Retorn a la casa de la mare

A Viaje al cuarto de una madre (2018), el seu pri­mer llarg­me­tratge, Celia Rico Cla­ve­llino aborda una relació mater­no­fi­lial d’una dependència extrema: recent­ment vídua, una dona (Lola Dueñas) s’aferra a la filla (Anna Cas­ti­llo), que, per estu­diar i créixer per­so­nal­ment, vol mar­xar del petit poble on habi­ten, però a qui li costa pel vin­cle afec­tiu amb la mare. La gene­ro­si­tat moral con­ce­dida als per­so­nat­ges fa que la filla pugui mar­xar en pau i agraïment a la mare. Sis anys després, amb la mateixa sen­zi­llesa apa­rent arra­pada a la quo­ti­di­a­ni­tat, la jove cine­asta aporta un altre film sobre la relació entre una dona, vídua de fa temps, i la seva filla, que torna uns dies d’estiu a la casa fami­liar per cui­dar la mare, víctima d’un acci­dent domèstic. En certa manera, aquesta mare (Ani/Adri­ana Ozo­res) i aquesta filla (Teresa/María Vázquez) són una pos­si­ble represa o evo­lució dels per­so­nat­ges de Dueñas i Cas­ti­llo a Viaje al cuarto de una madre.

La mare és una dona endreçada i fei­nera que, immo­bi­lit­zada a causa de l’acci­dent, vol seguir con­tro­lant l’espai domèstic. Diguem-ho clar: és una pere­pu­nye­tes i res no li està bé. Amb petits detalls, d’acord amb l’espe­rit del film, la filla, però, altera l’ordre i els pre­cep­tes materns. En con­tra de la mare, fins intro­du­eix un jove pin­tor de parets a la casa amb qui Teresa (dona a la qua­ran­tena amb una sòlida for­mació intel·lec­tual i una vida sen­ti­men­tal incerta) esta­bleix una amis­tat esbos­sant-s’hi una certa atracció. No és en aquesta sub­trama on la pel·lícula troba les seves millors situ­a­ci­ons, sinó de la relació entre la mare i la filla: el con­flicte latent, les coses no dites, els retrets mater­nals sobre la vida de la filla; però també l’acos­ta­ment que, amb una dis­cussió pel mig, arriba després d’una tem­pesta que fa que, en la seqüència pot­ser més bella del film, els assis­tents a una pro­jecció a l’aire lliure de Quan arriba setem­bre (Robert Mulli­gan, 1961) hagin d’aban­do­nar-la men­tre a la pan­ta­lla ballen Rock Hud­son i Gina Lollo­bri­gida. Tot de manera dis­creta, pot­ser a vega­des massa, però, en tot cas, sense dra­ma­tisme forçat i sen­ti­men­ta­lisme. I amb unes capes que aporta la lite­ra­tura: les referències a Emily Dickin­son, a Les il·lusi­ons per­du­des i fins a Madame Bovary.