Luis Mendo intenta entendre l’ànima japonesa a la novel·la gràfica ‘Tokio y yo’

Ja portem gairebé un quart del segle XXI i el còmic, que molts consideraven a les acaballes del segle passat com una expressió comunicativa i artística al llindar de la mort, ha revifat amb una força que no tenia abans. La incorporació de noves temàtiques i d’innovadores narratives l’ha mantingut viu. Actualment, el còmic ha trencat moltes de les seves convencions de llenguatge tot obrint espais que poden ser ocupats per creadors de diferents procedències.

Aquest és el cas de Luis Mendo (Salamanca, 1969), dissenyador gràfic i director d’art de nombroses publicacions, que a partir del dibuix i unes històries viscudes per explicar ha creat el que podríem anomenar la seva primera novel·la gràfica. Tokio y yo (Norma Editorial), que començant pel format ja mostra les possibilitats de formats d’aquest mitjà. “Quan vaig arribar a Tòquio em vaig adonar que al metro tothom llegia una mena de llibres de butxaca que anomenen bunkoban que caben en qualsevol lloc i que abasten tot els gèneres i temàtiques”, explica Mendo.

En aquest format va encabir diferents relats gràfics amb il·lustracions que sovint només ocupen una plana i en què el text no necessàriament va encabit en bafarades sinó com a text de recolzament, tal com feien els protocòmics o a casa nostra les auques.

Els relats se centren bàsicament en les seves experiències al Japó, però també relaten el recorregut vital i professional de l’autor que té com a referència les ciutats de Salamanca, Madrid, Barcelona i Tòquio que és ara el lloc on viu amb una esposa japonesa i una filla.

“Vaig anar a parar a Tòquio després de la mort del meu pare. Va ser el lloc en què, amb motiu de la pandèmia, em va sortir la necessitat de dibuixar el món japonès. Aquest dibuixos han estat la inspiració de Tokio y yo.

A partir d’aquest moment Mendo es va centrar més en el camp més estricte de la il·lustració que en el disseny gràfic. “El salt tampoc ha estat tan gran perquè professionalment, com a director d’art de revistes, estic acostumat a saber trobar un equilibri entre el text i la imatge i això crec que es nota al llibre”, explica.

L’autor ha volgut defugir dels molts llibres que en els darrers anys han sortit fets per joves que han descobert la singularitat del Japó i han fet relats més anecdòtics. “El que faig és, a partir de la meva experiència personal, entendre la diferència de cultures”.

Inicialment, aquest llibres va ser publicat a Corea, país que el va convidar a fer una exposició dels seus dibuixos. La seva mirada al món japonès no va ser massa entesa a Corea doncs trobaven que victimitzava massa el Japó i els coreans no veuen els japonesos com a víctimes. Va haver de canviar algunes de les vinyetes que en l’edició de Norma s’han recuperat.