“Els atacs de censura contra l’art són ridículs a tot arreu”

Estem rebent un munt de gent i alguns dies hem de penjar el cartell d’aforament complet i tot. La cosa està funcionant molt bé en el doble aspecte. Primer, hem tingut un gran ressò en els mitjans de comunicació. Al press clipping hi surten idiomes i països d’arreu. Ha sigut notícia a tot el món. I segon, sí, no ens podíem esperar que tan aviat tindríem tantíssim públic. Allò que diuen que a vegades és una carrera de fons..., doncs la sorpresa per a nosaltres ha estat aquesta ràpida repercussió en la gent d’aquí, de Barcelona, i en visitants de fora.

La gent queda impactada, sobretot perquè no es podien imaginar que aquestes obres haguessin estat censurades. També els sobta la quantitat i la diversitat de casos. La realitat és que hi ha censura a tot el món, per motius religiosos, polítics, sexuals, però de molta altra mena, i sobre obres que tenen un alt valor cultural.

No hem tingut cap problema amb ningú. La meva teoria és que una cosa és veure aquestes obres individualment i l’altra en conjunt, ja que potser n’hi ha una que t’ofèn però la del costat no, i això et fa reflexionar si algú a qui sí que l’ofèn té dret a demanar que no es vegi i si tu tens dret a demanar que no es vegi la que a tu t’ofèn. Vull dir que les obres s’acaben compensant les unes amb les altres i el nivell de tolerància de la gent quan acaba la visita és més alt, perquè s’adonen –crec jo, tot i que potser soc massa benintencionat– que ningú pot fixar el cànon del que és acceptable. Al catàleg hi ha un jutge que diu que el que per a uns és obscè per a altres és lírica.

No. Fa de mal dir perquè potser dones idees a algú... Però jo crec que no passarà res. Perquè, com t’he dit, una cosa és que vagis a un museu i sense esperar-ho et topis amb una obra amb aquest tipus de contingut dur, i l’altra, venir aquí, on la gent ja sap el que s’hi trobarà.

Ara es faria el ridícul si passés. Que, si t’he de ser sincer, jo tots els atacs de censura contra l’art els trobo bastant ridículs. Els de tot arreu ho són. Bé, no dic que no pugui tornar a passar ara i aquí, però, insisteixo, no n’exposem una de sola, d’obra controvertida, i ningú pot dir: “Només es fiquen amb aquests.” No, ens fiquem amb tothom.

Jo les obres les he comprat una a una. He volgut conèixer-les i saber què els ha passat. M’ha fet feliç poder-les tenir perquè les buscava. O trobava les que m’interessaven. Aquesta és la meva relació amb les peces. N’hi deu haver que agraden més o menys a la gent, però per mi són obres que han estat injustament acusades, agredides..., el que sigui, i que aquí els donem un espai perquè es puguin veure. Vaig ser periodista molt actiu durant molts anys, des d’abans de la mort de Franco. En aquella època, la llibertat d’expressió era una cosa que els periodistes teníem molt arrelada. Fèiem manifestacions, cada dia escrivies i corries el perill que et vingués un jutge del TOP (Tribunal d’Ordre Públic) a dir-te no sé què... Jo mateix vaig haver d’anar a declarar davant de la Guàrdia Civil perquè vaig publicar un article sobre un tinent coronel. Al capdavall sempre estàvem intentant eixamplar els límits de la llibertat d’expressió. No pot ser que lluitéssim per això l’any 1975 i que després tolerem que passin determinades coses. L’artista decideix com fa la seva obra i quins són els seus límits, i punt final. A tu aquella obra et pot acabar dient molt o pot no dir-te res, però el que no pots demanar és que no s’ensenyi a ningú més que a tu, que ja l’has vist.

No, avui segurament no hi ha la mateixa mobilització que va provocar la censura de La Torna d’Els Joglars quan ja estàvem en una suposada democràcia. Jo crec que ara la societat té una espècie de relació d’amor i odi amb la llibertat d’expressió. Tothom et dirà que està a favor de la llibertat d’expressió, però quan es produeix un cas de censura es tendeix a fer una avaluació de l’obra: “Home, és clar, potser s’han passat.” I al final la polèmica dura quatre dies i procura tapar-se. Aquesta és la raó per la qual el Museu de l’Art Prohibit és únic al món, perquè a ningú li ha interessat mai col·leccionar obres censurades. Perquè, sí, proclamem clarament que estem a favor de la llibertat d’expressió i en contra de la censura, però després en cada cas concret cadascú té la seva opinió i surt allò de “Jo, amb aquesta obra tan desagradable, tan explícita sexualment..., no vull que m’hi barregin”. Però és que quan parlem de la llibertat d’expressió estem parlant fins i tot de la llibertat d’ofendre, tal com diu Salman Rushdie.

Només hi va haver un artista que en senyal de protesta es va emportar les seves peces, el català Pere Llobera. Va ser l’únic que va tenir la dignitat de dir: “Escolta, jo aquí no m’hi quedo.” Els altres fins i tot es van emprenyar perquè ho van veure com una ingerència en el negoci que fan durant aquells quatre dies. “És que només es parla d’aquesta obra”, deien, molestos. Es van enfadar amb mi fins i tot per haver-la comprat. Això també els passa als artistes, que fan una obra que sense que ho poguessin preveure provoca escàndol, se l’emporten i s’adonen que cada vegada que la tornen a ensenyar totes les seves altres obres es converteixen en invisibles. Total, que la desen a l’estudi i procuren oblidar-se’n. D’aquestes n’he comprat unes quantes. “Perfecte, endú-te-la. Me l’estimo molt però no la puc treure: si l’exposo, ja sé que l’endemà tota la premsa només parlarà d’això”, em va confessar la Ines Doujak, l’autora de l’escultura del rei emèrit.

No, segurament no. No, no, no... El que més preocupa a Espanya és la unitat d’Espanya.

No. A les xarxes em van dir de tot, però les xarxes no són la vida, que és el que molta gent confon. T’insulten vint i sembla que t’hagi insultat mitja Espanya. La gent que em coneix accepta com penso i com soc. I saben que tampoc ho vaig fer expressament. Jo vaig comprar l’obra abans que la censuressin!

Tot ho he fet per intentar compensar el segrest de les obres del Museu de Lleida que es van emportar a Sixena. Sé el sentiment terrible que va sentir la gent de Lleida, i poc després de l’1 d’octubre, que a Lleida també va ser molt dramàtic. Que de sobte, aprofitant el 155, entrés la Guàrdia Civil al museu, tallessin els carrers amb un dispositiu pràcticament de guerra, va provocar que la gent se sentís molt agredida. Per a la ciutat de Lleida va ser molt dolorós. M’ha quedat gravada, quan van marxar els furgons carregats amb les obres, una veu enmig del silenci sepulcral als carrers: “Pocavergonyes!” Se’m posa la pell de gallina. Total que amb l’equip del museu vam pensar què podíem fer per donar-li un impuls. Vaig comprar una obra procedent d’una església de la Franja, per la qual Aragó no tenia cap interès, i la vaig dipositar al Museu de Lleida.

No tinc cap barrera mental. L’únic límit és que l’obra no tingui un preu prohibitiu i que estigui disponible. N’hi ha moltes que no ho estan, perquè els artistes o els seus propietaris no les volen vendre. A mi m’hauria encantat comprar, i ho vaig intentar, el famós plàtan de Mauricio Cattelan que un dia un estudiant coreà es va cruspir, i per tant és un acte de censura. Només n’hi ha tres i cap dels tres està a la venda.

Més els galeristes. Inclús hi ha galeristes que me n’han regalat. El Carles Taché em va regalar una obra del Jordi Benito, una àguila reial dissecada que en una fira d’Arco la Guàrdia Civil es va emportar per ordre de l’Icona. Miquel Barceló també ens ha cedit una obra [un cartell que va dissenyar per a Roland Garros i que els organitzadors del torneig li van rebutjar]. “És perfecte per al teu museu!”, em va dir. I, uns dies abans que obríssim el museu, el Jordi Cuixart ens va cedir la ceràmica que va fer a la presó conjuntament amb Ai Weiwei. Algun dia l’ensenyarem.

No, l’última és de Paul McCarthy. Li van encarregar un arbre de Nadal per a la plaça Vendôme de París. Va triar un objecte inflable verd enorme de formes sexuals. L’hi van punxar. He comprat una obra seva de naturalesa similar però més petita.

No totes, però a mi hi ha obres de la meva col·lecció que m’entusiasmen. Silence rouge et blue [una instal·lació de 30 catifes de pregària islàmica i de 30 parells de sabates d’agulla], de Zoulikha Bouabdellah, em sembla meravellosa, i és de fet la primera que vaig comprar amb la consciència que continuaria buscant més obres censurades. Algunes amb un gran valor artístic i altres menys. Però és que el que importa, de totes, és que tenen una història molt potent al darrere.

Els presos de Guantánamo serien possiblement el cas més clar: segurament mai seran en cap museu del món, només en el d’aquí. I aquí estan al costat de Goya i d’Andy Warhol. Però, és clar, la seva història és tan forta que commou.

Jo en l’autocensura no hi crec tant. L’autocensura en realitat és una censura. L’artista no s’autocensura, es veu obligat a no fer una obra, a treure-la de l’exposició... perquè algú l’està pressionant. L’obra de Zoulikha Bouabdellah diuen alguns que és autocensura, perquè és veritat que ella la va retirar quan les autoritats de Clichy, per les pressions de la comunitat musulmana, li ho van demanar. Però si tu parles amb la Zoulikha et dirà que es va sentir censurada, i punt. Els artistes només s’autocensuren quan creen i decideixen “fins aquí arribo però fins aquí no”.

Fa uns dies m’escrivia un galerista, català, per dir-me que se n’anava a la fira de Xangai i que les autoritats xineses li havien enviat la llista d’obres que no podia exposar. I això es veu que passa normalment. És clar que m’interessa per a la col·lecció aquest tipus de censura que no arriba a fer-se pública. Però quanta d’aquesta queda en una conversa privada?

M’agradaria molt tenir una obra de la Marina Abramovic.