Riure inesperat, entre còmic i tràgic

El Sísif que escriu Jordi Oriol i que res­pira el músic Car­les Pedra­gosa (i ara, actor del monòleg) no és èpic (maleint el càstig d’arros­se­gar un roc carena amunt que sem­pre tor­narà a caure), sinó que és una mena d’anti­he­roi que no acaba de domi­nar més que el ritme del relat (i això si no espe­tega cap arte­facte de l’esce­nari amb una física ele­men­tal).

Aquest Sísif és un patètic mirall de la huma­ni­tat del segle XXI que sap que tot desem­boca a la mort i que pro­cura enten­dre la com­ple­xi­tat, alhora que s’arrau­leix en la pre­ci­o­si­tat del conte que l’avi explica cada sobre­taula de Nadal, sobre el seu Sam i aque­lla maleta que fa la funció de la caixa de Schrödin­ger.

Aquest pro­ta­go­nista pro­cura enten­dre l’ale­a­to­ri­e­tat de la física quàntica, a pata­ca­des. Es cons­tru­eix a par­tir de l’error, amb el qual es troba una escletxa per avançar en una capa dife­rent de la història: cada funció exi­geix la mateixa con­cen­tració per arros­se­gar el públic a la sor­presa de l’abisme, i alhora cada sessió ha de ser dife­rent perquè es té una experiència acu­mu­lada dife­rent i amb un temps del cronòmetre vital més a prop del límit. En l’acu­dit de la dis­secció de les parau­les, de la semàntica, Jordi Oriol hi cou una reflexió exis­ten­ci­a­lista, sigui revi­sant Ham­let (La cai­guda de l’H), La tem­pesta (L’empes­tat) o la mala ombra de Mac­beth (La mala dicció).

Al cos­tat d’una trama aris­totèlica, ara hi esquitxa brots de Camus, de Jung, de Plató. Sense per­dre el posat del Dr. Franz de Copen­ha­guen. En aquest viatge exis­ten­ci­a­lista, la immi­gració, la natura, la fe i la política són epi­so­dis super­fi­ci­als insig­ni­fi­cants. En la forma hi ha el text post­dramàtic, la poe­sia visual de Joan Brossa i la poe­sia sonora de Cabo­San­Ro­que. El seu riure és tràgic i còmic alhora.