Clara Arbués, nova directora del Museu de Lleida: “Després d’anys resistint l’embat amb Aragó, ara toca lluir-se”

“Estem relativament guarits i il·lusionats per obrir una nova etapa. Hem de fer un pas endavant”, sosté la nova directora del Museu de Lleida, Clara Arbués, en ser preguntada pels litigis amb Aragó per l’art del monestir de Sixena i de les parròquies de la Franja, arrel dels quals la justícia va buidar les seves sales o, el que és el mateix, li va arrencar el cor en sostreure-li els seus fons diocesans. Per pas endavant Arbués entén que l’equipament “ha de treballar al marge de les interferències políticojudicals.” “La defensa de la unitat de les nostres col·leccions ha de ser i serà una línia estratègica, però el museu ha de fer de museu”, raona. Continuar atrapats en el bucle de la controvèrsia, “ens empetiteix”, avisa.

“Els forats hi són, si bé s’han intentat cobrir amb dipòsits d’altres institucions (Generalitat, MNAC, Diputació...)”, diu aquesta medievalista, i hi afegeix: “encara que les col·leccions no hi siguin, no renunciem a explicar l’antiga diòcesi de Lleida. Forma part de la història del museu.”

La fins ara delegada diocesana de patrimoni del Bisbat d’Urgell, directora tècnica dels arxius de la diòcesi d’Urgell i directora tècnica del Museu Diocesà d’Urgell, substitueix en el càrrec a Josep Giralt, a qui dona suport pels seus nou anys de feina “resistint l’embat” amb Aragó. “L’equip ha patit molt. Ara toca lluir-se”.

Arbués té per prioritat redactar un pla que guiarà les accions del museu durant la pròxima dècada. Una d’important serà “millorar la presentació de la col·lecció permanent”, un projecte a llarg termini perquè primer la directora vol privilegiar la recerca. Arbués no se sent còmode amb una museografia “caduca”, a la qual vol incorporar mirades de gènere i actualitzar-la amb les noves eines digitals. També anhela proveir-se d’un programa d’activitats “ambiciós i accessible per a tothom: ha de ser el nostre pal de paller.” Dins d’aquest, pensa en exposicions temporals “sòlides i de creació pròpia”, en què el passat dialogui amb el present per poder tractar qüestions centrals del nostre temps, com pot ser la diversitat cultural.

I del present en parlen les obres d’art d’avui, a les quals Arbués vol fer entrar decididament en aquests nous relats. D’acord amb l’actual projecte museològic, el Museu de Lleida acaba al segle XVIII. “Hem d’anar més enllà, fins a la contemporaneïtat”, anota la directora, cosa que pensa fer “respectant” el Museu Morera i el centre d’art la Panera. “És un goig que a Lleida tinguem aquests tres equipaments tan potents.”

Arbués reivindica el Museu de Lleida com una institució “de territori”, el del Ponent català, però alhora remarca: “també som un museu de Lleida. El discurs històric i patrimonial de la ciutat és la nostra pota més verda. L’hem de construir.” En aquest sentit, aspira a ingressar el fons arqueològic de l’Ajuntament de Lleida, un tema val a dir que s’arrossega des de fa anys.