“Tot dolor té el seu lloc i hauria de ser respectat”

És inevitable que estigui ferida, està un ambient hostil. Tots els personatges del seu voltant volen alguna cosa d’ella: convertir-la en un objecte, conquerir el seu ego... Són situacions que en realitat vivim a diari. Potser en una ciutat queden més dissimulades, per això és interessant que passi en un poble, perquè tens tres veïns i aquestes dinàmiques de comportament es desemmascaren més fàcilment. A tot això, si hi sumes la professió de què fuig, d’alguna manera. Ella és traductora en una oficina d’admissió per a refugiats. Quan em vaig documentar em vaig adonar que normalment tenen un diagnòstic clínic bastant extrem pel que fa a salut mental.

Estrès, ansietat, burn-out, anestèsia emocional... Pensa que és gent que dedica anys a estar en contacte amb la crueltat humana més extrema. Ella, fa deu anys que escolta nou hores al dia testimonis que estan demanant refugi en un altre país, o sigui que segurament els hi va la vida. Escolta les històries més dures en primera persona, amb la responsabilitat que molts que fan aquesta feina senten, que la seva traducció influeix en el jurat o tribunal a l’hora de decidir si deixen entrar o no el refugiat.

La jerarquia del dolor és un dels grans temes que Isabel Coixet treballa a les seves pel·lícules. Què fa més mal? O què té dret a fer més mal? Yuval Noah Harari, un historiador que a mi personalment m’agrada molt, diu que hem de veure el mal com un sentiment, una emoció humana. S’ha de donar espai perquè hi hagi empatia que doni valor al teu mal, independentment del tipus que sigui. És molt interessant, aquest tema. Crec que a la pel·lícula això, aquest tema de la jerarquia del dolor, es veu en l’escena de la Nat i l’Andreas [l’actor Hovik Keuchkerian], però també de la refugiada i a Nat i com la refugiada és capaç de donar-li una abraçada. Fins a quin punt tenim dret a considerar què és més prioritari, si el que a tu et fa mal o el que a mi em fa mal? Crec que tot dolor té el seu lloc i hauria de ser respectat.

Es basa en Un amor, la novel·la de Sara Mesa. Vull dir que la història ve d’aquí. Jo crec que l’entorn rural no és tan protagonista com en altres projectes dels últims anys, on clarament els cineastes s’hi han sentit atrets i han explicat aquest entorn com a protagonista també de la pel·lícula. No crec que sigui el cas aquí, crec que senzillament és una manera de contextualitzar certes dinàmiques i comportaments que podem trobar a tot arreu. En un poble, com que només són quatre, es fan més evidents. No hi ha tant soroll per amagar-les.

Això és molt interessant, aquí estem parlant de les contradiccions del desig femení. Tot i estar en aquest lloc tan hostil, el meu personatge, Nat, sent constantment la necessitat d’agradar, de ser acceptada. En el cas de l’Andreas, jo tinc la sensació que ella en té una dependència emocional que sap que mai serà corresposta. Llavors hi ha aquesta connexió sexual, que és on el troba, bàsicament. Però són com oli i aigua, és plenament conscient que són dues coses que no es barregen mai. Tot i així, continua aquesta lluita des de l’obsessió per trobar una connexió emocional amb ell que sap que no arribarà mai. A mi m’interessa molt, perquè hi ha una part del desig femení que està molt acceptada, normalitzada. Però té una part contradictòria que s’ha anat frustrant i castrant des de la infància i que fa que tinguem totes aquestes motxilles al final. I també sento que tenim el dret a no entendre què estem fent. Si li pregunto a la gent si ha tingut mai una relació de dependència o tòxica, veig que tothom ha passat per aquí. Tothom et pot donar exemples més o menys intensos, i s’ha acabat preguntant: “Ostres, en quin moment com i quan em vaig ficar en aquest pou fosc?” També és part del viatge de la protagonista i per això m’agrada tant l’escena final, perquè hi ha certa dignitat i esperança en dir: «Potser he perdut aquesta batalla però no he perdut la guerra, m’estic transformant.”

No sé, això em sembla que és simplificar-ho molt. Crec que hi ha alguna cosa més allà, més complexa. El que passa és que necessitem posar etiquetes i necessitem entendre-ho. A la novel·la l’Andrea no té aquest físic, és enjuto y pequeño. A la pel·lícula pesa 150 quilos i és just el contrar. Però no crec que la Isabel ho fes per això que dius, crec que ella treballa molt amb imatges. Quan va llegir la novel·la va veure la pel·lícula en imatges, i en el muntatge treballa des de la intuïció. No crec que certes decisions siguin tan racionals i intel·lectualitzades.

Jo he tingut gossos tota la meva vida, però ara soc molt de gats, de gran ho vaig provar i en tinc dos. Però és interessant la relació de Nat amb la gossa, que és molt maca. Van passar moments molt màgics en aquest rodatge amb la gossa, que es diu Flor, que jugaven a favor de la narrativa d’una manera molt especial, però que han caigut en el muntatge final.

Evidentment és passat pel filtre de la Isabel. La pel·lícula té un llenguatge diferent. L’escriptura utilitza unes altres eines. Al llibre coneixem la Nat per tot aquest pensament intern. Em va anar molt bé, jo anava al rodatge i estava jugant amb el llibre i amb el guió i m’ho emportava tot al set. Després arribava la Isabel i m’ho tombava i fèiem una altra cosa, però de tot això en va sortir la Nat d’una manera molt espontània. Les primeres setmanes vaig estar molt concentrada, però després era orgànic. La Isabel em va dir que era la persona més allunyada que coneixia del personatge, però quan treus les capes i fas un exercici real d’empatia, no estem tots tan lluny d’aquest personatge. També em va ajudar molt l’altre llibre de la Sara Mesa, La família.

Em vaig reunir amb un doctor de la Universitat de Minnesota que va estar 15 anys treballant en la reinserció a la societat de supervivents de tortures a nivell internacional. M’explicava que si fas aquest tipus de feina has de fer certes coses per protegir-te una mica i no emportar-te tots aquests problemes al terreny personal. Jo vaig fer un exercici: un cap de setmana vaig veure tres documentals que parlen sobre la crueltat humana. Dos són coneguts, han tingut molts premis: The Act of Killing i un altre del mateix director, The Look of Silence, van estar nominats els dos a l’Oscar. Bàsicament és un conflicte molt cruent des de dos punts de vista, per això m’interessava. També vaig veure Viaje al corazón de la tortura, d’Isabel Coxet, un viatge que va fer a Sarajevo per fer un documental. Els vaig veure els tres en un cap de setmana i diumenge a la nit no volia fer res, ni volia sopar, ni jugar amb la meva filla. Qualsevol pla em semblava superficial. Només en un cap de setmana de veure tres documentals. Extrapola això a 15 anys escoltant aquests testimonis, quan tu ets una part activa de la resolució de les vides d’aquestes persones. Els doctors amb qui vaig parlar m’explicaven comportaments o conductes d’aquest tipus de gent i és tot a la pel·lícula. I també a la novel·la, algunes coses que no han sortit a la pel·lícula. Per entendre aquestes personatges necessites una empatia i a priori t’adones que ets molt ignorant, perquè no l’entens. Es jutja sovint aquest personatge, però has de pensar que si visquessis tot això, segurament em passaria exactament el mateix. Aquesta anestèsia emocional la vaig sentir en un cap de setmana per tres documentals. Imagina’t el que pot haver sentit aquesta noia.