Llibres

CRÍTICA

Les dones desficioses d’Eva Baltasar

Eva Bal­ta­sar ha aple­gat les seves tres pri­me­res nou­ve­lles en aquest volum titu­lat Tríptic. Lle­gi­des una dar­rere de l’altra, ente­nem millor la idea de la tri­lo­gia. Tots tres lli­bres estan pro­ta­go­nit­zats per dones des­fi­ci­o­ses, que sem­blen viure una recerca sense atu­ra­dor. Són dones que es bus­quen, que bus­quen “el nucli” de la seva existència. Inno­mi­na­des, totes tres. Diríem que poc soci­a­bles, tot i que tenen prou habi­li­tat per seduir, per tro­bar com­pa­nyes de desig. La pro­ta­go­nista de Mamut, que ha deci­dit fugir de la ciu­tat i habi­tar un mas a la mun­ta­nya, defensa que “les colònies m’inqui­e­ten, tant li fa si són de per­so­nes, ani­mals o plan­tes”. Es troba al mig d’un bosc, hi expe­ri­menta una mena de nàusea sar­tri­ana (o roquen­ti­ana). Vol ser mare, i està deci­dida a tro­bar un home que la pre­nyi. La pro­ta­go­nista de Boul­der —cui­nera: passa de tre­ba­llar en un vai­xell a ser pro­pietària d’una food truck a Reyk­javík— també comença a expe­ri­men­tar el tedi, o l’angoixa, en aquest cas quan la seva dona, Samsa, pren el deter­mini de ser mare. La pro­ta­go­nista de Per­ma­gel ha fet d’au-pair a Escòcia, però no té gaire clara la seva ori­en­tació pro­fes­si­o­nal. Lli­cen­ci­ada en Història de l’Art, es plany de no haver estat prou valenta per estu­diar Belles Arts. Va tenint amants, bé que no té gens d’interès a viure l’experiència de la mater­ni­tat. Més aviat s’hi mos­tra refractària, tot i la con­nexió que sent amb una neboda seva, pot­ser per causa del seu allu­nya­ment fami­liar: “La família, quin dis­sol­vent magnífic!”.

Les tres novel·les estan escri­tes en pri­mera per­sona. Això que des­taco del soli­lo­qui —un punt obses­siu— de la pri­mera es podria apli­car, també, a les altres dues: “És ara, en aquest límit, que em sento viva, viva com mai”. La pro­ta­go­nista de Mamut, abans de saber que ha que­dat emba­ras­sada, afirma: “Vull que la vida em passi per sobre [...]. Sen­tir-me viva és car­re­gar pes ara que sé que el puc supor­tar”. Inequívoca­ment indi­vi­du­a­lis­tes, no encai­xen en cap con­venció social, ni de gènere. Com si no es can­ses­sin mai de bus­car for­mes de lli­ber­tat assu­mi­bles. Un nucli específic, intrans­fe­ri­ble.

Abans de publi­car aques­tes tres novel·les que l’han con­ver­tida en la veu literària cata­lana de més pro­jecció inter­na­ci­o­nal, Eva Bal­ta­sar havia tret onze lli­bres de poe­sia. La con­cepció lírica de la seva nar­ra­tiva és evi­dent. En els títols mateix: en el seu gruix simbòlic. A Per­ma­gel, el per­so­natge reco­neix que té “un bon reco­bri­ment [...]: la duresa del glaç pre­serva un món habi­ta­ble, només que s’ha ador­mit”. A Boul­der, Samsa diu de la pro­ta­go­nista que s’assem­bla “a les grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia”. A Mamut, la pro­ta­go­nista con­clou: “Aque­lla claror des­me­su­rada em feia sen­tir fèrtil, me l’empas­sava com una medi­cina, creia en ella, en la seva funció pre­pa­ratòria que con­ver­tia el meu ven­tre en una cape­lla”. Per escriure fra­ses com aques­tes, calia una pre­pa­ració lírica (la dedi­catòria de Per­ma­gel és ben explícita: A la poe­sia, per per­me­tre-ho). El relat ens pre­senta una dona que deci­deix viure fora del món. O lluny del món, si més no. A tocar del mas que habi­tarà, hi ha una ermita, i un pas­tor reve­llit, com a Soli­tud, bé que aquest està molt més embru­tit que el de Víctor Català. La soli­tud de la pro­ta­go­nista és encara més extrema que la de les altres dues: “Tinc la il·lusió que pot­ser de nit sen­tiré ser­rar els corcs, que seran bona com­pa­nyia”. La dona, una mica més enda­vant, con­fessa que “vaig arri­bar a pen­sar que la història de la huma­ni­tat era la del caliu”. A Boul­der també hi tro­bem la sole­dat de la jove que ha resolt enro­lar-se en un vai­xell com a cui­nera: “El vai­xell ens cova dins del seu líquid, ens estima, ens nodreix”. L’amor, asse­gura, “sem­pre empeny enfora”, men­tre que la sole­dat “tiba cap endins”. Buc o mas.

En el monòleg de cada una de les històries hi ha, doncs, una pode­rosa reducció poètica: la consciència de les tres dones s’expressa a través de ges­tos memo­ra­bles. El que pen­sen o sen­ten (o el que cre­uen sen­tir) els per­so­nat­ges pesa més que el que arri­ben a fer. El desig sem­pre manté un litigi amb la figura de l’altre (o de l’altra): “No puc evi­tar mirar-la, com quan t’abo­ques per la borda i des­co­brei­xes que hi ha un tauró”. Tríptic forma una obra sòlida. Se’n desprèn, entre altres lliçons, que no podem aspi­rar a cap mena de veri­tat abso­luta. Ni abso­luta: a cap mena de veri­tat, pot­ser.

Tríptic (Permagel. Boulder. Mamut)
Autora: Eva Baltasar
Editorial: Club Editor.
Pàgines: 362


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia