La volta al món del Pony

“Si mescléssim els universos de J.R.R. Tolkien i Monty Python i, a tot plegat, hi afegíssim una dosi substancial d’energia folk contemporània, el resultat podria ser una cosa semblant a El Pony Pisador.” Amb aquestes paraules, el distingit Festival de Folk de Shrewsbury, a les West Midlands del Regne Unit, presenta l’actuació, el pròxim mes d’agost, d’aquest benhumorat quintet barceloní, entre els més internacionals del panorama musical a Catalunya i amb un historial d’actuacions passades a la seva agenda tan sorprenents com ara la que van oferir, per Nadal, en el Hozo Music Festival de Ho Chi Minh, al Vietnam, i una gira per Austràlia pocs mesos abans. El secret d’haver pogut actuar amb normalitat en festivals internacionals de tota mena? D’entrada, ser jove i fer sea shanties, vells cants de treball de mariners amb tota una escena al seu voltant en llocs com ara el Regne Unit. “Es troben una mica com aquí amb les havaneres”, explica Guillem Codern, integrant, junt amb Ramon Anglada, Martí Selga, Miquel Pérez i Adrià Vila, d’aquesta formació amb gairebé deu anys d’història que agafa el nom de l’hostal d’El Senyor dels Anells, de Tolkien. “No hi ha joves que en cantin i, quan en descobreixen un, encara que, com és el nostre cas, vingui de l’altra punta d’Europa, s’hi aboquen a fons...”

Entre les anteriors escapades d’El Pony Pisador n’hi ha també a Alemanya (Eurofolk Festival) i els Estats Units (International Maritime Music del Tall Ship Celebration) i, abans d’actuar aquestes pròximes setmanes a Barcelona (1 de març, Paral·lel 62), Lleida (9, Cafè del Teatre), Salt (15, La Mirona) i Valls (26 d’abril, Sala Redstar), tindran temps d’agafar una altra vegada les maletes i participar la setmana que ve, aquest cop en el marc d’una expedició catalana de l’Institut Català de les Empreses Culturals en què també pren part el guitarrista Pau Figueres, en la Folk Alliance International Conference de Kansas City. Sigui quina sigui, però, l’escapada internacional d’El Pony, sempre han d’acabar contestant una mateixa pregunta: “I ara... ens podríeu tocar alguna cosa de la vostra terra?” “Sempre acabem improvisant una havanera, una sardana feta a cappella o alguna vella tornada catalana, però, d’això, no en teníem res gravat i ens calia explorar una mica més aquest discurs”, admet Codern, que, com la resta de grup, no té una formació en el terreny de la música d’arrel. “Després d’uns quants anys fent música d’arreu però, sobretot, irlandesa, sea shanties anglesos i bluegrass dels Estats Units, teníem clar que havíem de mirar una mica més cap a la Mediterrània. Era una llàstima que, tenint l’oportunitat d’actuar en tots aquest llocs, no reivindiquéssim amb més cura la música d’aquí...”

Amb aquestes intencions, doncs, va néixer el cinquè treball d’El Pony Pisador: Ocells (Guspira Records), en què, al seu ampli ventall d’influències, s’hi incorporen les cançons de vi i taverna de Jaume Arnella –recentment reivindicat, també, pel grup de la Bisbal d’Empordà Fetus– i les havaneres de Port Bo, amb els quals, cal deixar constància, ja cantaven plegats a Desembarca Jordi, una de les cançons del seu primer treball: Yarr’s i Trons! (2016). “L’Arnella és un referent sobretot per a en Ramon, que toca la guitarra i l’acordió, i feia un munt de temps que explorava la seva discografia”, assenyala Codern. “Ha estat una inspiració directa per a una de les cançons, Un pardal al got de vi, i també per a aquests aires de taverna, ja no tan anglosaxona sinó una mica més d’aquí, que hi ha en el disc.” “I Port Bo, per a El Pony Pisador, sempre han representat el màxim!”, hi afegeix entusiasmat. “Són, més que una influència, un dels pilars pels quals existim com a grup. Un tresor que tenim els catalans i que segurament no hem reivindicat prou. Quan vam començar, anàvem a saludar-los després d’alguna cantada i, tot i acostar-nos ja a la trentena, ens deien sorpresos: «Ostres, sou, amb diferència, el públic més jove que tenim!» És una llàstima que no se’ls doni espai més enllà del circuit d’havaneres...”

A Ocells, el grup dona sortida a nous instruments (“Si calia adoptar sonoritats noves, havíem de començar pels instruments, així que vam donar-nos un any i mig perquè cadascú del grup n’aprengués a tocar un: la gaita, l’acordió, la viola de roda, el cavaquinho portuguès i el clarinet”) i convida Jonatan Penalba, jove referent del cant tradicional valencià, i el duo barceloní Tarta Relena (com ells, cada cop més present en el circuit internacional malgrat –o gràcies a– la seva proposta arriscada i singular) per a un recull d’11 cançons tan personals com ara Rafa el Garrafa, el garrafó del Garraf, agafa garrofó per guanyar-se les garrofes. “Fer una cançó amb un embarbussament era un tema pendent!”, apunta Codern.