Arts escèniques

Crítica

La música i les veus guanyen la partida

Amb la repo­sició tan recent del seu mun­tatge de Car­men, l’ombra de Calixto Bieito pot fer-se pre­sent en l’actual tanda de fun­ci­ons d’Un ballo in masc­hera al Liceu. Això almenys per qui va tenir l’experiència de veure-hi, durant la tem­po­rada 2000/01, l’estrena de la pro­posta escènica del mateix direc­tor sobre aquesta òpera de Verdi, que, ins­pi­rant-se en l’assas­si­nat del rei Gus­tau III de Suècia, va ser forçat a tras­lla­dar l’acció a Bos­ton (lluny de les cons­pi­ra­ci­ons i els con­flic­tes de l’Europa de mit­jans del segle XIX) per fer-hi matar un gover­na­dor (Ric­cardo) a mans del seu con­se­ller i amic Renato per aque­lles maleïdes i apa­rents raons d’honor que fan que certs homes siguin uns cri­mi­nals. El cas és que Renato, pos­ses­siu i ven­ja­tiu, creu haver des­co­bert que la seva esposa (Ame­lia) l’enga­nya amb Ric­cardo: se suposa (i així ho decla­ren) que estan ena­mo­rats, però no con­su­men el seu amor, que, com va inter­pre­tar Bieito, sem­bla més aviat una fan­ta­sia, en el cas d’ella, i un desig de con­questa, en el cas d’ell, un home poderós que, dis­fres­sant-se de bona per­sona, té al dar­rere uns quants morts, de manera que no és per res que hi hagi per­so­nat­ges (també obs­curs) que vul­guin eli­mi­nar-lo.

Ambi­en­tat a l’època de la tran­sició política espa­nyola, amb aquells lava­bos on es cons­pi­rava i la seva forma de fer explícita la violència en “l’hor­rorós camp on s’ajunta el delicte i la mort” on els “ena­mo­rats” es tro­ben al segon acte amb un sen­ti­ment de cul­pa­bi­li­tat, el mun­tatge de Bieito va ser molt polèmic i esbron­cat, però ni els seus acèrrims detrac­tors deuen haver-lo obli­dat. En canvi, no sem­bla des­ti­nat a la memòria el mun­tatge insípid diri­git per Jacopo Spi­rei (que, assu­mint un pro­jecte ini­ci­al­ment con­ce­but pel mala­gua­nyat Gra­ham Vick, ha des­a­pro­fi­tat força la invi­tació de l’obra a apro­fun­dir en la com­ple­xi­tat humana, amb totes les màsca­res que ens posem, i en les rela­ci­ons de poder i violència) que compta amb una esce­no­gra­fia deco­ra­tiva (no pot dir-se que no sigui ele­gant, però amb tocs kitsch) de Ric­hard Hud­son que, això sí, inclou la inqui­e­tant presència d’una escul­tura que repre­senta un àngel de la mort. Tam­poc els movi­ments core­ogràfics (com ara del ball de dis­fres­ses final en què es con­suma la tragèdia com si Ric­cardo acceptés la mort) sem­blen gaire ins­pi­rats i sobre­tot sem­blen poc inten­ci­o­nats per posar en escena les rela­ci­ons soci­als com una gran mas­ca­rada.

El cas és que podria haver començat per l’aspecte musi­cal i vocal per donar compte que, a banda de la posada en escena, aquest Un ballo in masc­hera, que ha arri­bat al Liceu en temps de car­na­val i es con­ti­nuarà repre­sen­tant fins al 20 de febrer vinent, paga la pena de veure o, de fet, d’escol­tar. Per començar, la direcció musi­cal esplèndida de Ric­cardo Frizza, gran espe­ci­a­lista en l’òpera ver­di­ana. Frizza va extreure el millor, que des de fa temps arriba a l’excel·lència, de l’Orques­tra Simfònica del Liceu: una exe­cució vibrant, intensa i a la vegada mati­sada que mai no va impo­sar-se a la veu dels can­tants, entre les quals des­taca, pel que fa al reper­tori del dia de l’estrena que es repe­teix en diver­ses fun­ci­ons, la soprano napo­li­tana Anna Pirozzi, que broda el per­so­natge d’Ame­lia fent sen­tir la tensió d’un per­so­natge tan ingènua­ment ena­mo­rat com tur­men­tat: va ser molt jus­ta­ment ova­ci­o­nada pel públic en diver­ses oca­si­ons i al final. Fred­die di Tom­maso, tenor britànic d’ascendència ita­li­ana, va encar­nar Ric­cardo de manera ascen­dent, com si amb els duos amb Pirozzi fos ins­pi­rat per la soprano. En tot cas, va demos­trar una capa­ci­tat de matís més enllà de la potència apa­ra­tosa exhi­bida en reci­tals recents a Cata­lu­nya, com ara a Pera­lada i, amb Lise David­son, al mateix Liceu.

El baríton polonès Artur Rucinski va resul­tar molt con­vin­cent, i també molt aplau­dit, inter­pre­tant Renato amb una afi­nada línia de cant. Però, junt amb Pirozzi, cal des­ta­car dues dones més: una és la mez­zo­so­prano, també ita­li­ana, Dani­ela Bar­ce­llona, que va encar­nar amb poder i presència la “bruixa” Ulrica, que reu­neix al seu cau gent de diver­ses clas­ses soci­als (ja se sap que a les altes els agrada tafa­ne­jar en els “bai­xos mons”) espe­rant-ne que els reveli el futur i moments de trans­gressió. Però, sens dubte, cal cele­brar l’apor­tació de Sara Blanch, jove soprano nas­cuda a Darmós (Ribera d’Ebre), encar­nant el per­so­natge bufo­nesc d’Oscar en totes les fun­ci­ons: una veu lleu­gera bella i expres­siva i, a més, una actriu extra­or­dinària amb tot un camí per anar fent.

‘Un ballo in maschera’
Fins al 20 de febrer, Gran Teatre del Liceu


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.