Música

OPINIÓ

Josep Pons, un director de veritat

Aquest dijous 25 de gener, jornada important en el cristianisme en ser el dia de la Conversió de Sant Pau, va saltar la notícia que, a partir de la temporada 2025-2026, Josep Pons (Puig-Reig, 1957), actual director musical de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, passarà a ser el nou director artístic i titular de la important orquestra de la Deutsche Radio Philharmonie, una formació d’allò més destacada dins del sistema d’orquestres alemanyes de ràdio. L’atzar-destí-necessitat-sincronia haurà fet que l’inici de la direcció de Pons a l’orquestra de Saarbrücken arribi just quan es compleixin els quaranta anys de la primera aventura musical i orquestral de Pons, que, encara avui, generacions que ni la van conèixer la troben a faltar: l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure (O.C.T.LL). Encara avui, també, escriure sobre la desaparició d’aquesta formació fa mal. I més quan el seu director ha realitzat, posteriorment, una reeixida carrera que l’ha portat a la titularitat de les Orquesta Ciudad de Granada, Orquesta Nacional de España i, des del 2012, de l’esmentada orquestra liceista, a més d’haver estat fundador, el 1993, de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya. A part, és clar, Pons ha anat desplegant una important agenda dirigint importants orquestres europees a més d’una amplíssima carrera discogràfica que pot consultar-se amb una ràpida mirada a Spotify.

És, per tant, moment de felicitació i de ratificació de l’excel·lent feina musical desplegada pel músic berguedà que, sense anar més lluny, ha sabut transformar l’orquestra liceista fent-li assolir un so propi que, molt possiblement, podríem gaudir molt millor si les condicions acústiques del teatre fossin unes altres. Dir això no és desvelar cap misteri, com tampoc hauria de ser el d’arrencar una reflexió que dubto, coneixent a fons el sistema cultural del país, s’hagi fet o, cosa més greu, vulgui o sigui capaç de fer. Si la labor desplegada de Pons està sent reconeguda a nivell internacional, i com a mostra aquest recent nomenament, ¿com pot ser que, per segona vegada i amb una edat important, Pons decideixi buscar nous horitzons fora de Catalunya? Òbviament, egoïsticament pel músic, perquè té tot el dret a merèixer una titularitat de veritat que, a ben segur, anirà acompanyada dels seus coneguts relats culturals que, sense anar més lluny, van marcar una gran petjada en el seu pas per l’ONE. Però, com a país, serem capaços de reflexionar sobre per què perdem, de nou, aquest baluard i referència de talent? S’ha mostrat l’estima al nostre músic de la mateixa manera que se li reconeix, posem per cas, a Paris? Sé perfectament del que parlo. He pogut veure dirigir Pons a la Salle Pleyel al capdavant de l’Orquestra del Capitol de Toulouse amb la soprano Patricia Petibon i la calidesa i fervor del públic parisenc no eren els d’aquí. On radica el problema? Menysteniment pel nostre talent? Provincianisme? Nescio. No ho sé.

No sóc l’únic que he pensat, en clau d’humor, que hagués estat el pas de Pons pel Liceu si en lloc de dir-se Pons s’hagués anomenat Bridge o Brücken. Fora de la broma lingüística i acceptant que el medi musical en el que es troba més còmode el nostre director és més el simfònic i determinades òperes, encara avui recordo el seu fluid Parsifal de la temporada passada que li ha merescut el darrer Premi Òpera XXI a la millor direcció musical, penso que enmig dels somriures i senyals d’alegria per aquest nomenament internacional és un moment oportú, kairològic, per reflexionar, conversar i preguntar a fons al músic de berguedà. Amb la distància que dóna el saber que el focus d’interès musical de Pons ja no és a casa nostra, em sembla que és arribat aquest moment de reflexió per a tots els agents: des del públic fins al responsable polític, passant per la crítica i els propis responsables directius d’un teatre que, massa vegades, semblen més preocupats en l’aparador que no en el fons de la botiga.

Tan de bo que aquest nomenament, arribat un 25 de gener, dia de la conversió del màxim difusor del cristianisme, propiciï la transformació iniciàtica d’un sistema cultural que veu com una de les seves grans figures musicals decideix eixamplar una carrera musical de les de veritat. O com em va dir, en certa ocasió, un prestigiós director britànic: “He is a true conductor”. Ell, referint-se a Pons, és un director de veritat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.