obituari
Ventura Pons, la memòria visual de la Barcelona literària i canalla
-
Ventura Pons a casa seva, l’estiu del 2020, quan El Punt Avui el va entrevistar pel 75è aniversrai ORIOL DURAN. -
Ventura Pons amb Colita, a qui li va dedicar un documental el 2015 ANDREU PUIG. -
Ventura Pons amb els cartells d''El gran gato', el documental que va dedicar a Gato Pérez EFE. -
'Ocaña, retrat intermitent', el documental que el va donar a conèixer al món PROZESA. -
Ventura Pons dirigint Joan Pera a ‘Forasters’ (2008) ANDREU PUIG.
“Visca tots els que feu cinema en català i visca Catalunya lliure.” Fa un any i mig, en una de les seves últimes aparicions públiques, Ventura Pons va ser distingit com a membre d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català al paranimf de la Universitat de Barcelona i va tancar el seu discurs amb aquestes paraules que reflecteixen el seu cinema (en català, rodat al país i sovint amb textos literaris d’autors catalans) i el seu compromís polític.
Hi ha més frases que el representen. He tastat molts fruits de l’arbre de la vida és el subtítol del seu segon llibre de memòries, publicat el 2018, i un bon epígraf de la intensa trajectòria vital i artística del cineasta, que va arribar ahir al punt final, a l’edat de 78 anys. Ho confirmava Isona Passola, poc abans de les cinc de la tarda, en una piulada a la xarxa X (abans Twitter) que també el defineix bé: “Avui ens deixa Ventura Pons, cineasta prolífic i compromès en el redreçament d’una cinematografia catalana i en català.”
En entrevistar-lo, sempre a Barcelona, en una sala de cinema, al seu despatx de Via Laietana, a l’Ateneu Barcelonès (del qual era membre actiu), a casa seva en ple Eixample (Casp amb Bailèn) o en qualsevol rodatge, de seguida es feia evident l’entusiasme, la passió amb què afrontava cada pel·lícula, cada llibre, cada fruit de l’arbre de la vida aquest home que va créixer entre gegants de la cultura catalana i que ho era també. “Ningú se’n recorda, vaig entrar al teatre el 1965 de la mà de la Maria Aurèlia Capmany i Salvador Espriu –va explicar a aquest diari en una entrevista el 2020, pels seus 75 anys–. Vaig estar al repartiment original de Ronda de mort a Sinera. Després com a director vaig tenir èxit massa jove. Malament!”
Va explicar que la passió del cinema li venia de lluny: “De petit, en aquells fastigosos anys del franquisme, em portaven als cinemes Publi i Avinguda de la Llum a veure uns espantosos No-Dos i clàssics americans, de tant en tant en color.” I evocava el seu debut com a director, que li va canviar la vida: “Amb 32 anys i en la clandestinitat, vaig rodar Ocaña, retrat intermitent. No podies demanar permís per fer allò! Vam anar al Festival de Canes, a Berlín, Chicago, Florència... L’any passat vaig anar al MOMA a presentar-la”
Comèdia costumista
Aquest documental, però, no va indicar el camí. La comèdia costumista El vicari d’Olot, protagonitzada per Enric Majó, Enric Cusí i M. Aurèlia Capmany, va suposar un gir totalment intencionat: “No volia que la gent del cinema pensés que era un documentalista i per això vaig jugar a la contra. Havia fet una pel·lícula intimista i ara la feia coral, si havia fet una pel·lícula seriosa, doncs ara una comèdia. Va ser un èxit que 700.000 persones anessin a veure una comèdia sobre l’alliberament sexual el 1981.”
El vicari d’Olot sí que va marcar un camí: el de la comèdia. Tot i que trigaria a connectar tan bé amb el públic: després de La rossa del bar, amb Enric Majó i Núria Hosta, i Puta misèria, amb Antonio Ferrandis i Amparo Moreno (amb qui faria més pel·lícules), va arribar un altre èxit fenomenal, en versió original catalana, com sempre: Què t’hi jugues, Mari Pili? (1991), amb Núria Hosta, Mercè Lleixà, Blanca Pàmpols.... Va ser el pic de la seva trajectòria com a director de comèdies lleugeres i corals, que va decaure amb Aquesta nit o mai i Rosita, please!
El 1995, ens reservava un gir de guió inesperat: home culte, lector insaciable i espectador apassionat de teatre, va començar a adaptar novel·les, contes i obres de teatre, gairebé sempre d’autors catalans contemporanis. Primer va ser Quim Monzó, amb el recull de contes El perquè de tot plegat, protagonitzat per grans actors catalans: Lluís Homar, Anna Lizaran, Mercè Pons, Àlex Casanovas, Jordi Boixaderas... Tornaria a Monzó amb Mil cretins, i després vindrien obres de Benet i Jornet (Actrius, Amic/Amat), Sergi Belbel (Carícies, Morir (o no), Forasters), Lluís-Anton Baulenas (Anita no perd el tren, Amor idiota, A la deriva), Ferran Torrent (La vida abismal)... La llista de grans actors catalans i espanyols amb qui va treballar es va fer molt llarga: també hi ha José Coronado, Rosa M. Sardà, Santi Millán, Aitana Sánchez-Gijón, Joel Joan, Joan Pera, Núria Espert, Josep Maria Pou...
Més documentals
Home fidel als seus amics, va dedicar documentals al museòleg Ignasi Millet (Ignasi M.) i la fotògrafa Colita, que va morir fa vuit (Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona)). També va dirigir El gran Gato, sobre Gato Pérez.
Els seus films van ser programats en 800 festivals internacionals, en alguns casos especialitzats en temàtica gai (la identitat sexual era un dels temes del seu cinema), però sovint en festivals generalistes. Va demostrar que, rodant en català, sobre temes, gent i ambients de la seva ciutat, es podia viatjar per tot el món. D’això parlava, al final del seu discurs en vers de la gala de l’Acadèmia del Cinema Català del 2015, quan va ser merescudament distingit amb el Gaudí d’Honor: “Cal recordar una obvietat: / és en la diversitat / peculiar de cada lloc / on es troba la veritat. / Si amb una mica de sort / la pots arribar a filmar / i fer-la cosa de tots, / t’obrirà de bat a bat / les pantalles de mig món.
