Elisa Arimany, l’escultora de la tenacitat, l’emoció i el record

El 27 de setembre del 1992, Elisa Arimany instal·lava al Socrates Sculpture Park de Long Island La força d’una idea, actualment a la Col·lecció Bassat. Temps abans, durant un viatge a Nova York, havia quedat meravellada davant el museu a l’aire lliure d’aquell parc d’escultures i va decidir que ella n’instal·laria una. Dotada d’un especial encant per a les relacions personals, va sol·licitar-ho, i va rebre com a resposta que el parc estava destinat als artistes americans. Però aquesta negativa no va fer res més que encoratjar l’Elisa, dona de paraula afable i tenacitat sense límits. I és que probablement l’Elisa combregava com si fos americana amb la cultura de l’esforç, amb aquell “Si vols, pots”, i ella va poder.

L’Elisa Arimany va estar sempre vinculada a la terra, a l’argila i el gres del Vallès, la pedra i el ferro. Va néixer a Sant Vicenç de Castellet, al peu de Montserrat. Es va formar a l’Escola Massana. La natura, el treball dels materials i el simbolisme metafòric de les formes anaren definint una carrera truncada a partir del seu matrimoni i que recuperaria amb ímpetu després de la seva maternitat i la criança dels fills. Va treballar durant dècades a cavall entre els seus estudis de Miami i Cerdanyola. De jove va experimentar amb la ceràmica i les escultures de petit format que, a principis de la dècada dels noranta, va transformar en grans estructures de ferro i pedra. En el camp de la ceràmica també va realitzar importants obres públiques, com ara murals per a hospitals, esglésies, pavellons esportius, edificis institucionals i escoles. Les seves escultures es troben actualment repartides per museus, places i col·leccions privades d’arreu del món: Chicago, Miami, Nova York o Atlanta, Barcelona, Cerdanyola, Terrassa, Montornès del Vallès, entre altres ciutats. La seva obra es caracteritza per la valoració dels materials, per la geometria del disseny i per la seva vocació de dotar de sentit simbòlic els seus treballs. Malgrat que les seves escultures se sotmeten a les lleis de la geometria, són fragments d’una sensibilitat immensa, mitjançant el diàleg entre l’orgànic i el geomètric. Elisa conjugava materials aparentment contradictoris, pedra i metall, paper i fang, amb un equilibri entre la monumentalitat i la humanitat, i aconseguint, paradoxalment, conferir al metall la capacitat d’acariciar.

Alguns sectors no li perdonarien mai que una dona de posició acomodada, la dona d’un empresari d’èxit, viatgés entre Miami i Barcelona, formés part de fires internacionals d’art contemporani, aprengués i s’envoltés de talent jove, i decidís ocupar l’espai públic, aquell històricament destinat a lloar les glòries d’herois, savis i genis. Ella va ocupar les places i els carrers amb idees i equilibris, carícies i sentiments.

El seu taller de Cerdanyola estava presidit per una paret plena de dibuixos d’un encant naïf. Reproduïen les obres d’art més famoses de tots els temps, els havia pintat el seu pare, durant la llarga malaltia de la mare, en un intent que ella estigués envoltada i pogués recordar les meravelles d’aquell món que es desdibuixava en el seu cap. El 29 de novembre passat va morir l’escultora Elisa Arimany, després d’uns anys en què una nebulosa l’havia allunyat dels records, patint la mateixa malaltia que li impedia reconèixer la seva pròpia obra.

Quan les persones desapareixen són els records els que romanen, però de vegades els records marxen abans que les persones. L’Elisa, però, jugava amb avantatge, perquè va anar escampant bocins de la seva ànima al llarg de la seva vida, i pel fet que les seves obres estan fetes de pedra, ferro, fang, paper i emocions..., i les emocions són difícils d’oblidar.

*Doctor en història de l’art, museòleg i director del Museu d’Art de Cerdanyola