Art

cultura

Una carta adreçada a l’alcalde Collboni demana que s’aturi el “desballestament” de les col·leccions del Museu del Disseny

La reconversió del Museu del Disseny/DHub en un centre que posarà l’accent en la contemporaneïtat en detriment del llegat artístic que custodia ha provocat una encesa polèmica en el sector patrimonial. Tres dies després que l’equipament de la plaça de les Glòries tanqués al públic les sales on s’exposaven les col·leccions històriques d’arts decoratives, un grup de professionals de la història de l’art vinculats a museus han començat a fer circular una carta que enviaran a l’alcalde Jaume Collboni un cop hagin recollit tots els suports. Per adherir-se a l’escrit, demanen que s’enviï un correu electrònic a [email protected].

Els impulsors de la carta comencen expressant la seva “sorpresa” per la nova adscripció del Museu del Disseny a la nova àrea d’Indústries Creatives de l’Icub i que, d’aquesta manera, s’hagi desvinculat de la de Patrimoni. “Malgrat la seva llarga història nominalment es pretén que deixi de ser un museu, com ho demostra que s’hagi suprimit la paraula “museu” de tots els elements de comunicació corporativa”, lamenten.

Arrel de les declaracions que va fer el director de la institució, José Luis de Vicente, a aquest mitjà, argüeixen el següent: “Sembla ser que a partir d’ara la totalitat de les col·leccions del museu s’integraran a les reserves que “pertanyen a aquesta institució i estan perfectament preservades”, cosa que és una evidència, ja que la primera obligació d’un museu és conservar correctament les peces. Quan va ser nomenat nou director, a la nota de premsa enviada als mitjans de comunicació, ja es revelaven les intencions: fer-ne un “centre de futur” pensant sols en la contemporaneïtat i obviant el passat i la riquesa de les col·leccions. Això implica, de facto, que com a museu serà desmantellat totalment i restarà fora del gaudi i l’exhibició pública, qüestions essencials de tot museu.”

El temor que el Museu del Disseny vulgui exercir una funció similar a la del CCCB –sens dubte, un model d’èxit– també és analitzat en detall a la carta: “No qüestionem que es faci recerca en matèria d’arquitectura i disseny i que després es doni a conèixer. Aquesta tasca, però, es pot desenvolupar des de centres de recerca ja existents, com el CCCB, el Macba o la Virreina, per exemple.” La preocupació principal que esbossen és quin serà el futur de les col·leccions i per quina raó no poden tenir encaix en un projecte de renovació. “Per molt que el DHub tingui la fita posada en el futur, ocultar el fons propi impedeix entendre el context i els referents previs. Les seves col·leccions són un llegat que arrenca el 1902 i que, amb la constància de diverses generacions, s’ha anat enriquint. Creiem que no és lícit menystenir aquest esforç i treure’l de l’abast del públic. Aquests fons expliquen la nostra cultura, la nostra història, les nostres tradicions i també qui som actualment. No podem construir un futur obviant aquest passat que ens identifica i caracteritza com a societat. És bo que la col·lecció es relacioni amb d’altres existents a la ciutat, sempre i quan no comporti exclusions d’alguns dels continguts del museu i dugui a la pràctica invisibilitat de moltes de les peces fins ara exhibides o conservades als fons.”

“Irresponsabilitat greu”

“Aquestes col·leccions –continuen dient– són dels barcelonins gràcies als llegats i donacions, fetes amb el convenciment que serien custodiades i exhibides. Impedir-ho amb un projecte com el que es planteja, representa una irresponsabilitat greu. Per això les donacions, dipòsits i/o llegats de particulars, fonts gairebé úniques d’incorporació de noves peces, ja han minvat els darrers anys.” I reblen: “En realitat, el projecte que es planteja –de mirar al futur i basar-se en tècniques digitals– és per naturalesa absolutament efímer i de ràpida caducitat i en canvi impacta sobre un contingut i discurs museogràfic que un cop desballestat serà difícilment reversible. El contingut del DHub recull el treball de persones que han fet de la quotidianitat obres d’art, des d’un simple ex-libris a la més sofisticada creació d’indumentària, i ens indica que tant la indústria com l’artesania de casa nostra són equiparables a nivell internacional. El tractament que traspua tot plegat i que se li dona a la col·lecció és un retrocés conceptual decimonònic entre les Arts Majors i les Arts Menors que creiem que havia estat superat.”

Com a conclusió, recorden una obvietat: les responsabilitats pròpies d’un museu. “Malgrat que ara es vulgui ocultar i menystenir, el DHub –amb els seus fons– ha de complir la definició de l’ICOM (2022) del que és un museu quan els defineix com “una institució sense ànim de lucre, permanent i al servei de la societat, que investiga, col·lecciona, conserva, interpreta i exhibeix el patrimoni material i immaterial. Oberts al públic, accessibles i inclusius, els museus fomenten la diversitat i la sostenibilitat. Amb la participació de les comunitats, els museus operen i comuniquen èticament i professionalment, oferint experiències variades per a l’educació, el gaudi, la reflexió i l’intercanvi de coneixements”.

La carta que rebrà l’alcalde Collboni finalitza amb un prec. “Demanem que s’aturi aquest nou projecte, que ve dictat des d’altes instàncies més enllà de l’actual direcció, que pretén emmagatzemar i deixar fora de l’exhibició pública els fons que donen sentit i consistència a un museu de llarga tradició i es reconsideri la decisió presa. Demanem d’obrir plataformes públiques, amb àmplia representació del món cultural realment divers, per debatre l’oportunitat d’aquesta decisió, analitzar les conseqüències que se’n deriven i fer una nova proposta que permeti la preservació i exhibició pública i àmplia del fons. Perquè creiem que la contemporaneïtat actual és el patrimoni de demà.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.