Arts escèniques

TEATRE

El Lliure afila un ganivet a la tesi kantiana a ‘L’imperatiu categòric’

L’autora i directora Victòria Szpunberg imagina l’intent de revolta d’una professora associada d’una Facultat de Filosofia en crisi vital

Àgata Roca i Xavi Sáez protagonitzen un drama social contemporani carregat d’àcida ironia

Àgata Roca interpreta una professora associada de filosofia, que sempre ha estat obedient al sistema. Als seus 50 anys, acabada de separar, es veu forçada a canviar de pis (per la voracitat d’un fons voltor) i comprova que la seva nòmina inestable és insuficient per a les exigències de cap immobiliària. En un carreró sense sortida, en què es van topant amb diversos homes (interpretats per Xavi Sáez), de diferents estaments socials, però sempre marcats pels privilegis del patriarcat, la protagonista només troba, de sortida, un ganivet. L’imperatiu categòric es representa al Lliure de Gràcia, des de dimecres vinent fins al 24 de març. La peripècia de l’antiheroïna navega entre el drama social i una àcida ironia.

Com al muntatge L’imperatiu categòric la professora comença impartint una classe, arrenquem provant de definir el concepte defensat per Immanuel Kant: Per al filòsof, la raó s’ha d’imposar a la voluntat en el comportament humà. És un pensament “sistèmic” critica Szpunberg perquè privilegia l’status quo. Per a Kant, cal rebutjar els imperatius hipotètics, que són aquelles que fan que la persona actuï esperant un premi o fugint d’un càstig. El filòsof (que aquest 2024 se celebra el tricentenari del seu naixement) buscava una ètica universal amb el principi “Actua com creus que hauria de fer-ho tothom”.

Szpunberg és una lectora aplicada de filosofia (“em faltava intel·ligència i disciplina”), un estudi que va deixar abandonat per entrar a l’Institut del Teatre. No és u fet anecdòtic: Al 2019, es va inspirar en la pensadora Hannah Arendt per estrenar Amor mundi. I fa uns mesos va traduir Nietzsche per a una lectura del Temporada Alta i del Clàssics: L’Anticrist. D’aquell text, per cert, n’ha rescatat una cita que pronuncia un dels personatges masculins en què Nietzsche critica la tesi kantiana.

Szpunberg fuig d’ensenyar al teatre. Creu que la creació contemporània ha de formular preguntes més que tancar respostes, “per a conèixer el concepte kantià, ja hi ha google”, s’excusa. La seva obra dialogada sí que mira de trobar el batec de la incertesa del segle XXI. Inicialment, va pensar en què la mestra tingués uns 30 anys (sumant-se a la preocupació per la desorientació dels joves) però va optar per donar-li 50 anys quan va escoltar una amiga seva, professora associada que vivia contínuament la inestabilitat laboral i econòmica, en una etapa en què majoritàriament es considera més segura. La protagonista, amb els seus 50 anys, viu el mateix vertigen que els joves, però sense l’energia vital que ja ha cedit al sistema.

Àgata Roca, actriu de T de Teatre, defineix de “regal” interpretar aquesta protagonista madura i complexa. Sáez sent que els dos actors han participat en la forma final de l’obra, ja que el text es va completar un cop coneguts els dos intèrprets. Szpunberg, finalment, admet que els papers dels homes repeteixen el patró per poder centrar el conflicte, entenent que no respon al comportament divers dels homes. Hi ha algun miratge amb la sèrie Merlí i els peripatètics? “No vaig seguir la sèrie, sí que la veia la meva filla”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.