Golejada històrica

Fa deu anys que a Girona l’única neu és la del festival homònim, que omple els hiverns amb una plèiade d’activitats ben munides i portades. El divendres 26, després de la jornada Neu! Pro al Centre Cultural La Mercè, vam peregrinar cap a l’Auditori de la Devesa, on la lluna plena convidava al concert de Jaume Pla (no confondre amb l’escriptor Josep Pla), àlies Mazoni (no confondre amb l’escriptor milanès Manzoni).

Després de 20 anys, el bisbalenc anunciava una cessació d’activitat, un Temps mort, títol profètic que emmarcava l’actuació i que pot haver atret un públic acrescut, amb sala quasi plena. Com un autèntic club de fans intergeneracional, la ‘Mazoneria’ va coronar el seu heroi amb una frenètica recepció que augurava un gran partit. Tot i així, els primers 45 minuts van decórrer amb un cert estaticisme escènic, camuflat per una il·luminació àgil, que va transcórrer tota la gama cromàtica de l’arc de Sant Martí. Potser perquè Mazoni va optar per un sistema defensiu: a part de la Stratocaster esquerrana que empunyava, només l’acompanyaven dos músics, Natan Arbó i Adrià Bravo, que s’ocupaven dels teclats, les caixes de ritme i el baix.

Estatuint que hi hauria retrospectiva de la llarga carrera, l’alineació arrancava amb temes d’antany, com Gised, Se’m moren les plantes i El riu, matisats per guitarres funky, certa apel·lació de la bossa nova i digressions psicodèliques que causaven delícia als presents. L’economia de mitjans resultava òbviament enganyosa, ja que el trio va exhibir un domini de recursos magistralment eclèctic, del rock clàssic a l’alternatiu, del disco a l’electrònica experimental. El teclista Bravo, en particular, va treure de les mànigues una extensa paleta que va del synthpop al drum’n’bass, passant pel downtempo hipnagògic.

Conseqüentment, clàssics com Per primer cop o Apocalipsi Now sorgien amplament re-imaginats, desplegant una actitud creativa i recreativa per part de l’artista. Amb els anys, la veu s’ha fet més nasalada i menys elàstica, però, més enllà del personatge entranyable, són innegables els seus excel·lents crèdits de compositor, melòman, demiürg i apropiador, com també de lletrista: un dels meus destacats del país, amb un imaginari autoral que sedimenta nostàlgies adolescents, sociologies costumistes, hedonismes bohemis i cròniques de camaraderia.

A la mitja part vam tenir un solo set, amb les reivindicacions personals de Sol i Part d’un tot. El públic murmurejava les lletres com l’escuma del mar, obrint pas a un joc amb més circulació ofensiva: com un xaman, Mazoni va agafar les rendes i la platea li seguia les crides, picant de mans i entonant els himnes a plena veu. Quan van arribar Purgatori i la intoxicant Caputxeta, tothom es va aixecar massivament per ballar, sucumbint al gloriós magnetisme de les cançons.

Superats els 90 minuts de temps reglamentari, es van seguir els 30 de pròrroga, on Pla s’erigia com a ineludible guanyador: va ser una golejada tardana però històrica, amb el públic dempeus, dansant electritzat i corejant èxits com Ei, que surt el sol!, amb les inconfusibles guitarres a l’estil Status Quo, o el tema-títol de l’inoblidable marcador Eufòria 5 – Esperança 0.

No sabem si algú va creure realment en l’ultimàtum del fi de cicle. Al final, un ‘temps mort’ no és més que un interval. Mazoni és un corredor de fons i no va poder amagar el secret, confessant “tornaré!”, just abans d’acabar. Ara només resta saber quan.