Els Amics de les Arts: “És un error creure que guanyaràs públic nou amb cada disc”

Exactament un any després d’Allà on volia, Els Amics de les Arts completen el que defineixen com “un díptic” amb Les paraules que triem no dir (Pistatxo Records), un disc de set cançons, la majoria de les quals no van trobar forat a l’anterior disc no pas per qüestions de qualitat, sinó pel seu caràcter més aviat “introspectiu”. “La paraula clau d’aquest disc es omissió”, assenyala Joan Enric Barceló, integrant, junt amb Dani Alegret i Ferran Piqué, d’un grup que acarona els vint anys d’història (tretze dels quals vivint-ne professionalment) i al qual, fa poc més d’un any, l’èxit d’una comèdia musical, Pares normals, va donar tot un nou impuls. “Totes les històries del disc van sobre coses que no fem, coses que no diem… Teníem la sensació que tot allò que no acabem de treure cap enfora se’ns queda a dins i va creant un pòsit, una mena d’abocador del cor al qual ara hem viatjat.”

Les paraules que triem no dir, un “retrat”, hi afegeix Piqué, de “les coses de la vida que els tres músics han viscut o han vist que vivia gent del seu voltant”, es pot entendre també, segons reflexiona ara Barceló, com un “viatge circular” amb “la família, la parella o els amics ” entrant-hi en escena i cançons com Un gran cometa, construïda únicament amb les seves tres veus i les del Cor Bruckner, i Tothom es separa, una bachata que, de fet, es pot escoltar ja des del passat estiu. “Ens feia gràcia parlar del fet que tothom se separa perquè ho vèiem al nostre voltant, crèiem que ningú no n’havia fet cap cançó i hi podíem aportar el nostre punt de vista irònic”, afirma Alegret, per a qui el “secret” de la durabilitat d’Els Amics de les Arts és haver aturat sempre qualsevol idea que no convencés plenament els tres integrants del grup. “És una cançó, com tot el disc, que no interpel·la persones de vint anys, sinó de quaranta, i que entendran millor, per exemple, què vol dir ser pare o altres coses de les quals parlem en aquest disc”, hi afegeix Piqué.

Quatre cançons del disc les produeixen Roger Rodés i Manu Guix i les altres tres qui ha estat l’home de confiança d’Els Amics de les Arts en els seus darrers treballs: l’escocès Tony Doogan, que és qui va fer entendre temps enrere al grup català que calia deixar d’obsessionar-se a buscar “públic nou”. “Un dels grans errors dels grups de música és creure que guanyaràs públic nou amb cada disc”, deixa ben clar Barceló, convençut que el principal tret d’identitat d’Els Amics de les Arts, el de ser un grup amb tres cantants, ja és “prou potent”. “Tothom que vulgui pujar al carro, naturalment, és benvingut, però hem de ser conscients que el nostre públic és el que ha crescut amb nosaltres, que és un privilegi immens tenir-lo i és el que ens permet viure d’això”, defensa. “Hi ha un moment, en la vida dels grups, que això ho comencen a oblidar, o a no tenir-ho tan present, i s’acaben capficant a fer coses pensant només en si agradaran o no a nova gent. I quan caus en això, perds personalitat i deixes de ser tu. No diré que no hàgim comès errors, nosaltres, però, al final, t’adones que, per molt que t’encaparris a sonar així o sonar aixà, sempre aniràs a remolc.”

Els Amics de les Arts començaran el 12 d’abril al Teatre Municipal de Girona una gira amb dates confirmades, de moment, a Vic (La Cabra, 4 de maig), Barcelona (Teatre Victòria, 18) i Santa Maria d’Horta d’Avinyó (24, Celler Abadal).