De ‘L’oucomballa’ al ‘Coti x coti’

Mal­grat que el Coti x coti hagi impac­tat com un coet tant en l’uni­vers sar­danístic com en el de les músiques urba­nes, la cançó de The Tyets no és el pri­mer intent (ni serà l’últim) de tras­lla­dar la sar­dana en un con­text no necessària­ment més modern però sí, per des­comp­tat, molt dife­rent. Ho demos­tren les aven­tu­res en aquest camp pro­ta­go­nit­za­des en un moment o altre dels últims 50 anys per músics com ara Santi Arisa, Mar­cel Case­llas, Gui­lla­mino, Roger Mas, Raph Dumas i Obe­ses, entre molts altres, tot i que és a la Com­pa­nyia Elèctrica Dharma, grup for­mat a Bar­ce­lona fa poc més de cin­quanta anys, a qui per­toca la con­si­de­ració de pio­nera. “El con­cert que vam fer amb la Cobla Medi­terrània al Palau de la Música l’11 de desem­bre del 1981 [pro­mo­gut, en els car­tells de l’època, com “el retorn d’una sono­ri­tat èpica, medi­terrània i vibrant”] va sig­ni­fi­car la pri­mera vegada en què una cobla tocava amb un grup de rock amb gui­tarra, baix i bate­ria”, recorda Joan For­tuny, un dels inte­grants històrics de la Dharma. “Això de fer música de cobla amb un grup de rock, de fet, ens ron­dava pel cap des de l’any 1976, quan, ins­pi­rats per la música que sentíem a casa en l’infan­tesa, com per exem­ple la de Joa­quim Serra, que ens encan­tava, vam fer el nos­tre segon disc, L’oucom­ba­lla, però no vam tro­bar la cobla ade­quada fins cinc anys després”, hi afe­geix. “La Cobla Medi­terrània, en canvi, estava plena de gent jove amb tan­tes ganes d’expe­ri­men­tar i fer coses noves com nosal­tres.”

L’invent, plas­mat en un disc molt popu­lar en l’època, va topar, és clar, amb els guar­di­ans de la puresa del món sar­danístic però, 43 anys després, ningú qüesti­ona el paper que ha jugat la Dharma a insu­flar-hi aires nous, com s’ha posat de mani­fest, entre mol­tes altres coses, amb la sar­dana Cata­lluna, que, fa 20 anys, Jordi Molina, mem­bre fun­da­dor de la Cobla de Cam­bra de Cata­lu­nya (1998) i de la Cobla Simfònica de Cata­lu­nya (2001), va escriure a par­tir de dife­rents temes de la Dharma, o el reco­nei­xe­ment que, l’any pas­sat, van rebre per part del Fes­ti­val Sons de Cobla de Palamós. “Hi va haver una part d’aquell món, crec que petita, que va con­si­de­rar que allò que havia fet la Cobla Medi­terrània amb nosal­tres era un sacri­legi, i que una cobla no s’havia de fusi­o­nar amb ningú, però, en gene­ral, diria que el món sar­danístic en va que­dar molt con­tent”, asse­nyala For­tuny. “De fet, amb la Medi­terrània vam fer un munt d’actu­a­ci­ons entre els anys 1981 i 1982 i, des d’ales­ho­res, el so de cobla, d’una manera o altra, sem­pre ens ha acom­pa­nyat.” For­tuny, que va tenir The Tyets, autors del Coti x coti, entre els artis­tes con­vi­dats del con­cert de cin­quan­te­nari de la Com­pa­nyia Elèctrica Dharma l’any pas­sat al Palau Sant Jordi, cele­bra que, en aquests anys, hi hagi hagut pràcti­ca­ment en cada gene­ració músics dis­po­sats a expe­ri­men­tar amb sons de cobla. “Sem­pre hem pen­sat que la música és com l’aigua d’un riu que va bai­xant i va con­ta­mi­nant-se amb tot allò que troba. Si no ho fes, que­da­ria com una cosa molt encar­ca­rada...”

Tot i la seva con­dició de pio­ners, els de la Dharma no són ni de bon tros els únics músics que han pro­vat de rede­fi­nir el paper que se suposa que ha de tenir una cobla. Són sig­ni­fi­ca­tius, en aquest sen­tit, els esforços rea­lit­zats, a par­tir de la dècada dels vui­tanta, per músics com ara Joan Josep Blay –sor­git, com la Dharma, del cor­rent de l’Ona Laie­tana, en aquest cas del grup Blay Tri­tono, i autor de com­po­si­ci­ons sar­danísti­ques força tren­ca­do­res–; Santi Arisa –artífex de la sar­da­nova, fruit d’una col·labo­ració amb la Cobla Mont­grins i un seguit d’inno­va­ci­ons, també en els pas­sos de ball, que van obte­nir un ampli ressò en tro­ba­des arreu de Cata­lu­nya–; Car­les San­tos –impul­sor de dife­rents pro­jec­tes amb la tenora i altres ins­tru­ments de cobla com a pro­ta­go­nis­tes, alguns dels quals estre­nats a la Fira Medi­terrània de Man­resa, veri­ta­ble camp de pro­ves per a tre­balls d’aquesta mena–, i Mar­cel Case­llas, cre­a­dor, en el seu cas, de la transar­dana i cer­vell de pro­jec­tes de referència pel que fa a la reno­vació de les músiques tra­di­ci­o­nals com ara La Prin­ci­pal de la Nit i la Cobla Cata­lana dels Sons Essen­ci­als. “No volem pas moder­nit­zar la sar­dana”, va expli­car Case­llas l’any 2019 en una entre­vista amb l’autor d’aquest arti­cle en què feia notar també com, a Cata­lu­nya, s’havia estat qua­li­fi­cant de pro­vincià tot allò que era nos­tre i de modern tot allò que ens arri­bava de fora. “El que volem, de fet, és sar­da­nit­zar la música moderna!”, va con­cloure.

Ja en el nou mil·lenni, el discjòquei i pro­duc­tor nord-català Raph Dumas (amb la seva cèlebre teo­ria que entre la sar­dana i el bre­ak­dance només hi ha un pas) i el bis­ba­lenc Gui­lla­mino, que posava la sar­dana en con­tacte amb un món ober­ta­ment electrònic, van allar­gas­sar encara més els límits de la sar­dana. “Quan, fa 20 anys, m’hi vaig posar con­vençut que el sam­pleig no havia de ser sem­pre de música ame­ri­cana sinó també de la música d’arrel d’aquí, volia de la sar­dana un so més fosc i camu­flat”, ens explica. “The Tyets, en canvi, n’aga­fen la part més llu­mi­nosa i folklòrica, que és el que jo evi­tava en aquells temps, però, en qual­se­vol cas, estic con­vençudíssim que que­den mol­tes coses per fer amb la cobla des de la música mains­tream, actual, con­tem­porània o com se n’hi vul­gui dir.”