Jordi Llavina i l’art de llegir, passejar i escriure

És una qüestió mera­ment de pràctica. Quan jo era estu­di­ant a la facul­tat de filo­lo­gia de la UB, a la Cen­tral, recordo que, sor­tint del metro, alguns ciu­ta­dans lle­gien un lli­bre, tot cami­nant cap a la feina, car­rer Pelai amunt o pel Pas­seig de Gràcia. No he enso­pe­gat mai, t’ho asse­guro, i això que fa molts anys que com­bino la pas­se­jada amb la lec­tura. Però fixa’t que, al món, o si més no al món occi­den­tal, actu­al­ment mili­ons de babaus cami­nen cada dia per les ciu­tats, viles i pobles lle­gint o mirant el mòbil, i tam­poc no enso­pe­guen. Per què ho hau­ria de fer, jo, amb els meus lli­bres? Pot­ser perquè la con­cen­tració reque­rida és més gran...

Gene­ral­ment, men­tre camino o pas­sejo, vaig tro­bant tot de coses atrac­ti­ves, com és natu­ral: això que dius de la flor, ani­mals i bes­ti­o­les, estats del cel, per­so­nes amb qui coin­ci­deixo tres­cant pels camins i que, sovint, duen bas­tons... Si alguns d’aquests ele­ments em sem­blen prou interes­sants, els anoto en una de les pàgines de cor­te­sia del lli­bre, com una idea d’esbós, a vega­des en forma de vers. Per exem­ple, com explico en un dels pri­mers tex­tos del lli­bre, un dia em vaig ado­nar d’una creu plan­tada a la vora d’un camí, per davant de la qual havia pas­sat cen­te­nars de vega­des i no m’hi havia fixat mai. El fet em va encu­ri­o­sir. Com pot ser que la creu, encara que fos tan petita i des­ne­rida, m’hagués pas­sat inad­ver­tida? Doncs bé, pas­sava que la creu no era una creu, sinó l’estruc­tura, en forma de creu, d’un senyal: Àrea pri­vada de caça. Això em per­met fer un text sobre la cacera de l’home (Crist) a la creu. Sí, escric els tex­tos a casa, o en un bar, tran­quil·lament en el meu portàtil. Però l’escrip­tura no es pro­du­eix mai sur place.

En rea­li­tat, pot­ser no cal­dria, com dius. I, si ho extre­mem, tam­poc no cal­dria escriure cap novel·la ni poe­sia, ni fil­mar, ni com­pon­dre música, ni pin­tar... No són neces­si­tats primàries! Però la pràctica de l’art –com a usu­ari, com a cre­a­dor o com­bi­nant totes dues face­tes– ens per­met enten­dre que l’existència d’una per­sona és molt més rica si passa pel tamís d’un llen­guatge artístic. I la sen­si­bi­li­tat d’algú que se ser­veix de l’art, molt més fonda que la d’un altre que no en té cap neces­si­tat.

Amb mol­tes reser­ves. Hi ha un jo diguem-ne difús. La consciència de tot allò que hi ha fora té, com mínim, tant de pes com allò que ve de dins. Si no més. No hi ha gens de reflexió política. Ètica i moral, sí, força.

No, no tinc pas aquesta sen­sació. I, a més, diria que hi ha mol­tes d’aques­tes sen­sa­ci­ons, molts d’aquests pen­sa­ments infor­mes, que es que­den fora del lli­bre, sense desen­vo­lu­par o des­car­tats. Un dels tex­tos més llargs, escrits durant la pandèmia (un text que es titu­lava Ara ja em puc morir, i que defen­sava que, quan diem això, vivim més que mai i volem con­ti­nuar-ho fent amb més con­vicció que mai), el vaig sacri­fi­car en pri­me­res pro­ves, posem per cas.

Són indes­tri­a­bles. La forma és con­tin­gut pur. Soc un obsés de la forma, és cert (pot­ser hi influ­eix el fet que, quan era molt jove i començava a publi­car, em vaig equi­vo­car, i algu­nes per­so­nes mise­ri­cor­di­o­ses me’n van fer cons­ci­ent, però em vaig saber esme­nar). Sigui com vul­gui, en això no sóc lluny de l’ús que una certa filo­so­fia con­tem­porània fa, per exem­ple, de l’eti­mo­lo­gia. El fons molt sovint surt de la forma, de la manera com dius les coses.

Fa de mal dir: vaig fer, en efecte, l’ope­ració que des­crius. Vaig inten­tar que, en el lli­bre, hi hagués un cert equi­li­bri entre la ficció –més aviat poca, tot i que hi ha qua­tre con­tes força llargs, un dels quals publi­cat en aquest diari: el de l’home que torna al seu poble i s’adona que tot­hom, o gai­rebé tot­hom, ja és mort–, la reflexió vaga­ment filosòfica –més abun­dant– i la intenció lírica –pot­ser la més pre­sent.

L’he can­vi­ada, la foto. Però la nova con­ti­nua sent una imatge sego­vi­ana: dos caps, el de l’estàtua de Mac­hado que hi ha a la plaça major de la ciu­tat i el meu. M’agrada molt que em facis aquesta pre­gunta. Fa uns quinze anys, va aparèixer a la meva vida en Nacho Seis­de­dos, un segovià for­mi­da­ble, avui català d’adopció i d’allò més con­vençut, que el destí havia deci­dit que havia de ser el com­pany de vida de la meva ger­mana Mar­ga­rida i, doncs, el meu cunyat (si tots els cunyats fos­sin com ell, s’aca­ba­ria de cop la broma del cunya­disme!). Un any després que es poses­sin a viure junts, un Nadal, els vaig acom­pa­nyar a la ciu­tat natal d’ell, que em va ena­mo­rar a pri­mer cop d’ull. És un amor abso­lut: hi vaig, com a mínim, un cop l’any (a vega­des, dos: Nadal i estiu). A Segòvia m’hi trobo com a casa, o millor. L’aire de l’altiplà se’m posa molt bé, i aque­lles ter­res m’ins­pi­ren, si se’m per­met la pre­sumpció. Ara sé que no dei­xaré d’anar-hi mai. Hi he fet amics, com la pare­lla que regenta l’hos­tal on m’estic, el fill petit de la qual, en Manu, estu­dia ciències exac­tes a Bar­ce­lona i parla un català impe­ca­ble (el meu cunyat, per cert, també el parla amb gran cor­recció).