Quan els grups diuen prou

Sigui per esgotament, mals rotllos, nous projectes de vida, condicionants conjunturals o, simplement, perquè els grups, com tot en aquesta vida, són efímers, arriba un moment en què les bandes diuen prou. I si la relació entre els seus membres, malgrat tot, no és la de tirar-se els plats pel cap, fan allò que, arran de la pel·lícula en què, l’any 1978, Martin Scorsese testimoniava el comiat de The Band, se’n diu “l’últim vals”. És el que faran, avui a la sala Apolo de Barcelona, els mallorquins Da Souza, el10 de febrer a l’Upload els músics de Viladecans Schizophrenic Spacers i el 13 de juliol a Gandia els valencians Zoo, tres de les bandes que, aquest 2024, han decidit plegar. No fer, com fan altres músics d’aquests temps, una “aturada indefinida” que serveixi per promocionar un concert de final de gira sinó definitivament... plegar.

Què provoca, però, que Zoo, Da Souza i Schizophrenic Spacers, o l’any passat Marialluïsa i la Fundación Tony Manero, o fa pocs anys Txarango o La Iaia, o, dècades enrere, El Último de la Fila, Oasis, els Pixies, els Clash i els mateixos Beatles, entre tantíssims altres grups de procedències i estils diversos, posin punt final a allò que, en algun moment determinat, va constituir un somni de vida? Doncs factors de tota mena, és clar. Des de personals –diferents tempos vitals, desgast en les relacions, pèrdua d’il·lusió, les clàssiques “diferències artístiques”...– fins a qüestions que tenen més a veure amb el mercat i la immediatesa amb què vivim (i viuen, també, els grups de música). “Fa poc més d’un any ens vam adonar que, cadascú per diferents motius, teníem la sensació que ens calia tancar aquesta etapa”, explica, sense dramatismes, el mallorquí Lluís Cabot, cara visible de Da Souza. “Havíem destinat al grup molta energia i vèiem que ja no en podíem destinar tanta, de manera que vam preferir plegar abans que la cosa comencés a decaure”, hi afegeix, convençut d’haver decidit aturar màquines en el moment oportú i complagut que la decisió no hagi malmès la relació del que, ara i abans, “sempre ha estat un bon grup d’amics”.

Da Souza diuen adeu després d’una trajectòria relativament curta –deu anys d’història– i, segurament, en el seu millor moment, com demostra la bona acollida que va tenir el seu darrer treball, Dies d’attrezzo (2022), i el rotund sold out en què s’ha acabat convertint el comiat d’avui a l’Apolo. “Els finals, com ha estat en el cas de Da Souza, t’acaben revelant a vegades les veritables dimensions d’un grup”, assenyala, per la seva banda, Marçal Lladó del segell Bankrobber, que, els últims mesos, ha viscut com li plegaven dos grups del seu roster (Da Souza i, també, els igualadins Marialluïsa) i com un altre, Mazoni, en la línia aquestes últimes setmanes, també, d’artistes com Cesk Freixas o Xavi Sarrià, demanava “temps mort” per “avaluar, descansar, agafar forces, ordenar… i tenir temps per pensar”. “Podem associar un grup a un organisme viu que funciona per simbiosi entre les seves diferents parts, i això acaba responent a moments vitals de cadascun dels seus membres i a la relació entre ells”, prossegueix Lladó. “Hi ha un moment en què fer música junts és el més important de la teva vida i n’hi ha un altre en què ja has acomplert un cicle vital d’experiències, o ja has pogut viure aquell seguit de coses que et dona la música, i apareixen altres projectes vitals, o simplement altres persones, que acaben resultant més estimulants. Són decisions que, de portes enfora, poden tenir molta transcendència –«Ostres, tal grup plega!»–, però que, probablement, es circumscriuen a un context d’absoluta normalitat.”

Zoo, que fa poc més d’un any, en el moment més explosiu de tota la seva carrera, van reunir 15.000 persones al Palau Sant Jordi, van sorprendre tothom quan el passat dia 7, un diumenge a la tarda, van anunciar la seva retirada. No una retirada temporal com la d’altres companys d’escena a València, com Smoking Souls o El Diluvi, sinó definitiva i lligada, pel que es desprenia de les declaracions que feia aquells dies el seu cantant, Toni Sánchez, Panxo, al fet d’haver tocat sostre, tot i que, com la de Da Souza, la trajectòria de Zoo amb prou feines haurà durat deu anys. “Amb Llepolies (2021) sentíem que havíem culminat un procés artístic”, confessava Panxo a la televisió valenciana. “Hi havia tres opcions: fer una cosa pitjor, fer un gir que possiblement la gent no hauria entès o aturar-nos, i vam decidir fer això últim.” El final de Zoo es segellarà amb una gira de comiat de tretze dates, una de les quals és a Barcelona (6 d’abril, Telecogresca) i l’última, a Gandia (13 de juliol), que és on va néixer el grup l’any 2014.

Molt diferent, d’altra banda, és el cas de Schizophrenic Spacers, un grup de l’àrea metropolitana de Barcelona avesat a nedar contra corrent que, després d’una carrera de poc més d’un quart de segle (segons com, tots uns dinosaures, atesa l’esperança de vida dels projectes actuals), han decidit acomiadar-se (també definitivament) el pròxim 10 de febrer a la Sala Upload. En el seu cas, als factors habituals s’hi suma constatar que, a Catalunya però també a la resta de l’Estat, on han tocat sovint a base de gires de carretera i manta, el públic rock “és una espècie en vies d’extinció”. “Diem adeu perquè ja no hi ha on més rascar”, es resigna a dir Sergio Martos, el seu cantant. “Ens hauríem conformat amb audiències repartides per tota la Península: 100 persones en un lloc, 50 en un altre... Però el cas és que et trobes amb suposats bars de rock que han de sobreviure amb reggaeton perquè d’alguna cosa han de menjar.”

Dos altres factors, d’altra banda, han precipitat el final: “D’una banda, després de la pandèmia tot s’ha encarit moltíssim i anar a tocar a segons quins llocs ha deixat de ser rendible. I, de l’altra, al públic d’aquí li costa molt apreciar la qualitat autòctona. Continuen preferint qualsevol banda de Kentucky o Estocolm, encara que no en poques ocasions s’hagi demostrat que molts projectes que ens venen de fora són simples exercicis d’estil. És el que hi ha... així que adeu!” Els queda, als de Viladecans, però, la satisfacció d’haver tocat l’any 2013 a Madrid amb Michael Bruce, una col·laboració que, en certa manera, va acabar desencadenant la reunió de l’original Alice Cooper Group. “Si ens haguessin anat millor les coses seguiríem fins a l’infinit”, conclou Martos. “Cada matí m’aixeco amb una cançó al cap que, crec, hauria de canviar el món, però al cap de poca estona s’esfuma aquesta sensació, sobretot després de rentar-me la cara i afrontar la crua realitat.”

Cabot, portaveu de Da Souza, no deslliga l’adeu del grup, tampoc, de la precarietat en què han de conviure durant molts anys els grups. “Arriba un moment en què dedicar-se a fons a un projecte que no repercuteix a tenir una font d’ingressos que et permeti viure’n comença a pesar considerablement”, admet. “No ha estat l’únic factor que explica que pleguem, però tots hem de pensar en el futur...” Marçal Lladó hi afegeix: “Hi ha èpoques en què els grups poden dur amb certa alegria això de picar pedra i estar al peu del canó, però la vida passa, et porta cap a altres llocs i és inevitable preguntar-se, amb fills petits a casa, si passar hores dalt d’una furgoneta té sentit o no.”

Joan Masdéu, que ens atén a continuació, porta des de fa anys la comunicació de diferents artistes, feina que li ha permès observar de prop moltes d’aquestes reflexions. A més, però, va ser cantant i guitarrista de Whisky’ns, grup de Reus que, l’any 2009, després d’una trajectòria de més de quinze anys, va decidir també plegar. “Tants anys van començar a desgastar...”, recorda. “I les inquietuds personals d’uns van començar a distar molt de les d’uns altres.” Preguntat sobre els motius que aboquen un grup a dissoldre’s, Masdéu posa damunt la taula dues qüestions interessants. La primera, la desaparició que, segons ell, hi hagut de la “classe mitjana” en el panorama musical català. “Els festivals, els promotors, aposten des de fa uns anys pels mateixos noms, als quals pots veure cada setmana a una distància de tres quilòmetres. Grups, però, que, abans, en l’ecosistema musical català, podien tenir un lloc, s’estan trencant la cara per anar a tocar per 400 euros i, en no trobar massa sovint un espai, acaben dissolent-se. Si els programadors aposten sempre pels mateixos, l’ecosistema se’n ressent, i això és el que està passant. Whisky’ns mai vam petar-ho, però podíem fer gires de 40 concerts cada estiu en unes condicions que els grups de classe mitjana actuals ja no es troben mai.”

La immediatesa que predomina en la música, d’altra banda, també aboca els grups, segons Masdéu, a finals precipitats. “A cop de clic, una cançó que acaba de sortir i en la qual un artista pot haver estat mesos treballant, pot quedar obsoleta pràcticament en qüestió de minuts”, lamenta. “I si les cançons són efímeres, els discursos dels artistes, en conseqüència, també ho acaben sent. I si els discursos caduquen ràpid, la vida d’un projecte artística, naturalment, també.”

No hi ha, al darrere dels comiats de tots aquests grups dels quals hem estat parlant, grans trencadisses ni discussions monumentals, tot i que la història està plena de músics que, tot i haver compartit durant anys els grup de les seves vides, en partir peres s’han deixat de parlar. Sí que hi ha però, ganes d’acomiadar-se i protagonitzar un “últim vals”. “És divertit perquè, amb Da Souza, als quals ja teníem al segell discogràfic, quan vaig posar-me a treballar en començar a buscar-los concerts, em van dir que els busqués... concerts de comiat!”, diu, amb esportivitat, Marçal Lladó. “Però crec que la manera com han plantejat i explicat el seu final ha estat molt bona. Els concerts de comiat permeten als grups calibrar amb bastanta exactitud l’impacte que ha tingut el seu projecte artístic. I al capdavall... a qui no li agradaria ser testimoni del seu propi funeral?”