Cinema

Cinema

La nostra memòria visual i sentimental

Carles Mir explica des d’una perspectiva personal la història de 38 sales de Barcelona, gairebé totes ja tancades, al llibre ‘Els cinemes de la meva vida’ (Comanegra)

Forma part d’una generació de periodistes i crítics que “vam aprendre del cinema, vivíem al cinema”

Dir que Car­les Mir va néixer en un cinema seria exa­ge­rar, però té alguna cosa de cert. El 1948 va anar al cinema Asto­ria, que estava situat al car­rer París de Bar­ce­lona, quan encara era dins el ven­tre de la mare. “No hi vaig néixer exac­ta­ment, però la meva mare va tren­car aigües allà, al final d’una sessió de la comèdia amb Cary Grant El sol­terón y la menor”, explica en una entre­vista a El Punt Avui. “Recordo que hi vam tor­nar amb el meu pare, quan tenia 12 anys, i em va dir: «Aquí, a la fila 15, la teva mare va tren­car aigües.» Jo estava des­ti­nat a dedi­car-me al món del cinema.” Ara té 75 anys i, si li pre­gun­tes si mira sèries a les pla­ta­for­mes, res­pon amb una tri­ple negació: “No, no, no. Em vaig que­dar amb Perry Mason i Bonanza.”

La seva vida ha estat lli­gada pro­fes­si­o­nal­ment al peri­o­disme cine­ma­togràfic: ha tre­ba­llat de comen­ta­rista per a diver­ses publi­ca­ci­ons i emis­so­res de ràdio, i els últims 20 anys, ho ha fet per a BTV, la Tele­visió de Bar­ce­lona. Acaba de publi­car Els cine­mes de la meva vida, edi­tat en català i cas­tellà per Coma­ne­gra, que fa un recor­re­gut pels cine­mes de Bar­ce­lona entre els anys 1950 i 1970. L’his­to­ri­a­dor cine­ma­togràfic Román Gubern, autor del pròleg, des­criu aquest lli­bre com “un com­pendi de la memòria cinèfila i sen­ti­men­tal que recorre tota una vida”, i que repassa la tra­jectòria de l’autor “uti­lit­zant com a fil con­duc­tor les sales de pro­jecció que va freqüentar al llarg de la seva vida”. Es tracta, doncs, en parau­les de Gubern, d’una “auto­bi­o­gra­fia, en pri­mer lloc, sen­ti­men­tal”.

“Parlo de 38 cine­mes, però a Bar­ce­lona n’hi havia més de 150 –explica en l’entre­vista en aquest diari–. Després faig una llista de tots els cine­mes de Bar­ce­lona, però només escric tres línies de cada un. No són tots, és clar, és impos­si­ble.” D’aquests 38, només en que­den tres a Bar­ce­lona: el Comèdia, l’Ari­bau i el Maldà. També seguei­xen en actiu el Coli­seum i el Tívoli, però ara són tea­tres. “Molts, com el Nove­da­des, els han tirat a terra, i d’altres, com el Bos­que, són al mateix lloc, però no tenen res a veure amb l’ori­gi­nal: estan total­ment refor­mats, hi ha deu sales din­tre... En alguns casos estan tan­cats, però no s’hi ha cons­truït res.” No hi bus­queu, doncs, una llista exhaus­tiva dels cine­mes de la ciu­tat. No hi tro­ba­reu exclu­si­va­ment infor­mació tècnica, carac­terísti­ques, dates i llis­tes d’estre­nes, tot i que també hi ha aquest tipus d’infor­mació. Bàsica­ment inclou els records per­so­nals d’un cro­nista que els va freqüentar. “Està expli­cat en pri­mera per­sona i tot és veri­tat”, recalca Car­les Mir. Explica, per exem­ple, que feien les cam­pa­na­des de Cap d’Any al cinema: “A l’entrada dona­ven una bos­seta de raïm i a les 12 para­ven la pel·lícula. A la pan­ta­lla posa­ven la dia­po­si­tiva d’un rellotge, fèiem el raïm, ens feli­citàvem amb les files de davant i de dar­rere, i con­ti­nu­ava la sessió. Ho recordo amb Els deu mana­ments, al Coli­seum, o amb El pont del riu Kwai o La volta al món en 80 dies al Wind­sor.”

Cine­mes d’estrena

El lli­bre s’estruc­tura a par­tir de la tipo­lo­gia de cine­mes que hi havia entre els anys 1950 i 1970: cine­mes d’estrena, de barri i sales d’art i assaig. També hi ha capítols més breus dedi­cats a altres cine­mes impor­tants de Bar­ce­lona i a les sales del poble on esti­ue­java l’autor (pri­mer Argen­tona i després Sit­ges), i un apar­tat amb la resta de cine­mes de Bar­ce­lona. “Abans es dife­ren­ci­ava entre cine­mes de barri i cine­mes d’estrena –ens explica l’autor–. Als de barri feien dues pel·lícules, i la gent es por­tava el bere­nar o inclús el sopar. A segons quins cine­mes, sobre­tot al barri del Raval, la gent es por­tava l’olla amb el men­jar i sopa­ven allà. Els cine­mes d’estrena eren una altra història. Com diu Román Gubern al pròleg del lli­bre, eren grans cate­drals.” “Més enda­vant van venir les cape­lle­tes, els cine­mes de sales espe­ci­als, les mini­sa­les, que en diuen”, on feien films d’art i assaig. Román Gubern resu­meix aquesta tendència al pròleg: “La topo­gra­fia i el dis­seny de les sales de pro­jecció del pai­satge urbà ana­ven can­vi­ant, del macro al micro i des de les veus dobla­des fins a les ver­si­ons ori­gi­nals. De tots aquests fenòmens, n’aixeca acta aquest docu­men­tat recor­re­gut memo­ri­a­lista i sen­ti­men­tal en pri­mera per­sona.” Un recor­re­gut que acaba quan l’autor tenia 23 anys: “La vida pro­fes­si­o­nal [rela­ci­o­nada amb el cinema] va arri­bar després. Això era pura cinefília, pri­mer de nen i després d’ado­les­cent i jove. Vin­dria a ser el que es deia la part de bio­gra­fia «auto­rit­zada per als majors de 18 anys», apta per a tots els públics.”

Car­les Mir i Román Gubern són part d’una gene­ració de peri­o­dis­tes, escrip­tors i cro­nis­tes cine­ma­togràfics que van apren­dre la vida al cinema: “Jaume Figue­ras té cinc o sis anys més que jo. Román Gubern en té 14 més. I n’hi ha molts que han mar­xat, com el Lluís Bonet, José Luis Guar­ner... Tots vam apren­dre del cinema, vivíem al cinema.” Car­les Mir recorda, per exem­ple, “el pri­mer desig sexual”, que va sen­tir amb Hedy Lamarr en veure el tràiler de Sansón y Dalila (1949), quan tenia set anys. “La pel·lícula després no la podia veure, perquè no era apta, i no et dei­xa­ven entrar als cine­mes d’estrena. Però quan arribàvem als bar­ris i als pobles, dei­xa­ven entrar a tot­hom.”

Car­les Mir encara va al cinema regu­lar­ment, ara sobre­tot als Renoir Flo­ri­da­blanca i a la Fil­mo­teca, al seu barri actual. Dar­re­ra­ment li han agra­dat Cer­rar los ojos, de Víctor Erice, i Dis­pa­ra­ron al pia­nista, de Fer­nando Tru­eba i Javier Maris­cal. Ha vist les fil­mo­gra­fies sen­ce­res, sem­pre al cinema, de cine­as­tes com Woody Allen, Wer­ner Her­zog o Roman Polanski.

De quan era nen, recorda títols en espe­cial com Els deu mana­ments. “Encara con­servo l’àlbum de cro­mos, em sabia tots els actors de memòria”, recorda. I el va impres­si­o­nar espe­ci­al­ment l’orgia que s’orga­nitza quan Moisès baixa del mont Sinaí amb les tau­les de la llei. Amb tants vells records, de films antics, “pen­sava que el lli­bre només interes­sa­ria a la gent de més de 60 anys, de Bar­ce­lona i cinèfils, però es veu que és entre­tin­gut, la gent s’ho passa molt bé”.

Windsor Palace (1946-1970)

“Tenia grums, cap de sala... Era com un hotel de cinc estrelles”

“A mi el cinema que més m’agradava era el Windsor Palace, a la Diagonal, que era sala d’estrena”, recorda Carles Mir, que fa en aquesta pàgina una tria de sis cinemes. “Era el més impressionant. Tenia cap de sala, nou acomodadors, quatre grums... Era com entrar en un hotel de cinc estrelles.” Amb un aforament de 1.400 butaques, el Windsor Palace, que apareix dibuixat a la postal de dalt, tenia l’exclusiva de les pel·lícules de la Metro Goldwyn Mayer. Carles Mir hi anava en cotxe amb la família, aparcaven a la vorera de davant i anaven a veure-hi pel·lícules com Lo que el viento se llevó, que va estar 19 mesos en cartell; Fuego verde, amb Grace Kelly; Un rayo de luz, la primera de Marisol...

Publi (1932-2005)

“Va ser la primera sala d’art i assaig d’Espanya”

Inaugurat el 1932, durant la República, es va especialitzar amb gran èxit en programació infantil. “El 1967 es va convertir en la primera sala d’art i assaig d’Espanya –explica Carles Mir–. Aleshores no es podien veure moltes pel·lícules per la censura. Llavors van voler obrir una miqueta i van permetre veure-les en versió original als cinemes amb aquest distintiu.” Films de Buñuel, Bergman, Polanski... eren habituals al Publi. Però la gent no hi anava exclusivament per interès artístic: “Hi havia marro, la gent anava a veure un pit o un cul –recorda Carles Mir–. Llavors, ja sigui pel motiu cinèfil o de destape, van tenir molt d’èxit i en pocs anys Barcelona tenia deu sales d’art i assaig.”

Adriano (1939-1975)

“Era el meu cinema de barri, on anava cada dijous”

La sala més popular del barri de Sant Gervasi oferia una programació molt cuidada, amb quatre pel·lícules cada setmana, repartida en programes dobles. Hi anava gent de tot Barcelona. “Era el meu cinema de barri, on anava cada dijous, fessin el que fessin –recorda Carles Mir–. Primer amb la meva mare i la tia Carmen, i a partir dels 12 anys, amb amics del col·legi. Des dels 14 anys ja escollíem més. L’Adriano era el meu cinema etern, la meva segona casa.” La llista de pel·lícules que hi va veure és espectacular: Cantando bajo la lluvia, que li va despertar la passió pels musicals, La ventana indiscreta, Siete novias para siete hermanos...

Avenida de la Luz (1943-1992)

“Feia cinema infantil i va acabar sent un cinema X”

Carles Mir subratlla la singularitat d’aquesta sala: “Era molt curiós, l’únic cinema d’Europa que estava dintre d’una estació de metro, sota terra.” Era una sala petita situada a la primera galeria comercial de Barcelona, un llarg passadís subterrani a plaça Catalunya. “Va començar als anys quaranta especialitzat en cinema infantil, amb un programa especial de Walt Disney, amb el Pato Donald i el Mickey Mouse. També hi vaig veure 20.000 leguas de viaje submarino, una de les meves pel·lícules preferides. Va acabar com a cinema X, que volia dir porno, amb una pel·lícula que es deia El placer entre las nalgas.”

La Sala (Argentona)

“Hi vaig veure les meves primeres pel·lícules”

El llibre Els cinemes de la meva vida inclou un capítol dedicat a les sales dels pobles on anava l’autor, Carles Mir. “Estiuejava a Argentona fins als vuit anys –explica–. Hi anàvem amb la mare i els germans i hi passàvem tres mesos, en una torreta senzilla, mentre el meu pare treballava a Barcelona.” Havia vist algunes pel·lícules de dibuixos animats a Barcelona, però la seva iniciació al cinema comercial va ser al cinema d’Argentona, La Sala. “Hi vaig veure les meves primeres pel·lícules: Ivanhoe, El prisionero de Zenda, El mayor espectáculo del mundo, que em va marcar molt i em va convertir en aficionat del circ...”

Prado (Sitges)

“Hi havia tres cines, i a l’estiu es convertien en cinc”

Els canvis a les vacances familiars van variar els hàbits cinèfils de Carles Mir: “A partir dels vuit anys vam canviar Argentona per Sitges. Llavors, imagina’t, hi havia tres cines, i a l’estiu es convertien en cinc, perquè hi havia cines a la fresca. Tenia cinc pel·lícules per escollir cada setmana i deixaven entrar els menors. Allò era una bogeria, i a sobre, jo m’anava fent gran.” Un dels cinemes era el Prado, el més antic de Catalunya, que encara funciona. Allà va veure Johnny Guitar, als 13 anys, “amb primer amor, que en tenia 11”. El Prado, juntament amb El Retiro, són seus del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.