Borja Penalba, sol i amb els ulls oberts

Sigui al costat de Feliu Ventura, Lluís Llach o, molt especialment, Maria del Mar Bonet, Borja Penalba (València, 1975), membre també de projectes com Ovidi4, s’ha convertit en la mena de guitarrista que tot cantautor voldria tenir assegut al seu costat. “A la Maria del Mar [Bonet], per exemple, li va portar una gran onada d’aire fresc”, diu Yanni Munujos, mànager de la mallorquina, a qui Penalba acompanya d’ençà que, fa deu anys, es va quedar a última hora sense guitarrista per a un recital a Sueca. “L’ha ajudat a refer cançons que ella ja no volia cantar, a assumir riscos i llançar-se sense xarxa, a fer coses que amb algú altre no hauria fet... Això, a la Maria del Mar, només li va passar fa uns anys amb el Javier Mas i ara li ha passat amb ell.”

Malgrat ser, com el defineix Pere Camps, director del festival Barnasants, “un dels referents més importants de la cançó d’autor en l’àmbit lingüístic català”, Penalba tenia pendent, com li ha estat insistint el seu entorn, fer un pas endavant i presentar el seu propi projecte. Deixar de tenir els ulls tancats –que és com els té sempre que actua a l’escenari i com els té, també, a la portada del disc Giròvag (Discmedi Blau), que demà, dijous, presenta a Paral·lel 62 (20 h) en el marc del Barnasants– i obrir-los, ara sí, de bat a bat. “Em sento com si hagués agafat la meva motxilla, plena de vivències, lluites, pensaments, estimes i contradiccions, l’hagués capgirat i, amb tot damunt la taula, hagués mirat què hi havia a dins”, explica Penalba, que avisa també que, des del dia que va començar a tocar la guitarra “al barri del Carme passant el barret”, els seus projectes s’han anat succeint “per accident”. “Ni tan sols volia ser músic”, admet. “Volia ser periodista, o estudiar una carrera...” Malgrat “no haver buscat res” i haver-s’ho “anat trobant”, les aventures musicals de Penalba, entre les quals n’hi hagut també amb Obrint Pas, Mireia Vives i Miquel Gil, han estat sempre dominades per “l’entesa humana” i la premissa que la vida cal “esprémer-la” i tenir “vocació de servei”. “Seria incapaç de tenir una relació deshonesta amb ningú”, expressa convençut aquest músic que no va parlar valencià fins que tenia 21 anys i que, ara, hi canta com a ferma “declaració d’intencions”. “He dit que no a músics importants, perdent-hi molta pasta, perquè sabia del cert que no hi hauria aquesta entesa”, confessa.

Giròvag li ha permès mostrar cares d’ell que, fins ara, no havia pogut mostrar (“la part teatral, fer sortir en els concerts el pallasso que duc dins...”) i, entre les seves parts, hi ha adaptacions de textos de Bertol Brecht, Marià Villangómez o Joan Fuster. “És un disc en què hi passen moltes coses, des de jo sol amb la guitarra fins a moments de bogeria simfònica”, revela. Giròvag és com solia definir la seva professió Miguel de la Quadra Salcedo (“en el sentit d’un nòmada, com aquells monjos que anaven de monestir en monestir”) i, per a Penalba, més enllà d’un disc, significa el principi d’un projecte amb un munt de cançons encara al calaix i que defensarà fins al dia que se’n “cansi” o que “la palmi”. Demà a Barcelona, com ja va fer al desembre a València, l’interpretarà amb una dotzena de músics, entre els quals hi haurà un trio de veu, un altre de corda i un tercer de vents. I els ulls oberts.