Cinema

LLUÍS SOLER

ACTOR

“Mossèn Cinto Verdaguer tenia un cor impossible d’omplir”

L’actor l’interpreta quan ja és gran a ‘Canigó 1883’, film d’Albert Naudín entre la ficció i el documental que arriba avui als cinemes

En conèixer les diferents facetes del personatge, “t’adones que té una magnitud, per dir-ho d’alguna manera, sobrehumana”

Veus els paisatges des de la perspectiva dels seus versos i a vegades és més gran el vers que el que veus

Home de teatre, amb una setantena d’obres al llarg de la seva carrera, Lluís Soler (Manlleu, 1954) ha treballat també en una vintena de sèries de televisió i una vintena de pel·lícules. La seva veu profunda també pot resultar familiar per haver-la sentit com a narrador de peces audiovisuals o recitant poesia. Avui arriba als cinemes el seu nou film, Canigó 1883. La llegenda pirinenca de Jacint Verdaguer , que forma un díptic amb el documental Maleïda 1882. Aquesta segona part es desplaça més cap a la ficció en un intent de copsar la immensa i complexa figura de mossèn Cinto Verdaguer. Lluís Soler recita poemes de Verdaguer, homenàs de la plana de Vic, com ell, i interpreta el poeta quan ja és gran.

El segueix sorprenent el carisma, la personalitat i la qualitat literària i humana de Verdaguer?
Té diferents facetes: la muntanya, escriure... Quan el vas coneixent veus la magnitud del que s’amaga allà, t’adones que realment era algú que tot ho feia amb aquesta empenta i ganes. I al mateix temps, amb aquest saber entendre les coses i portar-les al límit. Hem de pensar com estava la llengua en aquell moment, a finals del 1800, i que ell ho aixeca tot amb L’Atlàntida, Canigó... Quan llegeixes el cant quart de Canigó i veus la descripció que fa, que supera la panoràmica del vol dels drons de tot el Pirineu, a partir de caminar a peu i a finals del segle XIX, t’adones que té una mica de magnitud, per dir-ho d’alguna manera, sobrehumana. Les persones normals, del carrer, no podem arribar allà on arribava ell quan realment s’hi implicava a fons.
Recorda alguns versos en especial, de ‘Canigó’?
Ara fa temps que no ho faig, però abans recitava Canigó cada any. Si em dones tres dies, puc dir els 1.300 versos de la versió resumida que faig de memòria.
De debò?
Només requereix la constància de fer-ho sovint. Jo ho feia cada any a Folgueroles, a casa d’en Cinto, i a Vil·la Joana [Vallvidrera]. Però sí, puc començar: “Amb son germà, lo comte de Cerdanya, / com àliga que a l’àliga acompanya, / davalla Tallaferro de Canigó un matí...” [recita una quinzena de versos]. I mira, podríem tirar així fins al final [riu]. El cant quart, que és la volada pel Pirineu i és el viatge que va fer l’Albert Naudín a la pel·lícula, no te l’acabes. És com anar amb avió per sobre del Pirineu i anar explicant tot el que veus. Vas fins a la Vall d’Aran pel cantó sud i tornes pel cantó nord, per França. És una bestiesa! Hi ha dos versos de Canigó que et diuen una mica com era Verdaguer: “Lo cor de l’home és una mar / tot l’univers no l’ompliria.” Així era el seu cor, era impossible d’omplir. Per més que veiés i visqués, ell tenia set de vida.

‘Canigó 1882’ continua el documental ‘ Maleïda 1882 ’, però és més de ficció.

Albert Naudín i Bernat Gasull [el guionista] han fet una evolució més cinematogràfica. A Maleïda 1882, Bernat Gasull feia de narrador, i això li donava un punt de documental. Aquí no hi ha narrador, és Verdaguer que explica les muntanyes, i hi ha aquest joc entre Flor de Neu, interpretada per Sílvia Bel; Xavier Boada, que fa de Jaume Collell [amic de Verdaguer]; Santi Pocino, que encarna Cinto de jove, i jo, que l’interpreto de gran. Santi Pocino va haver de pujar totes les muntanyes!

Vostè és excursionista?
Ho havia sigut molt. Ara fa anys que no faig excursions, només alguna escapada de tant en tant.
Admira Verdaguer, des del punt de vista de l’excursionisme?
Molt. Pensa que en aquell moment anava amb una maleta, on segurament hi portava més llibres que roba. És una cosa impensable, el que va fer, vist des de la nostra manera de viure.
Per què durant el franquisme van fer bitllets de 500 pessetes amb la imatge de Verdaguer?
No ho sé, m’imagino que és una utilització d’algú amb una gran popularitat, un intent d’acostar-se’l i jugar amb la imatge d’aquesta persona. No se m’acudeix pensar res més que això.
Creu que va viure moltes vides concentrades en una?
Sí, és un home que comença a la plana, però de seguida arriba a ciutat, i amb el marquès de Comillas volta mig món, viatja a Cuba, a Sant Petersburg, a Terra Santa... Quan torna es vol dedicar als pobres, i se li giren en contra l’Església i el poder, es dedica als exorcismes... És un compendi de vides. Realment és algú molt gran.
Diria que, amb la seva poesia, té la capacitat de transformar la nostra visió dels paisatges?
Sí, domina molt la llengua. Pensa que cada un dels dotze cants de Canigó estan escrits en un vers diferent, que els dona un ritme i una personalitat concreta, i això fa que cobrin vida. Els cants de guerra tenen un ritme que sembla un rap. En canvi, quan comença, té un ritme absolutament narratiu, que alterna versos decasíl·labs amb alexandrins. Si coneixes els versos de Verdaguer, evidentment veus els paisatges des de la perspectiva dels seus versos. A vegades et sorprèn perquè és més gran el vers que el que veus. Tu t’imagines d’una manera una muntanya a través dels versos. A vegades el cim supera el vers, però a vegades el vers supera el cim.
Ja va voltar pel Pirineu amb una altra pel·lícula, interpretant el maqui Caracremada.
Era un projecte molt diferent, allò era un altre món. Era una pel·lícula muda, pràcticament, va ser molt maca de fer. I a més a més vam anar fins i tot a la Mostra de Venècia. Vam passar un mes i mig a Berga, intentant resseguir la vida d’aquest home per les muntanyes, era increïble.
Repassant el conjunt de la teva carrera, veig que ha fet una setantena d’obres de teatre, unes vint pel·lícules i unes vint sèries. És sobretot un home de teatre.
Sí, el teatre en aquest sentit és allà on neixes, allà on comences, i per tant juga amb un avantatge. Després van venir el cine i la televisió, que evidentment arriben a molta més gent. Així com el teatre és més artesanal i més senzill, al cine i la televisió hi ha uns equips humans i, en aquest sentit, són ells que t’han de buscar. En canvi el teatre sí que pots fer-t’ho més tu.
Tornant a la figura de Verdaguer, que és inabastable, quina altra faceta destacaria del personatge, a part de la seva aportació a la literatura catalana?
Jo soc de la Plana. El primer que em ve al cap quan penso en Verdaguer és l’embolic mental que devia tenir un home de gairebé dos metres, un portent físic, nascut aquí a la Plana, on hi ha el seminari, un lloc on era molt fàcil anar-hi. Ell hi entra des de petit. És de Folgueroles i té una dimensió que li fa agafar-ho tot amb una gran força, amb vitalitat. Em venen al cap els nou viatges que va fer a Cuba en dos anys, que és quan escriu L’Atlàntida. Si en Verdaguer fos americà o anglès, ja tindria el Nobel, i a part seria un personatge del nivell dels herois que tenen aquests països. Només cal mirar què va passar amb el seu enterrament a Barcelona [hi van assistir centenars de mils de persones] per adonar-te que és un personatge d’unes dimensions sobrehumanes, per dir-ho d’alguna manera.
Diria que era un personatge amb un gran carisma?
Sí, quan va anar a recollir l’Englantina als Jocs Florals es va presentar amb barretina i vestit de pagès. M’imagino l’admiració que despertava. Era una mica un gran personatge, un monstre com Ramon Llull, que va amb un vaixell i que porta 18 o 20 llibres seus, s’enfonsa el vaixell amb els llibres i els torna a escriure tots. Són monstres, autèntics herois capaços de tot i, per sort, són herois humans. No són guerrers que vagin a conquerir. Són absolutament humans: escriuen, es dediquen als altres, són gent amb aquesta grandesa que els fa immortals.
Va ser difícil interpretar aquest personatge a la pel·lícula a partir de la paraula, quan ja és gran i el veiem molta estona tancat en una habitació?
No, potser perquè tinc una manera d’acostar-me als personatges tan tranquil·la com puc. Amb Verdaguer feia temps ja que hi tenia contacte. Fins i tot vaig fer un petit intent d’escriure una obra de teatre i em vaig adonar que no tinc temps d’abastar el personatge en els 5 o 6 mesos que tenia per escriure aquest text. O havia de ser jo un monstre com ell o necessitava 5 o 6 anys per llegir tot el que va escriure, per voltar tot el que va voltar. Per aquesta pel·lícula m’hi vaig acostar amb tota tranquil·litat. Vaig pensar molt en una foto que vaig trobar en els seus llibres d’un moment en què havia sortit d’una malaltia i anava amb el cabell molt curt, molt arran de cap. Amb aquesta petita imatge que més o menys em portava a ell vam tancar-nos en una habitació amb l’Albert Naudín [el director] i vam anar fent les preguntes i contestant-les. Fa anys que tinc contacte amb el personatge, que faig el Canigó. Tot això et fa apropar-t’hi d’una manera generosa i tranquil·la.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

ARTS EN VIU

El teatre objectes venç els clàssics a la Mostra d’Igualada

IGUALADA
Salvador Domènech
Escriptor i psicopedagog

“Cal dignificar les persones que van morir per la causa democràtica”

Barcelona
CRÍTICA

Un home que ha fet un bon ús de la mort

CINEMA

El català Marc Ferrer i el coreà Taeyang Kim, premiats al D’A Festival de Cinema

Barcelona
LLETRES

Vaga a les biblioteques de Barcelona la vigília de Sant Jordi

BARCELONA
equipaments

Primers visitants a la seu definitiva del Museu Morera de Lleida

LLEIDA
CRÒNICA

Nit de clàssics

LLIBRES

Esteve Miralles reuneix la seva poesia a ‘L’Estrany’

Girona
Josep M. Figueres
Historiador i autor del llibre “Valentí Almirall. Quan tot va començar”

“Almirall era un polític que no va poder exercir com a tal”

BANYOLES