L’art medieval català fugat

La família de l’art medieval català està disgregada per tot el món. Qui més qui menys situa a l’exili obres tan rellevants com les pintures murals de l’església de Santa Maria de Mur, al Museum of Fine Arts de Boston, i la meitat del claustre del monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Metropolitan Museum of Art de Nova York. Però foren moltes més les peces que van ser desarrelades i venudes a l’estranger, sovint a preu de saldo, aprofitant-se de la ignorància i la pobresa dels propietaris i d’unes normatives patrimonials laxes. Un autèntic espoli, sí, però legal.

“Fins als anys vint del segle passat, Catalunya va ser un lloc fàcil per mercadejar. I després de la Guerra Civil hi va haver màniga ampla i es van perpetrar brutals trossejaments de conjunts per obtenir més guanys. A fora va sortir el més bo”, sosté la catedràtica de la UB Milagros Guardia, que com a exemple paradigmàtic d’aquest esquarterament posa un altre crac del romànic català: els frescos de l’església de Santa Maria de Cap d’Aran. Arrencats als anys quaranta, n’hi ha fragments en diverses col·leccions públiques i privades (actualment n’hi ha un en venda en mans d’un particular de Barcelona), però el més gran i més ben conservat, amb la Maiestas Mariae que presidia la volta absidal, se’l va quedar el Metropolitan. La secció d’art medieval del museu novaiorquès, The Cloisters, l’exposa incrustat en un absis castellà, el de l’església segoviana de San Martín de Fuentidueña.

Al Toledo Museum of Art, a Ohio, hi tenim escenes retallades de dos cicles pictòrics pirinencs més, el de Sant Iscle i Santa Victòria de Surp i el de Sant Llorenç d’Isavarre. A l’Amherst College de Massachussets hi resideix un bocí del de l’església de Santa Coloma d’Andorra, si bé el govern andorrà va aconseguir recuperar (pagant), el 2007, el gros principal del seu patrimoni escorxat i expatriat. A la capella de Santa Caterina de la catedral de la Seu d’Urgell, els traficants d’art tampoc van tenir manies amb les tisores: van dividir els murals en tres parts, que es conserven al Museu Episcopal de Vic, al MNAC i a la Fundació Abegg de Suïssa. Les dues institucions catalanes van organitzar, el 2009, una exposició temporal en què es va reunir de nou el conjunt dispersat.

Montserrat Pagès, exconservadora d’art romànic del MNAC, se’n dol, d’aquest i de tants altres èxodes de béns del país, però hi afegeix: “La majoria els tenim aquí gràcies a la tasca heroica que va fer fa cent anys la Junta de Museus, una operació de salvaguarda pròpia d’un Estat sense ser-ne.” La dolorosa marxa de les pintures de Mur, el 1919, va desencadenar aquesta gran campanya d’arrencaments de conjunts murals, que van ser portats al Museu d’Art de Barcelona, l’actual MNAC. La rampinya dels béns catalans, cobejats per antiquaris amb pocs escrúpols, havia començat a finals del segle XIX. Els prohoms de la Junta de Museus no sempre van tenir sort (ni diners) per frenar les fugues. “El 1906, Josep Pijoan va intentar comprar el frontal d’altar de Martinet, però el capellà li va fer la cobra”, explica Guardia. La peça originària de la Cerdanya va acabar fent les Amèriques als anys trenta per passar a enriquir els fons del Worcester Art Museum, a Massachussets.

Els frontals romànics catalans tenen un estatus perquè enlloc més d’Europa se n’han conservat tants i de tanta qualitat i antiguitat. De nou a la fundació suïssa Abegg, guarden el de Ribesaltes (“poc conegut i molt interessant”, remarca Pagès). Al Museo Cívica de l’Antiquità de Torí, el dedicat a la Mare de Déu del monestir de Sant Cugat del Vallès. Al Victoria and Albert Museum de Londres, un espècimen brodat molt delicat (“els teixits medievals supervivents són raríssims”, anota Guardia) de la catedral de la Seu d’Urgell. I al museu del Prado, el de Solallong, amb una desgraciada història que a Judit Verdaguer, conservadora del Museu Episcopal de Vic, li toca la fibra sensible.

El frontal de Solanllong, a Gombrèn, va tenir un àngel protector, el restaurador Joan Sutrà Viñas, que a part d’estudiar-lo va fer tot el que va poder perquè anés a un museu català. No se’n va sortir. Els hereus del propietari de la peça se la van vendre al millor postor, l’empresari José Luis Várez Fisa, que després la va regalar al Prado. “Al museu de Vic tenim un frontal molt similar, el de Lluçà. Seria magnífic poder-los tenir de costat i fer-ne un estudi comparatiu”, implora Verdaguer, que llança la proposta al conservador de la pinacoteca madrilenya, el gironí Joan Molina.

El 2005, en una exposició al MNAC, es van retrobar dues talles de Maria que Guardia inclou en el seu top d’obres a la diàspora. Probablement pertanyen a un mateix conjunt, potser una representació de la Visita de les Maries al Sepulcre, procedent d’alguna església de la Vall de Boí. Totes dues van deixar de respirar els aires pirinencs fa més d’un segle, però van seguir camins diferents. Una va ser comprada el 1925 pel Fogg Art Museum de la Universitat de Harvard. L’altra no se sabia on parava fins que el 2001 la va incorporar als seus fons el Museu de Cluny de París.

I és que seguir la pista de les obres extirpades dels seus emplaçaments converteix els historiadors de l’art en detectius. Alberto Velasco ha dedicat un llibre, A la recerca de l’obra perduda, a les peripècies que ha viscut. Un dels trencaclosques que més de corcoll l’ha fet anar és el del retaule major de Sant Martí d’Escalarre. Ha acabat localitzant panells a Suïssa, Anglaterra, Itàlia... Els dos primers els va trobar fa vint anys en un museu que ja hem mencionat, el Fogg. Havien pertangut a Arthur Kingsley Porter, un dels especialistes nord-americans pioners en la divulgació de l’art hispànic en general i el català en particular, cosa que va derivar en una moda decorativa, l’spanish revival syle, en voga a les mansions dels rics. “Els americans van comprar la història que no tenien”, raona Velasco. Després parlarem d’un dels monstres que va crear aquest fenomen. Per acabar amb Porter, podem dir que va morir en estranyes circumstàncies a Irlanda mentre passejava per un penya-segat. Gai víctima de l’homofòbia, vivia refugiat en un castell de l’illa d’Inishbofin ornamentat amb les seves joies artístiques.

Quants viatges, i que curiosos, que ha arribat a fer l’art català! Guiats per Velasco entrem a l’Hermitage de Sant Petersburg per descobrir-hi dues arquetes amatòries o cofres d’amor (eren un regal del nuvi a la núvia), inèdites, “una producció característica dels tallers de Barcelona.” Una és de pastillatge de guix policromat: només se’n conserven una seixantena. L’altra està feta amb planxes de llautó repussat, amb la inscripció “Amor, mercè, si us plau”, i encara és més cara de veure: n’hi ha una quinzena. Més presència de gòtic català al museu rus: el copó del comte Pere II d’Urgell, “un dels principals mecenes de l’art del segle XIV”. De pertinences del noble, a la Biblioteca Nacional de Rússia, a quatre passes de l’Hermitage, n’hi ha una altra de primer rang: “el millor manuscrit il·luminat del Breviari d’amor de Matfre Ermengaud, fet a Lleida”, revela Velasco.

Amb els còdexs medievals catalans, de reputació mundial, disseminats arreu, se’n podria fer una biblioteca excepcional. La Bíblia de Ripoll és a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, on Pagès també ens fa adonar que protegeixen “l’extraordinària” Miscel·lània de textos astronòmics, probablement engendrada a Ripoll. L’altra de les grans bíblies elaborada fa mil anys a l’Scriptorium del monestir ripollès, la de Rodes, descansa a la Biblioteca Nacional de França, a París. La va sostreure de l’Empordà, a finals del segle XVII, el duc Anne-Jules de Noailles, mariscal de l’exèrcit de Lluís XIV. I no és l’únic que es va emportar d’enorme valor. Aquest sí, un espoli en tota regla.

De nou a Torí, a la Biblioteca Nazionale Universitaria custodien el conegut com a Beatus de Torí, fet a Girona. I a la Biblioteca Nazionale Marciana de Venècia els investigadors bavegen amb el Llibre d’hores de la reina Maria de Navarra, un encàrrec que feu Pere III el Cerimoniós a Ferrer Bassa i taller com a regal de noces per a la seva primera esposa. “Conté 391 miniatures que són com 391 retaules”, diu la historiadora de l’art Francesca Español, veu de referència en gòtic. No sabem quan ni com va sortir, però sí que des del 1810 ja era de propietat veneciana, privada, fins que el va comprar el govern italià el 1974.

En la llista d’obres mestres de les quals ens falten dades del moment en què van ser desnonades dels seus espais primigenis, no hi pot faltar el Sant Jordi més cèlebre de la pintura gòtica catalana. “Es corre el risc de pensar que tot el que hi ha als museus és de màxima categoria, i no és així. Aquest cas sí que ho és”, assenyala Español. Parlem, és clar, del compartiment central del retaule que va crear Bernat Martorell –“pintor superlatiu”– per a l’altar de la capella homònima del Palau de la Generalitat. Quan ja pul·lulava pel mercat, el va comprar el col·leccionista nord-americà Charles Deering per a la seva residència de Sitges, el Palau de Maricel. Però la història d’amor de Deering amb Catalunya va acabar com el rosari de l’aurora: el 1921 va tornar als Estats Units, ell i col·lecció. Les filles van donar el nostre Sant Jordi al Chicago Art Institut. Mentrestant, quatre taules laterals del mateix retaule són al museu del Louvre. De Bernat Martorell, Velasco posa al mapa de les mudances un tríptic, aquest íntegre, de devoció privada, cosa que el fa únic (només se’n coneix un altre exemplar): un davallament de la creu ara exposat al Museu Nacional d’Art Antic de Lisboa.

Francesca Español remarca un problema amb què topen sovint els especialistes que rastregen peces deslocalitzades. “Els grans intermediaris entre Europa i Amèrica van ser els francesos i moltes obres de la Península es van camuflar com a franceses perquè es cotitzaven més.” Amb els orígens falsificats, les recerques són per parar boig. El panteó dels comtes d’Urgell, una altra de les estrelles dels Cloisters, sí que té ben etiquetada la procedència: el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, però no la identitat dels nobles que hi van ser enterrats. Español, que en va fer l’estudi, lamenta que no hi hagi manera que el museu novaiorquès rectifiqui. “Estan entossudits que la tomba més important pertany a Ermengol VII, i no, és la d’Ermengol X, l’últim membre del llinatge i el promotor dels sepulcres (un de doble i dos d’individuals).” Ja fa més d’un segle que aquest conjunt funerari va abandonar el monestir de la comarca de la Noguera, però a casa seva no l’han oblidat mai (ni el banquer lleidatà que se’l va vendre per quatre rals). Ara, amb tecnologia capdavantera, de les tombes se n’estan fabricant clons, i ja s’ha instal·lat el primer, el d’Àlvar II, mort a Sicília lluitant per la corona d’Aragó. “És una gran iniciativa”, rebla Español.

Però, aviam, és que no és bo per a l’art català tenir d’aparador els millors museus del món? “Ens dona reconeixement internacional, i tant, però és un consol agre”, respon Velasco. “Si són en un museu, no fa tant mal. El que fa ràbia són les obres que van anar a parar a les mans de personatges obscurs que no sentien cap amor per l’art i que només el van utilitzar per ostentar”, hi afegeix Verdaguer, que ens presenta el magnat de la premsa William Randolph Hearst, el Ciutadà Kane d’Orson Welles, que va comprar per al seu castell de Califòrnia un arc de marbre i la meitat del cadirat de la catedral de la Seu d’Urgell, barrejats sense solta ni volta amb obres d’altres països desposseïts, com el nostre, dels seus tresors. Ell era el monstre.