El patrimoni cultural, “la més rica joia”

L’any 1887, Antoni Rubió i Lluch va publi­car un docu­ment –datat l’11 de setem­bre del 1380 a Lleida– pel qual el rei Pere III el Ceri­moniós orde­nava al seu tre­so­rer que pagués el salari de dotze balles­ters que envi­ava a l’Acròpoli d’Ate­nes per pro­te­gir-la, “[...] perquè el dit Cas­tell sigui la més rica joia que hi hagi en el món i tal que entre tots els reis cris­ti­ans amb prou fei­nes podrien fer-lo sem­blant [...]”. Rubió i Lluch afirmà que aquesta decisió del rei no obeïa només a raons estratègiques o mili­tars sinó també al “desig de sal­var i con­ser­var al mateix temps els tre­sors artístics de la monu­men­tal for­ta­lesa”. Fos quina fos la ver­ta­dera intenció del monarca, aquest frag­ment ha pas­sat a for­mar part, per a tots aquells que esti­mem el patri­moni, del cor­pus de tex­tos pro­tec­ci­o­nis­tes del nos­tre país.

Des de l’acròpoli d’Ate­nes fins a la Casa Macià de Vall­ma­nya, les deci­si­ons que es pre­nen –o que no es pre­nen– sobre la pre­ser­vació del patri­moni tenen una dimensió social i política inne­ga­ble. No estic par­lant ja de la seva inter­pre­tació històrica sinó de l’ele­ment mate­rial, des­pu­llat de qual­se­vol intenció his­to­ri­ogràfica: el que podríem ano­me­nar el hardware del patri­moni. La pedra. Hi ha, però, també, un patri­moni intan­gi­ble, on la memòria o la docu­men­tació ha sobre­vis­cut als ele­ments mate­ri­als que el varen cons­ti­tuir. I aquest patri­moni també s’ha de pro­te­gir. Pot haver-hi cas­tells o masos, per exem­ple, dels quals que­din “dues pedres”, en una expressió des­a­for­tu­nada recent, però qui­nes “dues pedres”, amics! Són la presència silent de bata­lles o cons­pi­ra­ci­ons, de con­ques­tes ter­ri­to­ri­als o fonts de lle­gen­des, cases fami­li­ars de per­so­nat­ges impor­tants o esce­na­ris lite­ra­ris, d’amors cor­te­sans o de com­po­si­ci­ons de tro­ba­dors.

Ha estat sovint gràcies a les ini­ci­a­ti­ves d’enti­tats i par­ti­cu­lars (estu­di­o­sos, grups de recerca locals, cen­tres excur­si­o­nis­tes...) i a l’alta­veu que les xar­xes soci­als repre­sen­ten que molts d’aquests espais s’han sal­vat i que les polítiques patri­mo­ni­als han entrat a l’agenda política, encara que, malau­ra­da­ment, massa sovint com a con­seqüència d’una dialèctica d’acció-reacció més que no pas fruit d’una estratègia a llarg ter­mini. Tenim la immensa sort –perquè sí, és una sort– de tenir un país ric en tot tipus de patri­moni cul­tu­ral, mate­rial i imma­te­rial –des de la Sagrada Família fins a la més humil bar­raca de pedra seca– i això, mai dels mais ha de ser vist com un incon­ve­ni­ent, com una pedra a la sabata que frena altres pro­jec­tes, ans al con­trari. Però els con­flic­tes quo­ti­di­ans hi són, i sem­pre hi seran. Per això, cal dotar la pro­tecció del patri­moni –un bé comú públic– dels ins­tru­ments i de la veu neces­sa­ris per defen­sar-se davant d’altres interes­sos –a vega­des també públics, a vega­des pri­vats, a vega­des nobles, a vega­des menys– que nor­mal­ment dis­po­sen d’impor­tants alta­veus mediàtics i recur­sos jurídics i econòmics per impo­sar un deter­mi­nat relat. Vol dir això que cal pre­ser­var-ho tot i a tot arreu? Evi­dent­ment que no. Cada gene­ració cons­tru­eix sobre la que l’ha pre­ce­dit. Cada etapa històrica es cons­tru­eix sobre les cen­dres, a vega­des físiques, a vega­des metafòriques, de l’etapa ante­rior. Però qual­se­vol decisió s’ha de fer sobre la base de la trans­parència, el rigor acadèmic, el res­pecte per la volun­tat de l’entorn i una anàlisi serena pre­si­dida pel sen­tit comú.

A Cata­lu­nya, la presència en el debat públic de les polítiques patri­mo­ni­als no ha avançat els dar­rers anys com ho han fet, per exem­ple, les ambi­en­tals i les d’igual­tat de gènere. I els avenços que hi ha hagut no sem­pre han anat acom­pa­nyats de les polítiques –i els recur­sos– de con­ser­vació, res­tau­ració i inter­pre­tació necessàries. És per això que és una bona notícia que el govern es pro­posi enviar al Par­la­ment de Cata­lu­nya, en els pro­pers mesos, un pro­jecte de llei de patri­moni cul­tu­ral que actu­a­litzi l’exis­tent, que data del 1993.

Una nova llei que hau­ria de ser més garan­tista en les dife­rents figu­res i nivells de pro­tecció, una llei que esta­bleixi pro­ce­di­ments trans­pa­rents en el cas de supòsits no pre­vis­tos prèvia­ment –l’apa­rició de res­tes arqueològiques enmig del traçat pre­vist d’una infra­es­truc­tura o en el moment de fer els fona­ments d’un edi­fici, per exem­ple–. Una llei que doti les admi­nis­tra­ci­ons locals –sobre­tot– de recur­sos econòmics i legals per poder tenir polítiques patri­mo­ni­als pròpies, que esta­bleixi aju­des als pri­vats en forma de finançament i d’incen­tius fis­cals i de mece­natge per a l’exca­vació, res­tau­ració i reha­bi­li­tació d’ele­ments patri­mo­ni­als dels quals siguin pro­pi­e­ta­ris, sem­pre que no se’n des­fi­guri l’essència, una llei que posi l’accent en la peda­go­gia i en la cons­ci­en­ci­ació social del valor del patri­moni cul­tu­ral, que recu­lli que, més enllà dels museus –eines impres­cin­di­bles per a la recerca, la con­ser­vació i la divul­gació–, les polítiques patri­mo­ni­als s’han de fer a les esco­les, als mit­jans de comu­ni­cació, arreu del país. Una llei, també, que doni a les admi­nis­tra­ci­ons cor­res­po­nents la capa­ci­tat san­ci­o­na­dora i exe­cu­tiva sobre aquells –par­ti­cu­lars o admi­nis­tra­ci­ons, petits o pode­ro­sos– que la infrin­gei­xin.

Es diu sovint que el patri­moni que ha arri­bat fins als nos­tres dies és la cre­a­ti­vi­tat antiga, allò que les gene­ra­ci­ons que ens han pre­ce­dit han con­si­de­rat que valia la pena pre­ser­var. I que la cre­a­ti­vi­tat d’avui serà el patri­moni del demà. Defen­sar el patri­moni d’un país és, doncs, res­pec­tar la memòria dels que ens han pre­ce­dit i assu­mir –amb totes les con­tra­dic­ci­ons– el con­junt d’ele­ments, sovint com­ple­xos –com la mateixa soci­e­tat–, que ens han fet ser com som. És una mos­tra de madu­resa col·lec­tiva saber-ne valo­rar la importància i un ele­ment pedagògic de pri­mer ordre per enten­dre l’evo­lució, tant històrica –civil, reli­gi­osa, mili­tar, econòmica, popu­lar– com estètica, de la soci­e­tat a què per­ta­nyem.

Siguem, doncs, capaços de situar la pro­tecció i la rei­vin­di­cació social del patri­moni cul­tu­ral com un dels ele­ments tron­cals que con­fi­gu­ren la Cata­lu­nya d’avui, però també la de l’ahir i la del demà. L’alter­na­tiva a no fer-ho, a on ens porta el menys­preu pel que hem estat, és esde­ve­nir un país franquícia, un no-lloc, una suc­cessió de zones urba­nit­za­des, nusos de comu­ni­cació i polígons indus­tri­als. En defi­ni­tiva, un espai físic sense refe­rents que ens con­dem­na­ria a la irre­llevància.