Cultura
Saber mirar
La Nau Gaudí de Mataró s’omple d’un passat desaparegut, però capturat en les imatges de Francesc Català-Roca i Ramon Manent
La mostra s’inclou en la commemoració del centenari del naixement del primer
Les 59 imatges que componen la mostra Rastres compartits a la Nau Gaudí de Mataró no tenen cartel·les. No és cap oblit. És una absència meditada i volguda. Una picada d’ullet a Francesc Català-Roca, que considerava que la lletra que explicava breument la fotografia distreia l’espectador. “La gent s’ha d’acostumar a llegir la fotografia, observant-la, intentant saber què va voler dir el fotògraf, descobrint coses que el fotògraf no va advertir”, recull el text introductori de l’exposició. I la mesura funciona, perquè cadascuna de les instantànies, tant del mestre de la fotografia documental catalana com d’un altre nom reconegut del món de la imatge com és el de Ramon Manent, demanen temps i troben la complicitat del visitant, que busca en els seus records paisatges i personatges recognoscibles. “Hem d’aprendre encara a llegir les fotografies sense ajuda, perquè demana una actitud proactiva a qui la mira. Estem acostumats, primer, a llegir la cartel·la i, després, a allunyar-nos per comprovar que l’escrit es correspon amb la imatge, cosa que no hauria de ser així”, comenta Andreu Català, fill de Català-Roca. Per Català, “el fotògraf proposa, però el públic ha de treballar”. Català-Roca i Manent es van conèixer a la capital del Maresme, on el primer va viure del 1973 al 1978, i van fer amistat. Tots dos van centrar bona part de la seva carrera a copsar aquella Espanya dels darrers anys del franquisme i d’inici de la Transició democràtica que només conserven els llibres i els documentals. Una Espanya pintada de blanc i negre que feia el pas tímidament cap al color. Una Espanya feta de gent de camp, capellans amb sotana, pagesos llaurant el camp a mà i nens captaires. De ciutats de grans avingudes, dones que passegen pel carrer agafades del bracet i barraques a peu de muntanya on malvivien centenars de persones. D’indústries primerenques, carros amb cavalls compartint l’espai públic amb els cotxes, parades de gàbies de grills i fàbriques de guitarres. “Un món que ja no hi és, però que ens torna gràcies a la mirada dels seus autors”, comenta Núria Poch, comissària de l’exposició i directora del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, que promou la mostra, la qual s’emmarca en la commemoració del centenari del naixement de Francesc Català-Roca. En concret, són 31 fotografies en blanc i negre provinents del Fons Fotogràfic F. Català-Roca - Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Tan sols una pertany a la col·lecció Bassat. “Aquesta idea de rastre amb què presentem l’exposició fa referència a l’empremta d’allò que ja no existeix, però gràcies a la captura dels autors podem rememorar l’essència d’uns paisatges i uns personatges que han desaparegut”, avança Poch, que destaca la “feina minuciosa i complexa” que s’ha hagut de fer a l’hora de triar les imatges de la mostra d’uns arxius “de gran qualitat”. Tot i això, la comissària de l’exposició assenyala que els dos fotògrafs “tracten temes coincidents que faciliten un relat paral·lel”.
L’objectiu principal de la fotografia és donar informació, i, en aquest sentit, Andreu Català posa l’accent en l’habilitat del professional “per captar aquesta informació, destriar-la i transmetre-la”. Català destaca que Catalunya es va avançar en els anys vint i trenta del segle passat, quan ja va voler trencar amb la tradició pictòrica majoritària del moment. “Parlem de Català-Roca, però prèviament hi va haver un altre Català, l’avi Català Pic, que també era un avançat a la seva època”, ressenya, i hi afegeix: “Hi ha tot un seguit de fotògrafs extraordinaris, que saben molt i que treballen molt generosament perquè la resta hi aprofundeixi i trobi més coses.” En aquest sentit, el fill de Català-Roca considera que part del secret de la bona feina rau en el tractament acurat de cada imatge. “Són capaços de tractar amb la mateixa dignitat tant un Joan Miró com un captaire o un pagès”, assenyala. Són imatges que ens interroguen, diu, “però ens demanen que hi hagi alguna cosa dins nostre que pugui ser interpel·lada”. Tot i això, deixa ben clar que la mostra “convida a disfrutar”.
Paisatges i personatges
No hi ha un circuit obligat per seguir l’exposició, però cadascun dels autors disposa del seu propi espai on explicar les històries que va saber captar. Paisatges, estructures i personatges marquen la lectura del passat.
Però què li agradava més, a Català-Roca, les persones o els ambients? “Tot allò que fos susceptible de materialitzar-se en una bona fotografia.” No hi ha dubtes en la resposta d’Andreu Català. “Les imatges que es mostren en l’exposició són l’exemple més clar de com de ràpid ha canviat un món que ha globalitzat la majoria de conceptes, com pot ser el vestir, el menjar i l’oci, i que, al mateix temps, també els ha empobrit”, reflexiona, i hi afegeix que “els fotògrafs tenen la missió de captar i guardar tot allò que avui hi és, però que segurament també desapareixerà, i potser més de pressa del que prevèiem”. Diuen els que el coneixien que Francesc Català-Roca “treballava com un insecte”, era meticulós i sempre estava alerta, anés o no anés amb la càmera penjada al coll. “La seva era una recerca constant del moment ideal per tal d’immortalitzar-lo quan fos possible en una imatge fixa”, assegura el seu fill, que assenyala que “sempre deia que quan més fotografies feia era precisament quan no portava la càmera”.
Amb poc menys de 200 anys d’història, la fotografia ha estat una de les disciplines que més canvis, i ben profunds, han hagut d’assumir. “Està en evolució constant”, assenyala Ramon Manent, que recorda: “Els professionals que vam començar fa 50 anys ens hem vist obligats a renunciar a materials i a tècniques que pensàvem que ens funcionarien sempre, però això també ens ha esperonat a evolucionar, a millorar la nostra feina, que és també la nostra passió.” Rastres compartits es pot visitar fins al 25 de febrer.
