Cinema

Crítica

cinema

Bayona ho vol una mica tot

A principi dels últims anys setanta, Hollywood va abocar-se a les pel·lícules de catàstrofes, algunes de les quals amb avions en perill. En aquella època hi va haver un accident aeri real que, per les seves circumstàncies excepcionals relacionades amb les de la supervivència d’una part dels passatgers, va tenir un impacte mundial immediat, ha perdurat en la memòria i, per força, havia d’inspirar reportatges, llibres i algunes pel·lícules. L’accident va tenir lloc a la serralada dels Andes xilens el 17 d’octubre del 1972: les seves víctimes van ser els tripulants i els passatgers (jugadors de l’equip de rugbi Old Boys Christian Club, de Montevideo, i familiars i amics seus) del Fairchild 571 noliejat a les forces armades de l’Uruguai. En estavellar-se l’avió, 16 persones van morir; a causa de les ferides o de la inanició, 13 més van perir abans que, havent caigut en un punt on eren invisibles en la immensa serralada, dos supervivents aconseguissin arribar a un lloc amb presència humana; finalment, passats 72 dies, 16 homes (hi havia poques dones, cap va sobreviure) van ser rescatats: sense aliments, amb molts de dubtes i escrúpols, havien decidit menjar la carn dels cadàvers.

Quatre anys més tard dels fets, la mexicana Supervivientes de los Andes, de René Cardona Jr., va explotar morbosament la qüestió del canibalisme. 20 anys més tard, Frank Marshall va realitzar-ne una pel·lícula hollywoodiana, Viven, amb l’espectacularitat de l’aventura i l’exaltació d’un heroisme individualitzat. Passats 50 anys, el català Juan Antonio Bayona, amant dels reptes i així d’afrontar “l’impossible”, n’ha fet una pel·lícula de Netflix que, evidentment, aspira al gran públic. Ho fa, però, sense actors de Hollywood parlant en anglès, sinó amb uruguaians i argentins que ho fan en castellà; amb una voluntat de realisme, que fa que es reconstrueixin amb detall unes situacions extremes sense recrear-se en el tall de la carn dels cadàvers, i també amb el desig de mostrar com la supervivència va fer-se possible per un esperit de solidaritat que va “perdurar” en els morts: abans de morir, no només van ajudar els altres, sinó que van “donar-los” el seu cos. D’aquí, basant-se en el llibre homònim de Pablo Vierci, construït com un relat coral, no només dona presència i veu als salvats.

És així que Bayona no renuncia a l’espectacle, sobretot pel que fa a l’escena de l’accident i a la d’una allau de neu; però també a una certa ampul·lositat en la manera de filmar la immensitat del paisatge. Però, tanmateix, vol dotar la pel·lícula d’una profunditat sobre la condició humana: hi ha els esforços per sobreviure, però també les reflexions sobre la fragilitat i a la vegada la perseverança de la vida.

Bayona ho vol una mica tot. També que plorem, si cal amb l’ajuda de la música del nord-americà Michael Giacchino.

La sociedad de la nieve
Director: J.A. Bayona
Estat espanyol, 2023


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.