Si alguna vegada s’ha dit que Catalunya i en especial la seva capital, Barcelona, són museus a l’aire lliure, això és gràcies a un moviment arquitectònic sorgit a finals del segle XIX i principis del XX. Es tracta del modernisme català, i un dels pares d’aquest moviment eclèctic, renovador, nacionalista i naturalista és Lluís Domènech i Montaner, que tal dia com avui de fa 100 anys va morir.

Fill d’una família benestant de Barcelona, va estudiar ciències fisicomatemàtiques i arquitectura a Barcelona i a Madrid. En acabar els estudis, va viatjar amb el seu amic Josep Vilaseca per França, Suïssa, Itàlia, Alemanya i Àustria, amb la intenció de conèixer les tendències arquitectòniques europees. L’any 1875 es va fundar a Barcelona l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura i ell s’hi va incorporar com a professor de topografia i mineralogia. L’any 1899 va ser nomenat catedràtic de composició d’edificis i professor de projectes, i l’any següent va passar a dirigir l’escola. La seva tasca com a docent va durar 45 anys. Durant aquest temps van passar per les seves classes grans arquitectes com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch, Manuel Joaquim Raspall, Ignasi Oms, Antoni de Falguera, Josep Coll i Josep Maria Jujol, però sobretot va crear doctrina de com havia de ser el modernisme català. L’any 1878, a la revista La Renaixença, va publicar l’article titulat “A la recerca d’una arquitectura nacional”, marcant el camí per a una arquitectura moderna i catalana, la qual era representada amb l’ús de materials innovadors, detallista, formes curvilínies extretes de la flora i en general de la natura, i la utilització de símbols culturals i històrics de Catalunya. Són massa obres repartides pel Principat per anomenar-les totes en aquest escrit, però en podem destacar les tres més valuoses: l’institut Pere Mata de Reus (1897-1912), el Palau de la Música Catalana de Barcelona (1905-1908) i l’hospital de Sant Pau (1902-1913).

Domènech i Montaner es va vincular de molt jove amb la política. El 1870 va participar en la fundació de la Jove de Catalunya i del Centre Català. Uns anys més tard, va ingressar a la Lliga de Catalunya, la qual va arribar a presidir el 1888. Ja en l’última dècada del segle XIX va fundar Unió Catalanista, partit del qual el 1892 va ser el primer president, amb Enric Prat de la Riba com a secretari. Aquell mateix any va presidir l’assemblea que va redactar les Bases de Manresa, document que posava els fonaments per a la devolució de les constitucions catalanes. El compromís de Domènech amb la defensa de la identitat del país el va fer decidir per presentar-se a les eleccions. Va ser diputat del 1901 al 1905 donant suport a la Lliga Regionalista. Amb el pas dels anys, es va anar distanciant de l’actuació de Francesc Cambó i això el va fer distanciar també de la política activa. Fora de les institucions, va ser membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i de l’Acadèmia de Bones Lletres.