Sauna amb PJ Harvey

La segona edició del Sum­mer­case va començar ahir amb una foto­gra­fia força sem­blant a la de l’any pas­sat: llar­gues cues als acces­sos, mas­siva presència de públic estran­ger i uns resul­tats musi­cals desi­guals però més que cor­rec­tes en què la gran pro­ta­go­nista va ser PJ Har­vey, que pre­sen­tava un espec­ta­cle en soli­tari i que ser­via per rei­vin­di­car, de nou, el seu nom en la crònica sonora inde­pen­dent dels dar­rers quinze anys.

Amb la com­pa­nyia d’una gui­tarra elèctrica, un piano i una caixa de rit­mes que va uti­lit­zar pun­tu­al­ment, Polly Jean va fer que la carpa de l’esce­nari Ter­mi­nal S resultés petita i va donar una meritòria volta, una refor­mu­lació del tot efec­tiva, al seu reper­tori, amb ine­vi­ta­bles men­ci­ons a Oh My Lover, Dress i Down by the Water, entre d’altres. Una Har­vey insòlita però tan fas­ci­nant i atrac­tiva com sem­pre, ves­tida de llarg i de blanc, que també va avançar alguna peça del que serà el seu pro­per disc en estudi, White Chalk, que es publi­carà a finals de setem­bre. Cal dir que segueix sent un mis­teri la presència d’una carpa semi­tan­cada en aquesta època de l’any: durant el xou de la can­tant anglesa, que va exi­gir actuar en aquest espai, allò sem­blava més una sauna d’un bal­ne­ari grec que no pas un lloc per escol­tar música amb como­di­tat. La gent s’havia de resig­nar a sor­tir a l’exte­rior a aga­far aire o, sen­zi­lla­ment, per­dre’s l’actu­ació per no caure a terra víctima d’un cop de calor radi­cal. Resulta incom­pren­si­ble que s’hagi tor­nat a apos­tar per aquest esce­nari quan l’any pas­sat ja va que­dar clar que no era el més adi­ent. Tot veient Polly Jean aca­ro­nant el piano era impos­si­ble no recor­dar-se que a pocs metres hi ha un magnífic audi­tori per aco­llir pro­pos­tes inti­mis­tes d’aquest tipus.

Abans de la impres­si­o­nant demos­tració de Har­vey, el Sum­mer­case ja havia pre­sen­tat algu­nes pro­pos­tes interes­sants als qua­tre esce­na­ris que té habi­li­tats al Fòrum. I ho havia fet amb una més que notòria presència de públic des de pri­mera hora de la tarda. Si algú ens hagués dit que érem al fes­ti­val de Rea­ding o Glas­ton­bury ens ho podíem haver cre­gut: l’afluència d’angle­sos al recinte no era una anècdota o una dada exòtica a peu de pàgina, sinó més aviat la con­fir­mació que l’esde­ve­ni­ment surt a la recerca dels assis­tents britànics per asse­gu­rar-se el tret. Ahir la presència forana gua­nyava per gole­jada la local.

De tot allò que es va veure abans que sortís PJ a l’esce­nari cal­dria des­ta­car els també angle­sos Edi­tors, seri­o­sos i con­vençuts de les seves cançons, un bloc sonor amb bones melo­dies i ine­vi­ta­bles referències estètiques a Joy Divi­sion via Inter­pol. Interes­sant directe, també, el dels fran­ce­sos Pho­e­nix, que van haver de com­par­tir horari amb Har­vey però que se’n van sor­tir bé amb la seva col·lecció de sin­gles de pop retro i gla­murós. Tot­hom estava pen­dent de si apa­rei­xia Scar­lett Johans­son, tenint en compte la con­nexió que hi ha amb la banda: el seu can­tant, Tho­mas Mars, és la pare­lla sen­ti­men­tal de Sofia Cop­pola, que va donar fama inter­na­ci­o­nal a l’actriu amb la pel·lícula Lost in Trans­la­tion. Scar­lett no va aparèixer, però pot­ser es reserva per a aquesta nit, ja que actuen The Jesus & Mary Chain, amb els quals ja va can­tar un tema fa uns mesos al fes­ti­val de Coac­he­lla.