Art

cultura

Confonem conservar amb ser conservadors?

M’he deci­dit a escriure aquest text amb la petita legi­ti­mi­tat d’haver tre­ba­llat per a totes les direc­ci­ons del Museu del Dis­seny/Dis­seny Hub (DHub). Vaig fer-ho amb la Marta Mont­many, amb ella i el Ramon Prat com a cap de pro­gra­mació, amb la Pilar Vélez i ara ho estic fent amb el José Luis de Vicente, direc­tor del Museu del Dis­seny i direc­tor artístic del DHub. Com sabeu, dar­re­ra­ment hi ha un debat obert al vol­tant del Museu del Dis­seny. Les raons són diver­ses i crec que s’ha expli­cat prou, tot i que no prou bé. El que jo vull és fer una con­si­de­ració més enllà del tema con­jun­tu­ral i refle­xi­o­nar sobre el que suposa con­ser­var patri­moni.

Par­lant de l’entorn del nos­tre país, que és on puc dir alguna cosa amb sen­tit, hi ha dues mane­res de con­ce­bre la gestió cul­tu­ral, fent una lec­tura àmplia del que vol dir ges­ti­o­nar la cul­tura. Aques­tes dues mane­res es podrien resu­mir en con­ser­va­do­res i pro­gres­sis­tes. No es pot fer una cor­re­lació entre par­tits que s’ubi­quen en una i altra tendència en l’arc par­la­men­tari, perquè sovint aquells par­tits supo­sa­da­ment pro­gres­sis­tes han fet polítiques con­ser­va­do­res i, en oca­si­ons pun­tu­als, par­tits con­ser­va­dors han prac­ti­cat estratègies pro­gres­sis­tes per ges­ti­o­nar la cul­tura.

Molt resu­mi­da­ment i amb una visió total­ment per­so­nal, que segur que peca de man­can­ces muse­ogràfiques i d’altres tipus: la gestió con­ser­va­dora de la cul­tura ha girat al vol­tant al nos­tre país de la llen­gua i del que en diem figu­res cul­tu­rals. La neces­si­tat de crear un ima­gi­nari de país ha fet que aques­tes polítiques con­ser­va­do­res inten­tin gene­rar, sovint de forma forçada, quan no fictícia, un elenc de figu­res icòniques que puguin gene­rar un pai­satge cul­tu­ral. La figura cul­tu­ral fun­ci­ona aquí com una mena de miratge en què és de supo­sar que al dar­rera hi ha tot un tei­xit intel·lec­tual/artístic/cre­a­tiu que la fa pos­si­ble. Per posar un exem­ple fàcil d’enten­dre, una forma con­ser­va­dora de patri­mo­ni­a­lit­zar el Moder­nisme és aga­far a Gaudí com a símbol, pot­ser acom­pa­nyat en un segon pla d’alguns altres arqui­tec­tes. La idea és que expli­cant Gaudí expli­ques el Moder­nisme.

Pot­ser el millor exem­ple del que dic és el Palau Robert. Des de fa anys, la Gene­ra­li­tat ha fet un seguit d’expo­si­ci­ons (algu­nes força reei­xi­des) tenint les per­so­na­li­tats pròpies com a nucli dur. Hi ha excep­ci­ons, òbvi­a­ment. Però crec que l’actual mos­tra sobre Núria Feliu és prou eloqüent, sense res­tar ni un gram el talent i la importància de la can­tant en la nos­tra història recent. Són expo­si­ci­ons que con­nec­ten fàcil­ment amb el públic, ja que els noms pro­pis son fàcils de recor­dar i de reconèixer. No estic insi­nu­ant que sigui una mala pra­xis, ni molt menys, però crec que és fruit d’una con­cepció con­ser­va­dora. Tot és al ser­vei d’una deter­mi­nada imatge que volem tenir de nosal­tres matei­xos com a soci­e­tat, com a país, com a nació.

Un altre dels punts impor­tants és la sacra­lit­zació de les obres/peces. Aquesta pràctica ve sobre­tot del món de l’art, en què l’obra és única i, per tant, té una sin­gu­la­ri­tat molt atrac­tiva. Per enten­dre’ns, res no pot subs­ti­tuir l’experiència de la presència del Guer­nica. El qua­dre, ori­gi­nal­ment un mural pen­sat per al pavelló espa­nyol de l’Expo­sició Uni­ver­sal de París del 1937, és inici i final. No es pot repro­duir el seu mag­ne­tisme, l’eròtica de l’obra única. Quan això es tras­llada a les arts apli­ca­des o al dis­seny és molt més dubtós. Vull dir que, com a objec­tes seri­ats, hom podria repro­duir, si fa no fa, una col·lecció exis­tent per una altra aga­fant altres peces produïdes dels matei­xos models. És clar que quan més antiga és la peça més difícil és tro­bar-ne una altra, però no és per res impos­si­ble. Així, doncs, en aquest cas la peça deixa de tenir la tensió magnètica de la uni­ci­tat.

Però també en el món de l’art tenim exem­ples de, sense menys­te­nir les obres, no vene­rar-les com a tòtems sagrats. Recordo, per exem­ple, l’expo­sició Joan Miró, ordre i desor­dre, comis­sa­ri­ada per Joan M. Min­guet Bat­llori. Alguns es van escan­da­lit­zar per la dis­po­sició de les peces. Van ser aquells que con­fo­nen con­ser­var amb ser con­ser­va­dors.

D’altra banda, una gestió pro­gres­sista del patri­moni cul­tu­ral es basa en fer relec­tu­res cons­tants d’aquest lle­gat per tal d’expli­car fenòmens, moments, idees. Al con­trari de l’ante­rior, no es basa en la figura cul­tu­ral sinó en la pro­ducció relle­vant d’un temps, una cor­rent... Pot­ser el CCCB és un bon exem­ple, amb expo­si­ci­ons que inten­ten expli­car con­tex­tos, feno­me­no­lo­gies, esde­ve­ni­ments, temes. Aquí les expo­si­ci­ons són col·lec­ti­ves, les peces no són mos­tra­des com a tre­sors, mal­grat que puguin tenir qua­li­tats estètiques, tècni­ques o d’auto­ria, sinó que aques­tes estan al ser­vei d’una nar­ració, d’un relat. Cer­ta­ment, el CCCB no és un museu i, per tant, no té col·lecció. Però altres ins­ti­tu­ci­ons que sí que la tenen també poden enca­bir-se en aquesta manera de fer.

A vega­des aques­tes expo­si­ci­ons gene­ren relats potents, inten­sos i neces­sa­ris; altres vega­des són més de divul­gació mains­tream. Per exem­ple, l’expo­sició Ciència fricció esta­ria en el pri­mer grup i l’actual sobre Intel·ligència arti­fi­cial, en el segon. Però, en tot cas, la gestió del patri­moni (que no són sola­ment les obres sinó, i sobre­tot, les idees) és pro­gres­sista, perquè no pretén gene­rar un ima­gi­nari col·lec­tiu al ser­vei d’una idea de país o, fins i tot, de pàtria, sinó que aques­tes expo­si­ci­ons gene­ren un debat que ens rearma con­cep­tu­al­ment com a usu­a­ris actius i no com a visi­tants con­tem­pla­tius. Fan més pre­gun­tes que no pas ofe­rei­xen res­pos­tes. Sovint, aques­tes expo­si­ci­ons són més difícils que es con­ver­tei­xin en popu­lars. És més fàcil tro­bar-se cues per veure una expo­sició monogràfica d’Anto­nio López o de Plensa que en una sobre la cul­tura clan­des­tina de la Tran­sició o sobre com enca­rem la crisi sistèmica en la que estem immer­sos. La figura cul­tu­ral té molta tirada.

Tor­nant a l’exem­ple del Moder­nisme, expli­car-lo de forma pro­gres­sista seria inda­gar en la situ­ació social, econòmica i tec­nològica que va fer-lo pos­si­ble. El qua­dre La càrrega, de Ramon Casas, dona mol­tes pis­tes; mos­trar com l’Hos­pi­tal de Sant Pau és una forma revo­lu­cionària d’enten­dre la salut, també.

Repe­teixo que no pre­tenc fer una cate­go­ria de bons i dolents. Hi ha exem­ples de ges­ti­ons con­ser­va­do­res força interes­sants, com les del MNAC, i exem­ples que per mi són poc interes­sants mal­grat que par­tei­xen d’una mirada pro­gres­sista, com ha pas­sat durant força temps al cen­tre d’art Santa Mònica.

Cen­trant-me en el Museu del Dis­seny i la polèmica que ha sor­git en plan­te­jar un canvi en la forma de mos­trar la seva col·lecció per­ma­nent. No faré memòria del peri­ple que ha por­tat a tenir aquest cen­tre perquè és prou cone­gut. Però sí que cal remar­car un fet: cap de les peces que forma part de les col·lec­ci­ons del Museu del Dis­seny ha estat com­prada. Ni una. És a dir, la cons­trucció d’aques­tes col·lec­ci­ons ha estat sem­pre fruit de reco­llir dona­ci­ons. Té un mèrit con­si­de­ra­ble haver-ho fet, però també té una man­cança evi­dent. Mai, repe­teixo, mai, hi ha hagut una idea de col·lecció de forma glo­bal, estratègica, nar­ra­tiva... El més sem­blant és el recull de peces que Juli Cape­lla i Quim Lar­rea van fer de mobi­li­ari i pro­ducte. Cert és que a par­tir d’expo­si­ci­ons par­ci­als s’han cer­cat peces con­cre­tes, sem­pre amb la pre­missa que no podien ser adqui­ri­des, sim­ple­ment perquè el museu no ha tin­gut mai un pres­su­post de com­pres.

Recordo molt viva­ment quan pels volts de l’any 1999/2000 va aparèixer un col·lec­ci­o­nista ale­many amb un fons del car­te­llisme de Josep Renau molt com­plert i amb una qua­li­tat enorme. Jo lla­vors tre­ba­llava a l’ADG-FAD i des de l’asso­ci­ació vam fer ges­ti­ons perquè Gene­ra­li­tat o Ajun­ta­ment com­pres­sin el con­junt. No va ser pos­si­ble, mal­grat que el preu era irri­sori. Fins i tot ens van dir que el pro­blema era que es trac­tava d’un autor valencià, un argu­ment con­ser­va­dor segons el qual els fons ser­vei­xen per gene­rar ima­gi­na­ris de país, de sin­gu­la­ri­tats cul­tu­rals que fan sen­tir-nos cofois amb nosal­tres matei­xos.

Bé, abans que res, cal recor­dar que l’actual direc­tor va gua­nyar un con­curs de pro­jec­tes. És a dir, ell va pre­sen­tar un pro­jecte i un jurat qua­li­fi­cat va deci­dir que era la millor opció. Jo penso que cal donar-li espai perquè desen­vo­lupi la seva tasca. Més com­pli­cada em sem­bla la idea de tras­lla­dar el museu de Patri­moni a Indústries Cre­a­ti­ves, un depar­ta­ment de l’Icub que diri­geix la també direc­tora del DHub. Una per­sona que m’ima­gino que és molt vàlida, però de la qual no conei­xem ni pro­jecte ni objec­tius.

L’alarma ha sal­tat perquè des de la direcció del Museu del Dis­seny es plan­teja un canvi amb què el lle­gat de les arts deco­ra­ti­ves serà rein­ter­pre­tat i, cer­ta­ment, el nom­bre de peces mos­tra­des serà menor. No sé com serà aquest canvi, ni si acon­se­guirà, com s’ha dit, expli­car els can­vis de model pro­duc­tiu i social des de l’era pre-indus­trial fins a l’actu­a­li­tat. Però el que sí que veig és que s’està fent una gestió pro­gres­sista del fons patri­mo­nial, ja que els noms pro­pis i l’eròtica de la peça són subs­tituïts pel relat i es plan­te­ja­ran pre­gun­tes sobre el que hem estat i el que som. Ara caldrà veure si el relat és prou potent, i les pre­gun­tes prou engres­ca­do­res per a gene­rar un debat neces­sari, o si és una nar­ració de divul­gació sense pes con­cep­tual. Malau­ra­da­ment, amb el rebom­bori, em temo que el tre­ball de la seva comissària, Olga Subirós, serà ana­lit­zat en ter­mes més quan­ti­ta­tius que qua­li­ta­tius. La pre­gunta girarà entorn de quan­tes peces ha por­tat al magat­zem en comp­tes de què ens expli­quen les peces pre­sents. De fet, quan es va refer la col·lecció del Museu de la Indu­mentària per enca­bir-la al Museu del Dis­seny també recordo crítiques ferot­ges al tre­ball de Julia Schulz-Dorn­burg i ara passa per ser una de les millors parts de la col·lecció per­ma­nent.

Pre­ci­sa­ment Julia Schulz-Dorn­burg va pro­ta­go­nit­zar, invo­luntària­ment, un altre escàndol, quan va fer la muse­o­gra­fia d’una expo­sició al Born, Franco, Victòria, República. Impu­ni­tat i espai urbà. Lla­vors, la idea de posar una estàtua eqüestre del dic­ta­dor al davant d’un espai sacra­lit­zat pel relat con­ser­va­dor de l’última bar­ri­cada de 1714 va obviar un detall, i és que l’estàtua estava deca­pi­tada. Un dic­ta­dor deca­pi­tat davant de la Victòria repu­bli­cana: no cal ser un semiòleg per lle­gir la imatge. Tant se valia, la cons­trucció del relat heroic del setge de Bar­ce­lona per part dels par­tits con­ser­va­dors va fer escla­tar la ira del sec­tor naci­o­na­lista, igno­rant que la peça estava al ser­vei d’un dis­curs i que aquest era la con­nivència d’una bona part de la bur­ge­sia cata­lana amb l’alçament fran­quista i el règim dels 40 anys de dic­ta­dura. Era l’inici dels atacs a l’alcal­dia dels Comuns, que, per pri­mera vegada des de pre­ci­sa­ment la República, feia que un par­tit més a l’esquerra del PSC ges­tionés la ciu­tat. Cal no obli­dar que l’actual direc­tor José Luis de Vicente va ser nome­nat també en el període en que els Comuns osten­ta­ven l’alcal­dia. Seria ingenu pen­sar que aquest fet no ha tin­gut cap pes en la polèmica.

No és neces­sari comen­tar algu­nes ine­xac­ti­tuds que s’han dit, com ara que el DHub pas­sarà a ser un cen­tre dedi­cat a les arts digi­tals. Els fets i la pro­gra­mació ja des­men­ti­ran aquesta idea. Vull tor­nar a la idea de patri­moni i con­ser­vació.

Con­ser­var una col·lecció no és mos­trar-la i tenir-la en bones con­di­ci­ons en unes sales bui­des de públic. Per mi con­ser­var patri­moni és posar-lo per­ma­nent­ment en valor i, per fer-ho, hem de ser capaços de gene­rar nar­ra­ti­ves que con­nec­tin amb noves gene­ra­ci­ons, que gene­rin debat (com deia abans) que aporti noves lec­tu­res, i tenir les peces per­fec­ta­ment cata­lo­ga­des i digi­ta­lit­za­des a dis­po­sició dels inves­ti­ga­dors. També ofe­rint visi­tes guia­des als espais de reserva i ser­veis tècnics de con­ser­vació, cosa que en rea­li­tat ja s’està fent. Per­me­teu-me la petita demagògia de dir que l’indi­ca­dor de salut d’una col·lecció és el nom­bre de tesis que és capaç de pro­vo­car. En aquest sen­tit, la meva aposta seria per tenir uns fons visi­ta­bles molt ben orga­nit­zats i unes expo­si­ci­ons per­ma­nents que no ho fos­sin tant i que cre­es­sin nar­ra­ti­ves que ens aju­des­sin a enten­dre el nos­tre pas­sat i, per tant, que ens dones­sin eines per escriure el nos­tre futur.

Si, com deia abans, qual­se­vol amb mit­jans podria repro­duir la col·lecció de dis­seny i arts apli­ca­des del DHub, ja que no són, en la seva immensa majo­ria, peces úniques, on rau el dis­curs muse­ogràfic? Doncs en el relat i en les pre­gun­tes que siguis capaç de gene­rar amb aques­tes peces.

Com han de ser aques­tes relec­tu­res? Ima­gino que cadascú tindrà la seva manera de veure-ho. Jo fa força temps que vaig rumiar una pro­posta de recom­po­sar la col·lecció de forma trans­ver­sal, aple­gant en una sola línia nar­ra­tiva totes les dis­ci­pli­nes i emmar­cant-la en el seu con­text soci­o­cul­tu­ral, econòmic i tec­nològic. Una línia del temps de la qual ani­rien sor­tint mono­gra­fies de temes, tècni­ques, moments i/o tendències con­cre­tes. Però, com jo, m’ima­gino que tots els que han estat col·labo­rant amb el DHub. És a dir, que d’idees, les que vul­guis. El que és impor­tant és quina gestió del patri­moni es vol. Jo opto per la pro­gres­sista, perquè, com deia, sovint con­fo­nem con­ser­var amb ser con­ser­va­dors.

*Cura­dor, edi­tor i para­dis­se­nya­dor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia