Llibres

LLIBRES

Una qüestió d’etiqueta

Antoni Munné-Jordà, Maria Carme Roca, Anna Maria Villalonga i Jordi de Manuel defensen amb força els gèneres literaris

Tot i que en premis a obra inèdita els gèneres tenen cada cop més acceptació, en els d’obra publicada són clarament ignorats

“En general, les obres de gènere són considerades de segona categoria; passa el mateix amb la LIJ”
“Tots els gèneres actuals poden invocar precedents en tota la literatura anterior”
“Si els gèneres populars s’investiguessin més, potser adquiririen rellevància literària”

Si ens com­prem una samar­reta, o una altra peça de roba, durà una eti­queta. L’eti­queta ser­veix per saber-ne la talla, a quina tem­pe­ra­tura convé ren­tar-la i amb quins mate­ri­als està con­fec­ci­o­nada la tela. Hi ha qui mai no la treu. També, però, hi ha a qui l’eti­queta de seguida fa nosa i l’ha d’eli­mi­nar. La samar­reta tindrà el mateix dis­seny, qua­li­tat, color i talla amb eti­queta i sense.

En aquest repor­tatge volem par­lar de les dife­rents eti­que­tes que podem tro­bar en els gèneres lite­ra­ris i de com poden influ­en­ciar, a favor o en con­tra, dife­rents sec­tors de la soci­e­tat cul­tu­ral lec­tora. No par­lem dels gèneres com ara novel·la, poe­sia i assaig, si no dels subgèneres nar­ra­tius, com ara novel·les històriques, de ter­ror, romànti­ques, con­tes de ciència-ficció, negres, d’humor, novel·les policíaques, bèl·liques, wes­tern... A banda d’aquests i altres exem­ples, hi ha la hibri­dació entre gèneres. És a dir, que en una sola novel·la hi poden con­fluir la ciència-ficció, el ter­ror i l’ambi­en­tació històrica, per posar un exem­ple.

De les que no duen cap eti­queta con­creta, se’n diu “gene­ra­lis­tes”. En comp­tes de ser una mena de calaix de sas­tre, tenen més bona repu­tació. Hi ha títols gene­ra­lis­tes que podrien estar per­fec­ta­ment dins d’una col·lecció de gènere i obres de gènere que podrien ser publi­ca­ci­ons gene­ra­lis­tes, perquè tenen fron­te­res poro­ses o líqui­des i les manen altres interes­sos més enllà d’uns paràmetres tècnics.

Al final, poc importa. Les novel·les i els relats poden ser nefas­tos o excel­sos, i tota la trama de gri­sos d’entre­mig, i l’eti­queta no els farà millors, però de vega­des, per a segons qui, sem­bla que sí que els pot fer pit­jors. Els pre­mis a obra inèdita –dels gene­ra­lis­tes, que pre­mis de gènere també n’hi ha– cada cop ten­dei­xen més a pre­miar gènere. Els orga­nit­za­dors del premi Pla­neta solen dir que han rebut mol­tes novel·les cri­mi­nals o històriques o romànti­ques, i no pocs anys els han gua­nyat títols de gènere d’autors com ara Manuel Vázquez Mon­talbán, Terenci Moix, Maria de la Pau Janer, Ali­cia Giménez Bart­lett, Lorenzo Silva, Dolo­res Redondo, San­ti­ago Poste­gui­llo, Car­men Molas... També en altres pre­mis, com el Nadal i el Josep Pla, que el dar­rer any els han gua­nyat el thri­ller rural de César Pérez Gellida (Bajo tierra seca) i el thri­ller històric de Jaume Clo­tet (La ger­man­dat de l’Àngel Cai­gut). I un exem­ple més, el recent premi Santa Eulàlia de novel·la de Bar­ce­lona l’ha gua­nyat Syl­via Lagarda-Mata amb la novel·la històrica i de mis­teri Veus de mort als encants vells.

En canvi, els pre­mis a obra publi­cada (Lli­bre­ter, Òmnium, Lle­tra d’Or, Ciu­tat de Bar­ce­lona, Cre­xells, Fines­tres...) no solen incloure títols de gènere ni com a fina­lis­tes. Si publi­ques­sin ara i a Cata­lu­nya, Jules Verne, Agatha Chris­tie, Step­hen King, Patri­cia Highs­mith, Pierre Lemai­tre, Isaac Asi­mov i Umberto Eco, entre moltíssims altres, no arri­ba­rien ni a fina­lis­tes.

Només hi ha alguns casos en què la novel·la històrica té cabuda, en pre­mis a obra publi­cada. Però mai amb l’eti­queta visi­ble. Els estranys, de Raül Gar­ri­ga­sait, va gua­nyar el premi Lli­bre­ter i el d’Òmnium a la millor novel·la de l’any i L’empe­ra­dor o l’ull del vent, de Bal­ta­sar Por­cel, va gua­nyar el premi Lle­tra d’Or.

El premi Cre­xells sí que hi ha entrat una mica: Les aven­tu­res del cava­ller Kos­mas, de Joan Perucho; Borja Papa, de Joan Fran­cesc Mira; Les con­fidències del comte de Buf­fon, de Martí Domínguez; Soci­e­tat limi­tada, de Fer­ran Tor­rent; El dia de l’ós i Junil a les ter­res dels bàrbars, de Joan-Lluís Lluís; Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll, i, final­ment, Per­se­cució, de Toni Sala.

Insis­tim, mai amb l’eti­queta de gènere pen­jada, però demos­tren que una obra que es pot ads­criure a un gènere pot tenir una qua­li­tat alta i ser valo­rada en igual­tat de con­di­ci­ons. D’aquí que hi hagi crítics que en lle­gir, dins d’una col·lecció de gènere, una obra que els ha agra­dat, afir­min que “podria ser en una col·lecció gene­ra­lista”, com qui con­ce­deix un sal­con­duit per sor­tir del gueto dels mar­gi­nats.

Max Besora va gua­nyar el Ciu­tat de Bar­ce­lona per Aven­tu­res i des­ven­tu­res de l’insòlit i admi­ra­ble Joan Orpí, con­quis­ta­dor i fun­da­dor de la Nova Cata­lu­nya. I Jaume Cabré per L’ombra de l’eunuc. I no hem tro­bat més exem­ples (tot i que no des­car­tem algun oblit invo­lun­tari) en les dese­nes d’edi­ci­ons de pre­mis a obres publi­ca­des de les dar­re­res dècades.

La veu dels espe­ci­a­lis­tes

Situat el tema, hem vol­gut dema­nar l’opinió a qua­tre autors de gènere per pren­dre la tem­pe­ra­tura al moment actual.

Antoni Munné-Jordà (Bar­ce­lona, 1948), a més d’autor d’una vin­tena de títols (el dar­rer, Entre Sant Peters i Sant Pau, a Males Her­bes), va ser cofun­da­dor i pre­si­dent de la Soci­e­tat Cata­lana de Ciència-Ficció i Fan­ta­sia.

Maria Carme Roca (Bar­ce­lona, 1955) és his­to­ri­a­dora i filòloga. Entre els seus 70 títols publi­cats, uns quants els ha dedi­cat a la novel·la històrica. El seu dar­rer lli­bre és Les illes inte­ri­ors (Columna), una bio­gra­fia històrica.

Anna Maria Villa­longa (Bar­ce­lona, 1959) porta tar­ge­tes de visita des­ple­ga­bles: és escrip­tora, crítica de lite­ra­tura i cinema, tra­duc­tora, inves­ti­ga­dora i pro­fes­sora de lite­ra­tura cata­lana, diri­geix el fes­ti­val Tiana Negra i és una àvia ama­tent. Ha publi­cat una dot­zena de títols, el dar­rer, la novel·la Encara maten els cavalls (La Cam­pana), una dis­to­pia posta­po­calíptica.

Jordi de Manuel (Bar­ce­lona, 1962) és doc­tor en bio­lo­gia i escrip­tor, amb una tren­tena de títols publi­cats, molts de policíacs i també de ciència-ficció. El dar­rer és la novel·la Caront (Crims.​cat / Clan­des­tina), en què, pre­ci­sa­ment, com­bina les dues espe­ci­a­li­tats.

I què és el gènere, per a aquests qua­tre experts? “Per mi, el gènere és una divisió rela­ci­o­nada amb la divisió del tre­ball a l’era indus­trial, i més con­cre­ta­ment amb l’espe­ci­a­lit­zació. Tots els gèneres actu­als poden invo­car pre­ce­dents en tota la lite­ra­tura ante­rior, sovint dife­rents gèneres a la mateixa obra, perquè des del prin­cipi la lite­ra­tura agafa tots els camps de la curi­o­si­tat humana, des de l’evo­cació dels fets (històric) fins a la ima­gi­nació de l’impos­si­ble (ciència-ficció), des de l’anàlisi dels sen­ti­ments (romàntic) fins a les per­ver­si­ons psi­cològiques (cri­mi­nal)”, afirma Munné-Jordà.

Per a Villa­longa, “aquesta és la gran pre­gunta”. “N’estaríem par­lant hores i hores i no arri­baríem a cap acord, però en prin­cipi par­lem de lite­ra­tura de gènere quan tenim entre mans unes obres que s’acu­llen a unes con­ven­ci­ons esta­bler­tes. Després, aques­tes con­ven­ci­ons es poden ampliar, modi­fi­car, fusi­o­nar amb d’altres, però les obres de gènere, per molt que variïn, han de man­te­nir una sèrie de carac­terísti­ques comu­nes que les con­ver­tei­xen en el que són. A pri­ori, no tenen res de bo ni de dolent. Si una obra és bona, ho és per­ta­nyi al gènere que per­ta­nyi. La lite­ra­tura de gènere, per la supo­sada elit de la intel·lec­tu­a­li­tat i de l’Acadèmia, és con­si­de­rada menor, exces­si­va­ment popu­lar i de poca volada. Un gran error, evi­dent­ment. L’error de l’estre­tor de mires.” 

Roca sin­te­titza: “El gènere és un con­cepte que ens ser­veix per clas­si­fi­car una obra literària. Té de bo que indica al pos­si­ble lec­tor el tipus d’història amb la qual es tro­barà. De dolent, que pot enco­ti­llar, posar una eti­queta que de vega­des es pot allu­nyar de la rea­li­tat com­pleta del con­tin­gut i ho pot aco­tar massa, perquè, sovint, els gèneres es bar­re­gen entre ells.” 

De Manuel con­fessa: “Els gèneres lite­ra­ris són con­ven­ci­ons carac­te­rit­za­des per ele­ments pro­pis: un tipus de trama, una deter­mi­nada ambi­en­tació, uns per­so­nat­ges… Tot i que es poden trans­gre­dir i hibri­dar, el lec­tor els reco­neix. Hi ha per­so­nes lec­to­res que se sen­ten iden­ti­fi­ca­des amb un gènere con­cret: amb la nar­ra­tiva negra, amb la ciència-ficció o amb la novel·la històrica, per exem­ple. Com a escrip­tor de nar­ra­tiva negra i ciència-ficció, sos­tinc que són els gèneres més ade­quats per explo­rar la natu­ra­lesa humana i els dile­mes morals de la soci­e­tat. Però no es con­si­dera lite­ra­tura seri­osa. Quan algú que m’acaba de conèixer i em pre­gunta «i tu, què escrius?», si con­testo que faig gènere negre i ciència-ficció sovint ho he de jus­ti­fi­car.”

Tret de per un sen­tit d’ordre a les lli­bre­ries i bibli­o­te­ques –l’eti­queta ajuda a clas­si­fi­car–, el gènere hau­ria d’estar dife­ren­ciat dels títols con­si­de­rats gene­ra­lis­tes? Villa­longa defensa: “Aquesta pre­gunta també ens remet a un debat obert. I jo, estic divi­dida. D’una banda, està bé que el públic sàpiga on bus­car allò que l’interessa, com amb les col·lec­ci­ons. Això ho dic com a lec­tora. Ara bé, com a pro­fes­sora de lite­ra­tura i com a escrip­tora, no ho tinc tan clar. Davant dels alum­nes sem­pre defenso que l’únic impor­tant és la qua­li­tat de les obres. Aco­tar-les amb mirada de gènere res­trin­geix les seves pos­si­bi­li­tats a tots els nivells, perquè les priva de for­mar part del «cànon». I poso «cànon» entre come­tes... Per aque­lla estre­tor de mires que esmen­tava abans, la lite­ra­tura con­si­de­rada de gènere resta al marge de la «supo­sada alta lite­ra­tura». Altre cop come­tes... I això és molt injust. Com a escrip­tora, també em molesta moltíssim, perquè si con­si­de­ren una obra negra, ja saps que no podrà entrar en el joc públic (pre­mis, pro­mo­ci­ons, ressò mediàtic) de les dites gene­ra­lis­tes. I encara em sem­bla pit­jor l’enca­se­lla­ment, que fa molta ràbia.”

“Quan vaig a una lli­bre­ria, el que més abunda a la taula de nove­tats són títols gene­ra­lis­tes, si busco un lli­bre con­cret d’aquest tipus, no em resulta difícil tro­bar-lo, per al lec­tor de gènere és útil que hi hagi pres­tat­ges específics amb els lli­bres de gènere”, sim­pli­fica De Manuel. I Munné-Jordà va més enllà. “Els gèneres havien estat divi­si­ons diguem-ne tècni­ques o for­mals: poe­sia, tea­tre, nar­ra­tiva..., que aga­fa­ven la tota­li­tat literària. El sen­tit actual de gènere també hau­ria d’aga­far la tota­li­tat literària, en què l’ano­me­nat gene­ra­lista no és més que el con­ti­nu­a­dor del rea­lisme vuit­cen­tista, un gènere tan menor o tan sublim com els altres, amb els quals hau­ria d’estar en peu d’igual­tat. Tots els gèneres són lite­ra­tura. La dife­ren­ci­ació, doncs, si la volem man­te­nir, hau­ria de tenir la mateixa con­si­de­ració que la clas­si­fi­cació tècnica o for­mal als pres­tat­ges.”

I arri­ben a la ter­cera i última qüestió del con­flicte que es per­cep des de la banda dels defen­sors del gènere, si més no. El gènere està menys­tin­gut per l’Acadèmia i pels pre­mis a obra publi­cada? Roca valora: “Sí que ho està, sobre­tot si par­lem de lite­ra­tura nos­trada. En gene­ral, les obres de gènere són con­si­de­ra­des de segona cate­go­ria –passa el mateix amb la lite­ra­tura infan­til i juve­nil–. La causa? Que siguin obres que tin­guin força segui­dors, que pot­ser es ven­guin més –allò que és popu­lar, no és eli­tista, i a Cata­lu­nya l’eli­tisme intel·lec­tual pesa molt–, que dis­tre­guin... En el cas con­cret de la novel·la històrica, un aspecte impor­tant és que qui ho valora, pot­ser no en sap, d’història –no hi és obli­gat, és clar–, però això pot fer que a pri­ori la des­carti –si no en sé prou, com puc jut­jar si està bé o no?–, millor dei­xar-la de banda.”

De Manuel afirma: “Sí, les ins­ti­tu­ci­ons acadèmiques menys­te­nen el gènere. Seria interes­sant com­pa­rar els recur­sos des­ti­nats a la inves­ti­gació de la lite­ra­tura gene­ra­lista amb els que es dedi­quen a l’estudi dels gèneres. Ignoro els motius del menys­te­ni­ment, però pot­ser té a veure amb el con­cepte d’alta lite­ra­tura i amb el fet que la lite­ra­tura cata­lana no està nor­ma­lit­zada: la diglòssia, l’ús social del català i cas­tellà fan que pre­do­mini el gènere en la llen­gua més potent. Si els gèneres popu­lars s’inves­ti­gues­sin més, pot­ser adqui­ri­rien rellevància literària, i això, per a alguns acadèmics seria abai­xar el llistó... quan en rea­li­tat és un pre­ju­dici més.”

Munné-Jordà vol fer “una con­si­de­ració prèvia”. “No acabo d’enten­dre la solvència dels pre­mis a obra publi­cada: és evi­dent que ningú de cap jurat d’obra publi­cada no s’ha lle­git totes les obres publi­ca­des. Pels matei­xos meca­nis­mes seg­men­ta­ris que mouen els pre­mis a obra publi­cada, quan hi és pre­mi­ada alguna obra ano­me­nada «de gènere» sol ser de les més esto­va­des, és a dir, que dins el gènere no seria valo­rada de la mateixa manera.”

“Pel que fa a l’Acadèmia, penso que ha avançat i gra­du­al­ment una part es va obrint a la tota­li­tat de la lite­ra­tura”, con­si­dera Munné-Jordà, cosa que Villa­longa no com­par­teix. “Ho puc asse­gu­rar amb conei­xe­ment de causa, perquè he estu­diat dues car­re­res de filo­lo­gia i he fet classe molts anys a la uni­ver­si­tat. Aquesta situ­ació no és comuna a tots els països. A França, als Estats Units, a Ale­ma­nya o a Angla­terra no passa. La lite­ra­tura de gènere s’estu­dia a les uni­ver­si­tats, se’n fan tesis doc­to­rals, etcètera. Aquí encara arros­se­guem una pàtina nou­cen­tista molt arre­lada, i pot sem­blar que exa­gero. A més, en un país tan petit com el nos­tre, hi ha un com­por­ta­ment molt dis­fun­ci­o­nal. Només cal con­sul­tar la llista dels jurats d’aquests pre­mis a obra publi­cada. Sem­pre són les matei­xes per­so­nes, sem­pre són un gru­pet que pen­sen igual i que for­men una mena de cama­ri­lla que es creu into­ca­ble. Així, cer­tes obres o certs autors no tenen cap pos­si­bi­li­tat. En con­tra­par­tida, es pre­mien tex­tos medi­o­cres perquè estan de moda, perquè els autors són joves i moder­nets, o perquè són molt cone­guts per altres motius. El menys­preu a la lite­ra­tura de gènere també va lli­gat a les modes, a l’eda­tisme i al rebuig a la lite­ra­tura con­si­de­rada popu­lar.”

En tot cas, el que cal és no per­dre de vista l’objec­tiu de man­te­nir la cre­ació de bona lite­ra­tura en català, amb eti­queta o sense.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.