Riure inesperat, entre còmic i tràgic

El Sísif que escriu Jordi Oriol i que respira el músic Carles Pedragosa (i ara, actor del monòleg) no és èpic (maleint el càstig d’arrossegar un roc carena amunt que sempre tornarà a caure), sinó que és una mena d’antiheroi que no acaba de dominar més que el ritme del relat (i això si no espetega cap artefacte de l’escenari amb una física elemental).

Aquest Sísif és un patètic mirall de la humanitat del segle XXI que sap que tot desemboca a la mort i que procura entendre la complexitat, alhora que s’arrauleix en la preciositat del conte que l’avi explica cada sobretaula de Nadal, sobre el seu Sam i aquella maleta que fa la funció de la caixa de Schrödinger.

Aquest protagonista procura entendre l’aleatorietat de la física quàntica, a patacades. Es construeix a partir de l’error, amb el qual es troba una escletxa per avançar en una capa diferent de la història: cada funció exigeix la mateixa concentració per arrossegar el públic a la sorpresa de l’abisme, i alhora cada sessió ha de ser diferent perquè es té una experiència acumulada diferent i amb un temps del cronòmetre vital més a prop del límit. En l’acudit de la dissecció de les paraules, de la semàntica, Jordi Oriol hi cou una reflexió existencialista, sigui revisant Hamlet (La caiguda de l’H), La tempesta (L’empestat) o la mala ombra de Macbeth (La mala dicció).

Al costat d’una trama aristotèlica, ara hi esquitxa brots de Camus, de Jung, de Plató. Sense perdre el posat del Dr. Franz de Copenhaguen. En aquest viatge existencialista, la immigració, la natura, la fe i la política són episodis superficials insignificants. En la forma hi ha el text postdramàtic, la poesia visual de Joan Brossa i la poesia sonora de CaboSanRoque. El seu riure és tràgic i còmic alhora.