Descrostar el poder amb la paraula

Els místics convocaven a una pau espiritual sense límits. Per això, eren quasi tan mal vistos com les remeieres. Els uns cantaven a abandonar-ho tot per pertànyer-se del tot; les altres trobaven en l’observació de la natura remeis que sobreposaven el cos. Tots dos vivien fora de la rigidesa de l’Església.

Lluís Homar té la intuïció per tensar un muntatge desproveït de més trama que un prec conceptual amb comptades paradoxes. El cant a cappella i l’estaticisme són altres eines que, lluny de persuadir amb estratagemes de thriller, opten per la nuesa del conte sota d’un baobab. Aquell Lluís Homar, militant de fer un teatre popular amb intel·ligència, ara es deixa caure del cavall per abraçar l’aura de Peter Brook. Dona una nova densitat a la seva presència, similar a la d’Alma y palabra. Ara no s’amaga en un personatge i una trama. És igual si Homar ens serveix, o no, una altra màscara. En aquesta lentitud, hi ha el pes de la reflexió aclaparadora. I, com en una càrrega de profunditat d’Angélica Liddell, un s’hi pot deixar arrossegar i captar l’abisme, l’infern i sortir-ne redimit. És el viatge a la profunditat de santa Teresa de Jesús i sant Joan de la Creu.

Homar indicava, quan va ser triat director del Teatro Clásico, que s’hauria de donar veu a autors de l’època més enllà del castellà. A El templo vacío hi inclou Llull i Verdaguer. Al Romea, a més, les giragonses del seu pensament els diu en català per primer cop. Les creences com la llengua poden ser acollidores: buidar-se del tot per pertànyer-se a si mateix. Sense importar què esperaven d’ell. I il·luminant per la seva determinació. Eleva l’ànima.