Joan Isaac, nit rodona al Palau

“Les filles, la febre no baixa, la ràdio del pare ha callat, ahir van trucar de Girona: algú vol que torni a cantar. Comença de nou el viatge: només han passat... setanta anys”. Havia cantat ja sis cançons, assegut amb serenitat a un tamboret i encaixant efusivament les mans amb el pianista i director musical Antoni-Olaf Sabater pràcticament al final de cada cançó. Però va ser en aquesta, Només han passat cinquanta anys, preciosa capsa de records en forma de cançó de cinc minuts, en què Joan Isaac, després de canviar els “cinquanta” pels “setanta”, va emocionar-se a l’escenari del Palau segurament per primer cop. “És molt fort, això”, va reconèixer palplantat al davant de l’escenari tot observant un Palau que l’ovacionava. Els convidats s’acostaven ja a un lateral de l’escenari per cantar amb Isaac algunes de les seves cançons. I el que s’intuïa que seria aquella nit, un reconeixement a la vida i obra de Joan Isaac però també, i sobretot, un homenatge a l’ofici i el poder cultural i emocional que pot tenir encara la cançó, va començar-se a poder palpar en tota la seva dimensió.

Amb un sextet (David Palau a la guitarra, Jordi Gas al baix, Xesco Grau a la flauta i percussions, Gloria Maurel a la bateria i Walter Porro a l’acordió i teclats, a més de Sabater) capaç de no deixar escapar cap matís de la suavitat que exigeixen les cançons d’Isaac, el cantautor va tirar enrere fins a És tard (1975) per repescar de manera cronològica un cançoner amb molts angles encara per (re)descobrir i representat, al Palau, també, per cançons com Viure, Barcelona, ciutat gris o Gràcies, vida, gràcies.

Va recordar absències importants (la de Moncho, tot confessant la felicitat que va tenir quan el rei gitano del bolero va cantar On és la gent? i, per descomptat, la del seu íntim amic Luis Eduardo Aute, a qui dedica la primera cançó del recent Tinc una casa al mar) i, tot reconeixent que, si alguna cosa li havia donat aquest ofici, era haver pogut conèixer “artistes grandiosos”, va començar a donar la benvinguda, mitjançant prefacis generosos, als amics que l’havien volgut acompanyar: Paco Ibáñez, amb qui va cantar en català Paraules per a Júlia; una veu de “sensibilitat extrema” com és la d’Anna Roig; un cantant, parlant de Roger Mas, l’aparició del qual va significar un “punt d’inflexió” en el món de la cançó; Sílvia Comes (“dona incombustible valenta”); Pemi Fortuny (“el millor cantant de rock que ha donat aquest país”); l’actriu Carme Sansa (amb qui, els dos últims anys, ha compartit l’espectacle Set pecats capitals); Maria del Mar Bonet (“ha estat al meu costat en moments difícils en què he estat a punt d’abandonar-ho tot”) i Joan Manuel Serrat, que certament va marcar-se un gran detall interrompent momentàniament el seu retir per cantar amb Joan Isaac Si a l’altre món.

Per A Margalida, l’encara emocionant oda a l’amant de Puig Antich, va comptar amb la Coral Arc. I, després d’haver invocat, durant la nit, uns temps en què “els somnis no estaven prohibits” i haver-se preguntat què se n’havia fet “d’aquella Barcelona del setanta-sis”, va coronar el concert –amb tot la intenció del món– amb A qui correspongui, tema del seu últim disc amb fusta de nou clàssic i en què Joan Isaac, dolgut i enrabiat, es pregunta què se n’ha fet també dels somnis del 2017. Al final, crits d’independència i Joan Isaac fent també onejar la bandera palestina amb l’igualment insubornable Pere Camps, director del Barnasants. Una nit per recordar.