Clotilde Cerdà, de nena prodigi a dona compromesa

Maria Carme Roca és una autora constant, treballadora, amb domini de les eines, curiositat... Ara presenta Les illes interiors. La història amagada d’Esmeralda Cervantes, la filla d’Ildefons Cerdà (Columna). I és que l’arpista Clotilde Cerdà Bosch (Barcelona, 1861 - Santa Cruz de Tenerife, 1926) va tenir una vida realment de personatge literari.

Nascuda a Barcelona el 1955, Maria Carme Roca, filòloga i historiadora, durant anys es va dedicar a l’ensenyament fins que el 1997 va publicar la seva primera obra i des d’aleshores no ha parat d’escriure fins a assolir la setantena de llibres publicats fins al moment, tant en novel·la d’adults com en literatura infantil i juvenil, conte curt, assaig... Ha rebut gairebé una quinzena de premis, entre els quals el Bertrana, el Nèstor Luján, el Ruyra, el Barcanova...

Roca s’ha anat especialitzant en novel·la històrica de diverses èpoques. En aquesta també presenta un ventall de personatges reals sobre els quals s’ha hagut de documentar a fons, començant pels pares de la protagonista i seguint per Marià Fortuny, la reina Isabel II de Borbó, Franz Liszt, Víctor Balaguer, Francesc Rius i Taulet, Pere II el Magnànim...

A finals del segle XIX i principis del XX, Clotilde Cerdà, quarta filla de Clotilde Bosch i Ildefons Cerdà –creador de l’Eixample barceloní–, va destacar com a arpista. Era una nena prodigi. Amb el nom d’Esmeralda Cervantes, des de ben jove va recórrer Europa, Amèrica i va arribar fins a l’harem del sultà de Constantinoble, sempre acompanyada per la seva mare i mentora, que va deixar de banda la seva carrera com a pintora per impulsar la de la seva filla.

Totes dues van ser rebudes per alts dignataris, van ser acollides a les corts reials i l’arpista va ser aclamada pel seu gran talent en els auditoris més importants i per noms com ara Wagner, Liszt i Victor Hugo. Mare i filla van desafiar el paper a què estaven limitades les dones.

Maria Carme Roca descobreix als lectors –a una amplíssima majoria, si més no– la vida d’una dona universal que, a més de concertista i compositora, va esdevenir una gran pedagoga, defensora de les llibertats, feminista, maçona, a voltes contradictòria, però radicalment sincera i humana.

Roca sempre té les antenes posades per si apareix algun personatge o situació interessants sobre el qual extreure’n una novel·la. “La vaig descobrir partint de llibres com ara Elles! 65 dones oblidades de la història, d’Agnès Rotger; Decidides, d’Elisenda Albertí, i Els viatges de Clotilde, d’Isabel Segura. Però sobretot, quan jo ja estava treballant-hi, amb l’exposició sobre ella que hi va haver al Palau Robert el 2020; semblava que ella mateixa em cridés”, comenta l’autora.

“Una novel·la és una excusa per aprendre, sigui d’un personatge, sigui d’una situació... Perquè no és cosa de buscar mitja horeta per internet: exigeix una documentació exhaustiva, que després no s’ha de notar, i això és molta feina”, confessa Roca.

“L’Esmeralda Cervantes, pseudònim que li va posar la reina Isabel II, que la va protegir un temps, era una arpista que tothom volia escoltar, però no en tenia prou, amb això, volia fer més coses, com defensar la situació de les dones; va arribar a fundar l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona, a Barcelona, per a noies de classe humil. I es va ficar en política, va treure gent de la presó, perquè va aconseguir indults... Fins i tot el Rius i Taulet la va protegir i avalar, però amb l’Acadèmia la Clotilde ho va perdre tot. I és que no li pagaven diners pels concerts, li regalaven objectes, alguns d’espectaculars com una arpa d’or”, però això feia que no tingués efectiu per als seus projectes.

Maria Carme Roca continua molt lligada a l’obra perquè explica, tot seguit, moltes anècdotes dels personatges i de la protagonista, impossible de transcriure-les aquí. I també aporta noms, dates i detalls com ara que la paternitat de la Clotilde no era clara, perquè tota novel·la històrica demana situacions, barrejades amb ficció, que estimulin la imaginació i la lectura, o serien biografies i no novel·les.

“El títol, Les illes interiors, és una picada d’ullet a les que Cerdà va projectar però no li van deixar fer a l’Eixample i, també, són de les que parla la Clotilde, les illes que tenim tots a dins, amb records de tota mena i, fins i tot, alguna illa volcànica”, conclou Roca amb un somriure.