“Citant Mercè Rodoreda”

La direc­tora Lucía Miranda feia anys que volia posar a l’escena una adap­tació molt con­creta de La plaça del Dia­mant. Per això, quan l’Ins­ti­tut del Tea­tre li va encar­re­gar fer un espec­ta­cle a par­tir de l’uni­vers de Rodo­reda li va sem­blar que se li obria el cel. De seguida, però, va arri­bar la tem­pesta: el TNC tenia els drets i pre­te­nia repre­sen­tar una nova adap­tació (després de la pre­sen­tada el 2008 sota la direcció de Toni Casa­res i amb l’adap­tació de Josep Maria Benet i Jor­net). Per això, la direc­tora i dra­ma­turga gallega es va haver d’arrau­lir en els con­tes de la infància de Rodo­reda. En els 40 anys de la seva mort, s’han fet mol­tes adap­ta­ci­ons de l’autora de La mort i la pri­ma­vera. Està vist, com diuen Els Amics de les Arts, la vida sen­cera es relle­geix Citant Mercè Rodo­reda.

Fa pocs dies que la Sala Gran va aco­mi­a­dar la pro­ducció de La plaça del Dia­mant (estre­nada a l’amfi­te­a­tre Grec aquest estiu) amb dra­matúrgia de Fer­ran Dor­dal i direcció de Car­lota Subirós. Les 11 Natàlies, amb dife­rents edats, cos­sos, veus i for­mes d’expres­sar-se, ini­ci­a­ran al desem­bre una gira per València que les durà a una vin­tena de pobla­ci­ons dels Països Cata­lans. El públic se sumarà als 19.919 espec­ta­dors que la van veure a la Sala Gran i als 3.770 al Grec. En total, 23.699 per­so­nes. Una xifra nota­ble però que es queda a la mei­tat (es van fer 57 fun­ci­ons) de la pro­ducció del 2007/08: 45.564 espec­ta­dors. La gira també va arri­bar a una tren­tena de pla­ces i, a més dels Països Cata­lans, van pro­gra­mar cinc actu­a­ci­ons al Tea­tro Valle-Inclán de Madrid. Sigui com sigui, la pro­ducció actual ha fet un pas cap a una con­tem­po­ra­nit­zació molt més radi­cal. Man­te­nint, de nou, la pri­mera per­sona del sin­gu­lar i cons­truint una core­o­gra­fia escènica ambi­ci­osa i absor­bent. És cert que Joan Ollé va expe­ri­men­tar amb un for­mat amb tres Colo­me­tes (2004) en una com­po­sició pràcti­ca­ment estàtica. I que encara con­cen­tra­ria més amb la versió cas­te­llana inter­pre­tada per Lolita Flo­res (es va poder veure al Tea­tre Goya el 2015).

Una novel·la històrica apel·la a la terra de les trin­xe­res, a la misèria de les molles de pa, a la con­creció de la paraula. Car­lota Subirós (i amb el suport de Fer­ran Dor­dal, a l’adap­tació) pro­posa una versió líquida, que flu­eix, cons­tant­ment. La música en directe de Clara Agui­lar no és des­crip­tiva, sinó ambi­en­tal, que pre­dis­posa a rebre les ale­na­des de vida a cop de rèplica com­par­tida. I és que al cos­tat d’Agui­lar hi ha deu intèrprets més a l’esce­nari (Lur­des Barba, Màrcia Cis­teró, Montse Esteve, Paula Jor­net, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura i Yolanda Sey) però, tot i la potent cora­li­tat, només se entren en la veu de la Natàlia, la que Rodo­reda va uti­lit­zar per esti­rar tot el fil de la història. El codi per fer avançar la trama és prou sim­ple i atrapa l’espec­ta­dor durant més de dues hores. La Rodo­reda més fosca, dels deli­ris i de les llums bla­ves que escla­tarà més tard, se la insi­nua en el pas­se­jar des­es­pe­rat, fugint dels seus fan­tas­mes, i de l’ombra de la Colo­meta que va ser en la joven­tut. Ho viu la nit que casa la filla, tan­cant un cer­cle vital. Aquesta posada en escena de La plaça del Dia­mant com­mou tot i que se sàpiga cada un dels pas­sat­ges i sorprèn en els epi­so­dis de la gri­sor quo­ti­di­ana, que sovint són obvi­ats i ara s’expres­sen amb els ges­tos mecànics de parar la taula. “Les coses impor­tants són les que no ho sem­blen, citant Mercè Rodo­reda”, diu la cançó.

El TNC va apro­fi­tar l’estada de La plaça del Dia­mant per recu­pe­rar la ins­tal·lació Rodo­reda, mirall de llengües, de Cabo­San­Ro­que, estre­nada al Tem­po­rada Alta 2022. Aquesta com­pa­nyia va tan­car la seva tri­lo­gia literària (que va començar amb A mi no em va fer Joan Brossa, i Dimo­nis, a par­tir de Ver­da­guer) ins­pi­rant-se en el Flors i viat­ges de Rodo­reda. Fins a un 80% d’ocu­pació han tin­gut les dife­rents fun­ci­ons, en què també res­so­nava la veu de les refu­gi­a­des ucraïneses a Cata­lu­nya i la lle­tra de la peri­o­dista Svet­lana Aleksiévitx, autora de La guerra no té ros­tre de dona. De fet, la tri­lo­gia literària de Cabo­San­Ro­que (Brossa, Ver­da­guer, Rodo­reda) també s’havia pogut visi­tar durant el Grec a diver­ses sales del CCCB.

En aquesta cons­tel·lació d’espec­ta­cles rodo­re­di­ans el Tea­tre Gaudí Bar­ce­lona també ha recu­pe­rat Mercè rodo­reda en el tri­an­gle de París (des d’ahir i fins al 30 de desem­bre). I Farrés Brot­hers com­pleta gira de Quanta, quanta guerra... a Òdena i a Olesa de Mont­ser­rat avui i dis­sabte. És molt pro­ba­ble que, després d’una atu­rada, es repren­gui una nova ton­gada de gira més enda­vant d’un mun­tatge estre­nat el juliol del 2021 i que ha fet una breu estada a l’àtic del Tan­ta­ran­tana. L’adap­tació, des­pu­llada, evoca el ras­tre de devas­tació de la Gerra Civil. Aquests dos títols, de fet, res­so­nen a l’amar­gor més bes­tial de Rodo­reda. A París, va haver de patir exili i un amor apas­si­o­nat i feri­dor, segons s’intu­eix entre línies en els seus con­tes: “Que l’amor amb tu com més lluny més bonic, citant Mercè Rodo­reda”, en bucle.

De la infància a la madu­resa

Miranda ha ima­gi­nat (amb els vuit intèrprets recent­ment lli­cen­ci­ats a l’Ins­ti­tut del Tea­tre que ha triat d’un nombrós càsting) El dia que vam matar els llops. Aquest pro­jecte d’IT Tea­tre es va estre­nar l’1 de novem­bre al Lliure de Gràcia i s’aco­mi­ada, ja, aquest diu­menge. El repte era par­tir de l’ima­gi­nari infan­til de la pri­mera Rodo­reda i dei­xar que volés seguint la ciència-ficció literària de Bor­ges o de Cortázar, dels anys 60. L’acció trans­corre en el jardí d’una torre aban­do­nada. La Mercè Rodo­reda que torna de l’exili de Gine­bra com­prova com la seva infància segueix res­pi­rant tot i que la torre de la casa esti­gui en ruïnes, en una etapa massa llarga per un fran­quisme inter­mi­na­ble. Per escol­tar un conte, cal estar ben a prop de qui el narra. Per això, el públic està dis­po­sat a tres ban­des. Amb una porta mis­te­ri­osa al fons de l’única paret, al fons. Per escol­tar amb atenció cal algun ele­ment visual per fixar la mirada i com­par­tir el silenci entre els que escol­ten i res­pon­dre només quan l’ora­dora obre una pre­gunta de res­posta automàtica, per com­pro­var que ningú s’ha per­dut en els revolts de la peripècia. El dia que vam matar els llops és un viatge fantàstic que va més enllà de la lite­ra­tura i la bio­gra­fia de l’autora.

La direc­tora Lucía Miranda va arri­bar als con­tes de Rodo­reda per l’acci­dent del TNC. Però ara s’hi sent molt còmoda, amb la cre­ació col·lec­tiva que ha cosit amb tot l’equip: hi ha les sar­di­nes que dia­lo­guen diver­ti­des com si fos­sin un cor de vedets fent focus a l’estre­lla, un pop. Hi ha el flor mas­culí que rei­vin­dica la potència del seu pis­til dalt d’una escala de pin­tor, majestuós. Hi ha també la lluna, la nina de por­ce­llana obli­dada i el jardí des­cui­dat. Mercè Rodo­reda nena va escriure uns con­tes fan­ta­si­o­sos, que li podien donar res­posta al món dels adults amb qui es topava. L’anècdota (o engany) que els pares ana­ven a matar llops per Sant Ger­vasi un cop per set­mana és tan rotunda com la de Titània que aspira a ser una femme fatale i que acaba cedint pel plany d’un os de peluix des­em­pa­rat. Els gats mio­len sole­dat i inde­pendència. Les esca­les són pai­sat­ges que es mouen capri­ci­o­sa­ment. Els ocells es repar­tei­xen el jardí per ins­tal·lar-hi els seus nius, gelo­sos dels seus cants i pro­te­gint sem­pre les cri­a­tu­res. Les nines com­pro­ven com la sen­sació de filla que impor­tuna als pares es tras­llada direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal a la poca cura de la filla cap a la joguina.

La música amo­ro­seix i fa el conte més apas­si­o­nant. Tot­hom hi és con­vo­cat, sigui a par­tir dels acords del piano o del pun­teig d’una gui­tarra. I la flauta tra­ves­sera i el cla­ri­net dei­xen anar alguna refi­lada, men­tre que la trom­peta esbu­fega, silen­ci­osa, esgo­tant el dar­rer alè sense poder avi­sar de la pro­pera cai­guda de la mura­lla (com A mercè d’un so, dels Amics de les Arts). Els per­so­nat­ges s’esva­ei­xen pels racons com en un somni. L’audiència assis­teix a una pel·lícula amb un argu­ment frag­men­tat. Hi ha veus que es podrien intuir d’una Natàlia de La plaça del Dia­mant o d’una dolo­rosa Rodo­reda tor­nant de l’exili i veient la torre de la infància devas­tada.

Pot­ser l’osset, dis­fres­sat de pri­mera comunió, també per error, és també el fill que l’escrip­tora va aban­do­nar per viure una vida sense les càrre­gues que la soci­e­tat de Sant Ger­vasi li havia impo­sat. Al final, per sort, en la majo­ria dels con­tes apa­reix la catarsi, la recon­ci­li­ació: l’aire fresc de la ingenuïtat més blanca gua­reix les nafres de tota una vida i de tota una soci­e­tat. Sisa ens con­voca, de nou: Qual­se­vol nit pot sor­tir el sol. Les raons impe­ri­o­ses del món adult s’esto­ven amb l’abraçada d’una cri­a­tura arre­ce­rant-se a les fal­des dels pares. O això és el que es per­cep en aquest jardí de gespa, a cla­pes. La cançó canta de nou: “Que només hi ha vida si la vius a poc a poc, citant Mercè Rodo­reda.”