Com representar l’abús sexual?

Martha Coolidge tenia setze anys quan va ser víctima de l’abús sexual d’un noi del centre on estudiava. No tenia ni consciència de l’abús. Sentia vergonya i impotència mentre circulaven rumors al seu entorn propis de la cultura de la violació: alguna cosa devia haver fet per propiciar una relació sexual que ella no havia consentit però que la feia culpable, fins se n’hi feia ella mateixa. Tretze anys després, el 1975, Coolidge va abordar amb Not a pretty picture aquesta experiència traumàtica en el seu primer llargmetratge: una pel·lícula que, certament, no és ni vol ser bonica, però que per això és un testimoni colpidorament ètic sobre l’exercici d’una violència llargament consentida fins ara mateix.

Film independent que va circular en marges, també llargament soterrat i així pràcticament inèdit entre nosaltres i en molts altres llocs, a través d’una nova vida concedida amb la restauració digital en 4K, Not a pretty picture emergeix, quasi cinquanta anys després de la seva realització, com una pel·lícula fonamental en contra de la cultura de l’abús sistèmic contra les dones. Qui us escriu creu que no n’ha vist cap altra que es plantegi més profundament com representar-ho fent-ho a través de la forma degudament entesa com una qüestió moral: no hi ha possibilitat per al voyeurisme pervers perquè sempre es fa present la mirada de qui va ser víctima de l’abús.

En un territori que s’ha fet convencional entre el documental i la ficció, però que aleshores era força per explorar, Martha Coolidge posa en escena com assisteix a la representació de l’abús que va patir. Qui la interpreta és una noia (Michele Manenti) que també va ser víctima d’abús. Hi ha l’actor (Jim Carrington) que encarna l’abusador i diu que ha mantingut relacions sexuals amb dones que li han fet pensar que volen ser violades. La rèplica de la cineasta és clau: una cosa és fantasiejar i una altra és ser forçada a fer el que realment no desitges.

Veient com es representa com va ser víctima de l’abús, arriba un moment que Martha Coolidge no ho suporta més. Ho va suportar prou per aportar la seva pel·lícula més personal i trencadora que, tanmateix, potser va fer possible que hagi continuat fent cinema d’una manera més convencional i a vegades interessant: El meu estimat rebel (Valley girl), El preu de l’ambició, El príncep i jo, Escola de genis i un etcètera on potser poden (re)descobrir-se coses inesperades.