“La fantasia és útil per gestionar les emocions”

La història és de Laura Fernández, de Filmax. Va sentir dir que a Edimburg hi havia un lloc on es tancava la gent a l’època de la pesta. Una mèdium japonesa hi va anar, va dir que havia sentit la veu d’una nena i van començar a deixar-li ninos. Tenia ganes de fer una pel·lícula que tingués a veure amb això. Albert Bertran Bas i Carmelo Viera van entrar en el projecte com a guionistes i van començar a escriure. Quan em va arribar el guió, em vaig adonar que també m’interessava explorar un tema maternofilial que em va tocar a mi personalment. I aquesta història em va recordar l’ermita d’Olite, a Navarra, on va passar una cosa semblant a la d’Edimburg: s’hi tancaven els malalts de pesta per morir, i sempre s’ha dit que s’hi senten cacofonies. Volia portar aquesta història a un lloc i una cultura més propers i la vaig traslladar a Navarra i Euskadi. Així estava més a prop dels personatges i coses que ja coneixia.

Però això és una de les gràcies que té fer cinema: pots viatjar i conèixer coses. A més, pots triar el que t’interessa. Més que el folklore basc, a mi m’interessa l’èuscar. He intentat aprendre’n per al rodatge. Hi ha tantes diferències segons la regió i el poble, que és al·lucinant.

Tornar a fer la mateixa pel·lícula és més segur, perquè t’emportaràs menys bufetades, però és menys interessant que arriscar-se. Aquesta història em va arribar abans de fer Cerdita i hi vaig connectar molt. Si l’hagués escrit jo, segurament seria diferent, però hi connecto personalment i la faig. Fer sempre la mateixa pel·lícula seria avorrit.

No coneixes els pares fins que et fas gran, de vegades massa tard, i això connectava molt amb l’eix de la pel·lícula. I la pel·lícula em va arribar durant la pandèmia i em vaig plantejar què passaria amb la meva filla si jo em morís. D’altra banda, el que passa amb la mare i la filla jo ho he viscut, però com a filla. I haver de marxar a treballar, cosa que la filla no entén, també ho he passat. Em semblava interessant parlar de tot això.

Per descomptat. És una manera de trobar una sortida a aquest món. Per això m’agrada el gènere fantàstic, és molt més gestionable el que passa a la pantalla quan ho fas a través del gènere.

Per als nens no existeix la realitat i la ficció, tot és el mateix. Per a la meva filla, és el mateix el nino amb què dorm cada nit que jo. És quan es va fent gran que diferencia el que és real i el que no. M’interessava molt això. Té a veure amb la utilitat de la fantasia per gestionar les emocions, per aprendre. La nena representa la innocència davant de la perversió, com el Frankenstein.

Sí, soc escèptica. M’encantaria poder creure, que hi hagués un fet irrefutable que no es pogués negar de cap manera. Soc agnòstica i escèptica, però m’encantaria creure en el més enllà. Seria molt més interessant així. Però he viscut experiències que, al final, sempre han tingut una explicació.

L’humor, per a mi, és una manera de gestionar la vida. No existeix la realitat humana sense l’humor. Fins i tot les tragèdies de Shakespeare en tenen. I no és que vulgui fer riure, és que si hi poses humor és més real. A la vida et passen coses terribles i pots riure. No existeix l’experiència humana sense l’humor. I aleshores, no sé escriure sense humor. A part, aquesta pel·lícula està feta perquè la gent disfruti, i l’humor forma part d’això.