Joan Safont revisita els estius que ja no tornaran

L’estiueig va començar per la salut. La gent, alguna gent, anaven al metge i en sortien amb la recepta del repòs, d’un canvi d’aires, d’unes aigües reparadores. I se’n tornaven al mas de la família, perquè a ciutat quasi tots els que es podien permetre aquesta classe de cures estacionals havien fet els diners amb la terra, amb la possessió de la terra. Més endavant van venir la descoberta oxigenant de la muntanya (més la frondosa del Montseny que la inhòspita del Pirineu), l’explotació de les fonts termals i la gratificant troballa dels banys de mar. És sobretot en aquest moment de democratització relativa i de professionalització cultural que els escriptors i els artistes començaran a tenir dret també al seu descans. Però deixaven d’escriure o de pintar, en realitat? Fins i tot Eugeni d’Ors, que el 1916 s’havia confinat al balneari Blancafort de la Garriga amb el propòsit de no fer res, va acabar escrivint un llibre sobre exactament això, Oceanografia del tedi, de la mateixa manera que Picasso va trobar el germen del cubisme fugint de l’escarlatina a Horta de Sant Joan o que, molts anys després, Joan Vinyoli compondria alguns dels seus millors poemes en el lleure de Begur. Eren estius llargs, de juny a setembre, molt més que els d’ara, que no poden prolongar-se més enllà del mes prescriptiu de les vacances pagades, i eren inesperadament productius. Joan Safont (Mataró, 1984) els ha documentat a L’estiu passat (Comanegra), un itinerari per la geografia del descans d’una cinquantena d’autors catalans, de Cadaqués a Xàbia, que ja va per la segona edició i del qual n’hi haurà encara una altra d’ampliada.

El llibre va néixer d’una sèrie d’articles publicada al diari El Nacional que ja constatava alguns trets generals: el primer turisme era d’interior, “de pagès i proximitat”, diu Safont, que recorda la qualitat insalubre de les ciutats durant la Revolució industrial per explicar l’estiueig a l’extraradi i a llocs que avui ens semblarien més aviat poc propicis. De fet, arriba a sorprendre que Josep Carner, tan refinat, passés dos estius a Lloret de Mar, on el 1920 va aprofitar per organitzar-hi uns Jocs Florals, o que Víctor Català, que tenia casa a l’Escala i un mar prodigiós a tocar, se n’anés de vacances a Cerdanyola, aleshores una activa colònia de la burgesia modernista. No és que a Joan Safont, que estiueja a la Seu d’Urgell, li agradi desconcertar el lector, amb aquestes destinacions menys conegudes, sinó que ha tingut la voluntat de representar el màxim de territori dels Països Catalans i, al mateix temps, contribuir a revalorar certs noms arraconats per la història, com Rosa Leveroni, que usurpa a l’omnipresent Salvador Dalí el dret d’il·lustrar l’estiueig a Portlligat amb la seva humil barraca de pescadors, o Irene Polo, de qui rescata el profètic viatge a Eivissa de 1935, quan ja advertia de la proliferació d’hotels, bars i ciment armat.

En tots els casos, hi ha una transferència d’afectes: el lloc escollit per a l’esbarjo acaba influint en l’obra dels artistes, i al mateix temps el lloc és transformat per la seva presència. A vegades, són enamoraments tardans, com el de Pere Calders o Josep Palau i Fabre per Llançà. Aquesta doble relació, per Safont, és fonamental, “encara que sigui a través de la construcció del mite del paradís perdut, d’aquell temps en què van ser feliços, abans que arribés la guerra i, amb ella, el cataclisme”. Admet que avui són gairebé impossibles la mena de descobriments que van fer aquella generació (“el turisme organitzat no pot generar un pòsit cultural semblant”), sobretot en un paisatge costaner sobreexplotat i degradat, però també perquè se n’ha perdut la riquesa del parlar, que va inspirar la voluptuositat en la llengua i l’imaginari de tants escriptors, començant per Jacint Verdaguer, embadalit amb les llegendes i les cançons que el 1879 escoltava dels vilatans de la Presta, al Vallespir, i que li servirien per compondre Canigó. Guia de viatge, petita història cultural o geografia literària, L’estiu passat té també molt d’elegia.