Llums i ombres de Pau Carrió

El director Pau Carrió demostra que no es tanca a un sol gènere. Avui, a la cartellera hi ha dues direccions seves que es contrapesen per la seva radicalitat: la llum i la tendresa d’Elling (a La Villarroel fins al 6 d’abril) i la foscor i una certa desorientació de Macbeth (fins al 23 de març a la Fabià Puigserver). Tot i que la sala privada tingui menys aforament (420 espectadors), acabarà sumant més espectadors presumiblement, gràcies al fet que hi haurà moltes més funcions, ja que a la sala del Teatre Lliure l’explotació tindrà poc més d’un mes de vida. Segons dades d’Adetca que ha pogut aconseguir aquest diari, en la primera setmana de coincidència hi va haver més públic al Lliure (3.177 espectadors, amb el 91% d’ocupació, gràcies a la tirada de l’estrena), que a La Villarroel (2.310 entrades, amb el 75% d’ocupació). D’aquí a poques setmanes (del 7 al 28 d’abril), Carrió rescata Des de l’ull de l’huracà, al Maldà: un monòleg amb Laura Aubert interpretant la corresponsal de guerra Marie Colvin, assassinada pel règim sirià l’any 2012 després d’haver cobert nombrosos conflictes armats a l’Orient Mitjà, els Balcans, Txetxènia, Timor Oriental, Sierra Leone, Zimbàbue i Sri Lanka.

Pau Carrió sovinteja direccions de muntatges dramàtics i tràgics. Va debutar el 2008 amb una Hedda Gabler que volia captar la intensitat del treball a la sala d’assaig. Posteriorment, accediria a direccions del Teatre Lliure, amb tres Shakespeares, representats al Lliure de Gràcia amb membres de la Kompanyia, Victòria d’Enric V (2014), Hamlet (2016) i Nit de Reis (2017). És cert que la tercera peça era una comèdia molt celebrada, però que només es va poder veure una setmana pel Grec (quan, habitualment, sempre es recupera aquest muntatge en la temporada del Lliure següent; es mastegava el divorci entre la Kompanyia i Lluís Pasqual, que va dimitir al cap de poques setmanes). Carrió esclataria, de nou, amb la comèdia amb una proposta ben fresca, a la Biblioteca de Catalunya: L’hostalera (2018), amb Laura Aubert i David Verdaguer de protagonistes (membres de la Kompanyia). Tània Brenlle, responsable de La Villarroel, li ha confiat diverses peces contemporànies: Classe (2021), Cost de vida (2021) i Començar (2023).

Elling és el retorn de Pau Carrió a una sensibilitat contemporània ben fresca. No cal justificar res per imprimir aquesta postal de Nadal, en què la bondat desborda i de seguida es veuen les costures de quan el protagonista (David Verdaguer) es fa trampes al solitari. El raonament recargolat del protagonista contrasta amb la simplicitat del seu antagònic Kjell (Albert Prat). L’aparició de la veïna (Queralt Casasayas) és un miracle del cel, un àngel humà redemptor. L’actriu retorna al seu univers de llum després d’una incursió a l’infern de Fàtima de Jordi Prat i Coll. Pel que fa a Òscar Muñoz, és el treballador social que amenaça seriosament els dos interns que comparteixen un pis social a Oslo de retornar-los al psiquiàtric si no aprenen a ser autònoms. Finalment, Albert Ribalta suposa una ombra, un poema líric tenyit de rap victimista.

Elling suposa també el retrobament de dos companys d’ElNacionalNoEnsVol (Prat i Verdaguer), que va navegar pel surrealisme fins a esclatar amb els quadres més foscos de Beckett. Entre els dos actors s’intueix que hi ha algunes bromes que van més enllà dels personatges, fet que hi dona veritat, però corre el perill de sortir del to emocional. Els mateixos personatges utilitzen trampes per sobreviure al seu pànic (com ara posar-se ulleres de sol o aixecar una espatlla més que l’altra quan caminen pel carrer).

Hi ha una bondat en el muntatge que imprimeix un somriure al públic. És cruel caricaturitzar malalties mentals? L’humor més negre el practiquen sovint els mateixos familiars que li fan les cures diàriament. Més enllà de l’acció extrema, el que compta és la constància a continuar-lo atenent. I en una relació iniciada en un psiquiàtric cadascú té, de cognom, les seves malalties mentals, però obvia altres camps relacionats amb la vida social. Per això, sobta que algun obsessionat per la sexualitat pugui ser mecànic o que algú amb un trastorn obsessiu compulsiu (TOC) pugui esdevenir poeta clandestí.

Menys afinada sembla la direcció de Macbeth, però. Diu el director que el personatge es mou per por: sap que la traïció aguaita a cada cantonada. Per Carrió, la por del privilegiat Macbeth és similar a la d’Europa, que tem per perdre les seves victòries socials (democràcia, sanitat i ensenyament públics, dret a l’habitatge...). La immigració és una amenaça més gran que el bosc de Birnam. Situant l’acció en el període convuls d’entreguerres europees sembla reforçar aquesta voluntat de construir una societat més honesta a partir del clam i llibertat, en el nou regnat de Malcolm, fill de l’assassinat Duncan. El problema és que la peça només atrapa puntualment l’emoció de l’espectador. El saber fer d’Ernest Villegas mostra com el dubte i la por el corrompen per dins. Però no traspassa la responsabilitat europea de saber ser generosos i acollidors com ho va ser Duncan i pretén restablir Malcolm.

Aquest cop, l’espai immens li juga en contra. No s’entén per què s’ha reduït tant l’espai del públic. Si a Crim i càstig (2022) el trasllat del públic complia un efecte de desorientació i la buidor s’omplia amb deliris coreogràfics preciosos, ara només es pot justificar al·legant una monumentalitat escènica. I això, tot i la seva espectacularitat, distancia la tragèdia de la lectura contemporània. El Macbeth de Pau Carrió hauria de projectar a la platea la por del protagonista de sumar-se al discurs egoista i pervers de l’extrema dreta per descobrir l’error. Però, potser per por que la proposta fos titllada de reaccionària, ha optat per una intensa representació. No deceben les interpretacions (potser l’adaptació desvirtua la força que Laia Marull podria donar a Lady Macbeth), però obvia commoure i pertorbar l’audiència. Carrió ha jugat amb el blanc i negre de les fotografies històriques com si no hi hagués els grisos on confondre desig i realitat.

Elling és la llum i la connexió amb el públic. Macbeth és por difusa, amb llum tenebrosa, una foscor inconcreta.