Ava Gardner, la seva relació tòrrida amb el torero català Mario Cabré que la premsa de l’època no es va cansar d’imprimir i l’atac de banyes de Frank Sinatra, són història i també llegenda. Aquesta conjunció d’elements va tenir lloc en el marc incomparable de la Costa Brava dels anys cinquanta, durant el rodatge de Pandora i l’holandès errant, i continua sent una font inesgotable d’articles i relats. L’última novel·la de ficció que en tracta és L’any que vaig estimar Ava Gardner (Columna), amb què Jordi Solé (Sabadell, 1966) ha estat guardonat amb el 56è premi Prudenci Bertrana.

L’escriptor, un malalt del cine –“l’americà”, com ell mateix concreta–, encara recorda quan va ser que aquesta passió se li va inocular. Es remunta quan la seva àvia el va portar a veure una sessió doble, de La bruja novata i El abuelo está loco. Des d’aleshores res no li ha agradat més que veure imatges en moviment. I també, com a tants altres cinèfils, visitar llocs de rodatge. Ja de ben jove, quan amb prou feines havia sortit de casa seva, resulta que va guanyar “pasta gansa” al programa Vostè jutja –va ser el concursant més jove que hi va guanyar, explica–, un premi que va invertir vitalment per fer un viatge a la terra somiada, la Califòrnia de les estrelles i el Monument Valley que John Ford va plasmar per a la immortalitat a la pantalla gran. Però, ves per on, no calia anar tan lluny: no va ser fins que va visitar aquella Tossa de Mar de què tant havia sentit parlar pel rodatge d’aquell mític (i mitificat) film protagonitzat per Ava Gardner i James Mason, que es va adonar de com n’era de present encara el record d’ella entre els seus habitants.

Després d’escriure un grapat de novel·les, articles i fins i tot guanyar-se la vida com a lector de guions –centenars, fins al punt de veure pel·lícules i dir-se a si mateix “Aquesta ja l’he vista”–, va creure que havia arribat l’hora de transcriure una història que feia anys li rondava pel cap al voltant del pas d’Ava Gardner i tot l’equip de Pandora per aquella vila costanera i el que això va significar. El resultat és aquesta novel·la que Solé, amb un altre símil cinematogràfic, equipara amb Vacances a Roma. “Havia llegit molt sobre el personatge i Ava em va caure bé. Podia fer aleshores dues aproximacions a la seva figura, descartada La nit americana –que plasma a la perfecció un rodatge per dins–, hi havia la versió agra de Dues setmanes en una altra ciutat o la més amable del film de William Wyler. Vaig creure adequat enfocar-la així”, confessa. A més, va voler impregnar la narració i els seus personatges de l’aire que hauria tingut una pel·lícula d’aquell Hollywood en blanc i negre que tan grans estones li han proporcionat al llarg de la vida. “Hi ha qui voldria un llibre de gent dolenta que fa coses dolentes –la seva etapa a Madrid és més suggeridora en aquest aspecte–, però jo he preferit fer un llibre de gent regular que fa coses bones”, subratlla. “Ningú no és perfecte, però en aquest llibre tot és pretesament dolç i amable”, precisa l’autor.

Aquí, com diu, no hi té cabuda l’afició pels trios que es veu que tenia l’actor James Mason, i ha preferit especular amb altres hipòtesis que contradiuen fins i tot el que la mateixa Ava Gardner va dir en el seu dia. “Ella admet que només se’n va anar al llit una vegada amb Cabré i també el deixa malament a les seves memòries. Però ella mentia molt i segurament ho va fer per no ferir més Sinatra. Em costa de creure-la.” Solé es decanta per altres versions que asseguren que Ava i Mario van mantenir una llarga amistat, aleshores una relació ja no sexual, que es recull en un grapat de cartes.

La tesi de la novel·la gira al voltant d’això i arrenca quan l’any 1990 Pol Mas (un personatge fictici, motor de la història) veu que Ava Gardner ha mort, als 67 anys, i recorda com la va conèixer durant el rodatge. Flashback. En Pol, amb quinze anys, era el fill de la cuinera de l’hotel on s’allotjava l’estrella i, com que parlava anglès, li van demanar que fes d’intèrpret a la persona que li va acabar robant el cor.